 |
| Audiència del rei Felip VI a la RACV. Foto: Casa Real |
Francesc Viadel
Al Consell, i també en l’entorn de determinats àmbits valencianistes amb vocació de tauleta braser, estan més contents que un gínjol perquè el degà de la RACV, Federico Martínez Roda, un anticatalanista sense complexos, ha assegurat amb l’ambigüitat calculada de sempre que vol apropar la institució que presideix a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). L’apropament es concretarà, pel que sembla, en el reconeixement entortolligat, mig secret i vergonyant, vagament acadèmic, de la RACV, de la pertinença del valencià a l’àmbit lingüístic del català. És a dir, la RACV, per fi, amb totes les precaucions del món, admetrà que la terra és rodona i que els ases no volen pels cels i, així doncs, la comunitat científica internacional, encapçalada per un Stephen Hawkings qualsevol i el president de la Generalitat mateix, haurà d’aplaudir-los amb les orelles. És evident que, a canvi de la baixada de pantalons, el senyor Martínez Roda i uns quants més de la seua feligresia esperen poder reposar el seu acadèmic posterol en una de les butaques de l’AVL, és a dir, aconseguir una pagueta per un grapat d’anys i, de passada, mantenir les subvencions institucionals per a continuar publicant en castellà o en valencià, xim-pam-pum, joies com la de Simó Santonja –per a escarni del malaurat Sanchis Guarner-, “¿Valenciano o catalàn?”.
Seria de riure si no és perquè les institucions valencianes –i els partits en el Consell- semblen ben disposades a acceptar la maniobra, a reconèixer-li a la RACV un rang científic i una importància política que no té ni ha tingut mai ni pot tenir. Hi posaria el coll que ho tenen tot parlat a falta d’algun serrell i que acabaran fent-nos combregar amb rodes de molí als qui durant anys hem lluitat per la dignificació del valencià i, sobretot, contra la brutalització col•lectiva que ha alimentat el blaverisme. I, qui s’opose, quedarà com algú poc democràtic i com un mal valencià… se’l col•locarà, lamentablement, a la mateixa alçada dels carrosses anticatalanistes. Com més va, en qüestions com aquestes, el canvi polític al País Valencià es percep encara com més difós, com una continuïtat, com un recanvi. És com si els nous gestors no tingueren referents, memòria, ni els partits vencedors, projecte.
Siguem clars, la RACV només es representa a ella mateixa. Martínez Roda, autor, per cert, d’una història de València que és per a llogar cadires, diu que la vol treure del limbe, però jo crec que el que vol és treure-la del taüt on dormita. La institució no és més que un Frankenstein corporatiu ressuscitat als anys setanta pel règim franquista a fi de frenar la creixent revalencianització cultural i lingüística impulsada per les forces democràtiques. De passada, bàsicament, va servir per a difondre les manicomials Normes del Puig perpetrades per l’agent franquista Miquel Adlert, a qui Lo Rat Penat havia pegat un puntelló al cul després que el seu amic, Xavier Casp, tinguera un solemne i floralesc atac de banyes. El fet que els quatre gats que la formaven no parlaren valencià ni per equivocació no va ser cap problema perquè la RACV es convertís en la Santa Inquisició de l’”idioma valenciano”, contra l’heretgia catalanista.
Si de cas en volen saber més, l’estudiós Francesc Pérez Moragón ho explica tot fil per randa en un llibret sensacional titulat “L’acadèmia de cultura valenciana. Història d’una aberració” (editorial Tres i quatre), una lectura que es pot completar amb la de les “Normes de l’Acadèmia. Anàlisi d’una aberració” de Joan Ramon Borràs, de la mateixa editorial.
En fi, dues institucions, la RACV i Lo Rat, que durant anys i panys, a l’aixopluc primer del que quedava del franquisme i després dels successius governs autonòmics, notablement dels del PP, han viscut a cos de rei a compte d’atiar el conflicte valencià. Un conflicte, cal no oblidar, que no tan sols ha estat d’accents, sinó que ha tingut també episodis execrables, bombes i garrotades, intents d’assassinat com els de Joan Fuster i Sanchis Guarner. Tot al més pur estil feixista. Ni sabem tampoc els diners dels valencians que s’han enterrat en aquelles cases per por, per convicció política o per tacticisme pur i dur. Hi hauria manera de saber-ho? Hi hauria manera de conèixer els comptes d’aquestes entitats abans de posar un euro més?
