PAÏSOS CATALANS

Una de les coses que queda clara en les diverses col•laboracions (Marta Rovira, Pau Viciano, Carme Gomila, Bernat Joan, Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserras) és que els Països Catalans són, essencialment, un projecte polític, més fonamentat en el futur que en el passat, en la voluntat que en els inexistents destins històrics. Com tot projecte polític de modificació de fronteres, conté propostes que beneficien a uns i perjudiquen a altres. I en el context actual, beneficiaria classes mitjanes autòctones, elits (culturals, econòmiques, professionals) emergents i perjudicaria les antigues burgesies sucursalistes (s’anomenin Pont Aeri o AVE València-Madrid). Beneficia el concepte republicà i perjudica la decrèpita monarquia eximperial. Beneficia la cultura en català, i atempta contra la cosmovisió unionista. Entremig, classes populars poden optar pel sentimentalisme o la convivència, per l’adhesió a la propaganda (o la por) o per la participació activa amb ànims de beneficiar-se d’una crisi de fronteres.

La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit

Com a historiador, detecto certa tendècia a menystenir les elits que van organitzar la Transició. L’erm cultural que va forjar el franquisme va impedir articular un projecte polític consistent. Contràriament a la immensa majoria alienada per la misèria educativa dels PPCC interiors, les elits franquistes sí que havien estudiat història i sabien detectar els potencials perills d’un període polític on el país se’ls podia escapar de les mans. De fet, aquesta fou l’obsessió del dictador en el seu trapàs de poders al Borbó. La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit. Això indica que, contràriament als molt dogmàtics intel•lectuals d’esquerres provinent de les divulgacions marxistes, els conservadors espanyols havien llegit Pi i Margall, molt especialment la seva gran obra “La reacció i la revolució”, en què el seu federalisme de mitjans del XIX considerava com a nació natural aquella que compartia una mateixa llengua i lligams personals important. Pi i Margall, àcrata, federal en el sentit proudhonià, en el fons, descrivia uns Països Catalans articulats a còpia de pactes bilaterals i permanentment revisables, de la voluntat deliberada de compartir espais i projectes.

En l’esmentat volum d’Eines, especialment en la interessant conversa entre Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserres s’aborda la qüestió del paper de l’independentisme català, percebut com a un obstacle a curt termini per a la convergència territorial, encara que una oportunitat a llarg termini. És lògic: la construcció de la identitat autonòmica de valencians i illencs, l’anticatalanisme (i el nostre pretès imperialisme) ha estat un ingredient indispensable. La batalla de valència, com alguns historiadors ja gosen investigar amb rigor, fou una hàbil maniobra per mantenir intacte el poder del franquisme, especialment a fora del Principat. Ara, amb generacions forjades en el menyspreu i la suspicàcia als catalans (i en un elaborat autoodi) és difícil de modificar el xip en poc temps. Ara bé, no hem de menystenir com en una dècada les percepcions poden revolucionar-se (només cal constatar allò que s’ha esdevingut a Catalunya).

Com tot, un dels principals problemes respecte a la idea fusteriana, rau en el pensament feble. Els Països Catalans han estat més un somni que una realitat. A més, l’autonomisme ha fracturat bona part de les opinions públiques (malgrat que paral•lelament el nivell de contactes personals, familiars, econòmics i professionals entre valencians, illencs i catalans no ha parat de créixer). En aquest sentit, i en la línia del que es defensa a la revista, sóc més partidari de la geografia que de la història. Els Països Catalans poden acabar essent una realitat, més a còpia de projecte de futur que de lligams d’un passat, com sempre conflictiu. Al cap i a la fi, i d’acord amb les idees de Robert D. Kaplan, els PPCC poden acabar essent el producte de la revenja de la geografia. La realitat del bandejament imperial madrileny, contra tota lògica econòmica, política i cultural, podrien oferir una gran oportunitat d’acostament. Una independència catalana podria generar un col•lapse polític i ideològic d’una nació espanyola més fràgil del que podríem pensar.

Ara bé, cal blindar-se davant la candidesa i la ingenuïtat dels independentistes de tota la vida. Veig més factible un País Valencià (o unes Illes) independents que formant part d’una República amb capital a Barcelona. Almenys és el que penso en base al coneixement i l’amistat de molts valencians. És per això que defenso que la República Catalana ha de tenir des del minut zero una estructura confederal, conformat per entitats independents amb capacitat d’unir-se o separar-se d’acord amb uns criteris prefixats i realistes (en el fons, el federalisme pimargallià) i d’inspiració helvètica. I per això, podem començar per crear una Confederació entre Catalunya i la Vall d’Aran. Això també ha d’implicar la possibilitat de crèixer en base a aquells territoris que voluntàriament decideixin compartir espais i serveis amb el nou país. Més o menys com va passar amb l’actual Suïssa, conformada a còpia de pactes amb cantons (sovint independitzats de regnes i imperis veïns) que van unir-se a la Confederació amb la intenció de beneficiar-se de la unió. En els països, com en el matrimoni, l’amor és important, tot i que els interessos i la conveniència acaben per esdevenir llaços més sòlids.

Una de les coses que queda clara en les diverses col•laboracions (Marta Rovira, Pau Viciano, Carme Gomila, Bernat Joan, Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserras) és que els Països Catalans són, essencialment, un projecte polític, més fonamentat en el futur que en el passat, en la voluntat que en els inexistents destins històrics. Com tot projecte polític de modificació de fronteres, conté propostes que beneficien a uns i perjudiquen a altres. I en el context actual, beneficiaria classes mitjanes autòctones, elits (culturals, econòmiques, professionals) emergents i perjudicaria les antigues burgesies sucursalistes (s’anomenin Pont Aeri o AVE València-Madrid). Beneficia el concepte republicà i perjudica la decrèpita monarquia eximperial. Beneficia la cultura en català, i atempta contra la cosmovisió unionista. Entremig, classes populars poden optar pel sentimentalisme o la convivència, per l’adhesió a la propaganda (o la por) o per la participació activa amb ànims de beneficiar-se d’una crisi de fronteres.

La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit

Com a historiador, detecto certa tendècia a menystenir les elits que van organitzar la Transició. L’erm cultural que va forjar el franquisme va impedir articular un projecte polític consistent. Contràriament a la immensa majoria alienada per la misèria educativa dels PPCC interiors, les elits franquistes sí que havien estudiat història i sabien detectar els potencials perills d’un període polític on el país se’ls podia escapar de les mans. De fet, aquesta fou l’obsessió del dictador en el seu trapàs de poders al Borbó. La comissió constitucional, inequívocament va tractar d’impedir allò que esdevenia un potencial perill: la federació de comunitats autònomes en el que era un article pensat i concebut per al nostre terreny compartit. Això indica que, contràriament als molt dogmàtics intel•lectuals d’esquerres provinent de les divulgacions marxistes, els conservadors espanyols havien llegit Pi i Margall, molt especialment la seva gran obra “La reacció i la revolució”, en què el seu federalisme de mitjans del XIX considerava com a nació natural aquella que compartia una mateixa llengua i lligams personals important. Pi i Margall, àcrata, federal en el sentit proudhonià, en el fons, descrivia uns Països Catalans articulats a còpia de pactes bilaterals i permanentment revisables, de la voluntat deliberada de compartir espais i projectes.

En l’esmentat volum d’Eines, especialment en la interessant conversa entre Jordi Muñoz i Joan Manuel Tresserres s’aborda la qüestió del paper de l’independentisme català, percebut com a un obstacle a curt termini per a la convergència territorial, encara que una oportunitat a llarg termini. És lògic: la construcció de la identitat autonòmica de valencians i illencs, l’anticatalanisme (i el nostre pretès imperialisme) ha estat un ingredient indispensable. La batalla de valència, com alguns historiadors ja gosen investigar amb rigor, fou una hàbil maniobra per mantenir intacte el poder del franquisme, especialment a fora del Principat. Ara, amb generacions forjades en el menyspreu i la suspicàcia als catalans (i en un elaborat autoodi) és difícil de modificar el xip en poc temps. Ara bé, no hem de menystenir com en una dècada les percepcions poden revolucionar-se (només cal constatar allò que s’ha esdevingut a Catalunya).

Com tot, un dels principals problemes respecte a la idea fusteriana, rau en el pensament feble. Els Països Catalans han estat més un somni que una realitat. A més, l’autonomisme ha fracturat bona part de les opinions públiques (malgrat que paral•lelament el nivell de contactes personals, familiars, econòmics i professionals entre valencians, illencs i catalans no ha parat de créixer). En aquest sentit, i en la línia del que es defensa a la revista, sóc més partidari de la geografia que de la història. Els Països Catalans poden acabar essent una realitat, més a còpia de projecte de futur que de lligams d’un passat, com sempre conflictiu. Al cap i a la fi, i d’acord amb les idees de Robert D. Kaplan, els PPCC poden acabar essent el producte de la revenja de la geografia. La realitat del bandejament imperial madrileny, contra tota lògica econòmica, política i cultural, podrien oferir una gran oportunitat d’acostament. Una independència catalana podria generar un col•lapse polític i ideològic d’una nació espanyola més fràgil del que podríem pensar.

Ara bé, cal blindar-se davant la candidesa i la ingenuïtat dels independentistes de tota la vida. Veig més factible un País Valencià (o unes Illes) independents que formant part d’una República amb capital a Barcelona. Almenys és el que penso en base al coneixement i l’amistat de molts valencians. És per això que defenso que la República Catalana ha de tenir des del minut zero una estructura confederal, conformat per entitats independents amb capacitat d’unir-se o separar-se d’acord amb uns criteris prefixats i realistes (en el fons, el federalisme pimargallià) i d’inspiració helvètica. I per això, podem començar per crear una Confederació entre Catalunya i la Vall d’Aran. Això també ha d’implicar la possibilitat de crèixer en base a aquells territoris que voluntàriament decideixin compartir espais i serveis amb el nou país. Més o menys com va passar amb l’actual Suïssa, conformada a còpia de pactes amb cantons (sovint independitzats de regnes i imperis veïns) que van unir-se a la Confederació amb la intenció de beneficiar-se de la unió. En els països, com en el matrimoni, l’amor és important, tot i que els interessos i la conveniència acaben per esdevenir llaços més sòlids.

Font: Països Catalans