Així les coses, si el Consell es brinda a la maniobra de Martínez Roda i altres, al xantatge dels quatre gats decimonònics que la única cosa que volen es mantenir la parròquia i els seus privilegis, embrutaran anys de treball dels sectors que s’han deixat la pell per a la normalitat social del valencià, per la seua dignificació. L’AVL, en cedir llocs a alguns d’aquests personatges amb un nivell acadèmic mediocre, perdran el poc prestigi i funcionalitat que la institució ja té i, el pitjor, perdran la complicitat d’una bona part dels valencians.
Tot plegat, els valencians no necessiten institucions espectrals com la RACV o Lo Rat ni per a salvaguardar la llengua ni per a res, de no ser que les ensorraren de dalt a baix per a fer-les de nou. Els valencians, allò que necessiten són polítiques lingüístiques i culturals eficaces, una administració pública al servei de la racionalitat i no dels peatges capriciosos heretats d’una Espanya de castanyoles tan procliu a les canongies inservibles, un projecte col•lectiu decididament democràtic sense necessitat de carregar en els embalums que resten de l’antic règim. Els valencians necessitem desempallegar-nos definitivament del pesant cadàver mental del franquisme. Ja està bé de fer el ridícul. Ja n’hi ha prou de martingales. Prou sainets.
Seria de riure si no és perquè les institucions valencianes –i els partits en el Consell- semblen ben disposades a acceptar la maniobra, a reconèixer-li a la RACV un rang científic i una importància política que no té ni ha tingut mai ni pot tenir. Hi posaria el coll que ho tenen tot parlat a falta d’algun serrell i que acabaran fent-nos combregar amb rodes de molí als qui durant anys hem lluitat per la dignificació del valencià i, sobretot, contra la brutalització col•lectiva que ha alimentat el blaverisme. I, qui s’opose, quedarà com algú poc democràtic i com un mal valencià… se’l col•locarà, lamentablement, a la mateixa alçada dels carrosses anticatalanistes. Com més va, en qüestions com aquestes, el canvi polític al País Valencià es percep encara com més difós, com una continuïtat, com un recanvi. És com si els nous gestors no tingueren referents, memòria, ni els partits vencedors, projecte.
Siguem clars, la RACV només es representa a ella mateixa. Martínez Roda, autor, per cert, d’una història de València que és per a llogar cadires, diu que la vol treure del limbe, però jo crec que el que vol és treure-la del taüt on dormita. La institució no és més que un Frankenstein corporatiu ressuscitat als anys setanta pel règim franquista a fi de frenar la creixent revalencianització cultural i lingüística impulsada per les forces democràtiques. De passada, bàsicament, va servir per a difondre les manicomials Normes del Puig perpetrades per l’agent franquista Miquel Adlert, a qui Lo Rat Penat havia pegat un puntelló al cul després que el seu amic, Xavier Casp, tinguera un solemne i floralesc atac de banyes. El fet que els quatre gats que la formaven no parlaren valencià ni per equivocació no va ser cap problema perquè la RACV es convertís en la Santa Inquisició de l’”idioma valenciano”, contra l’heretgia catalanista.
Si de cas en volen saber més, l’estudiós Francesc Pérez Moragón ho explica tot fil per randa en un llibret sensacional titulat “L’acadèmia de cultura valenciana. Història d’una aberració” (editorial Tres i quatre), una lectura que es pot completar amb la de les “Normes de l’Acadèmia. Anàlisi d’una aberració” de Joan Ramon Borràs, de la mateixa editorial.
En fi, dues institucions, la RACV i Lo Rat, que durant anys i panys, a l’aixopluc primer del que quedava del franquisme i després dels successius governs autonòmics, notablement dels del PP, han viscut a cos de rei a compte d’atiar el conflicte valencià. Un conflicte, cal no oblidar, que no tan sols ha estat d’accents, sinó que ha tingut també episodis execrables, bombes i garrotades, intents d’assassinat com els de Joan Fuster i Sanchis Guarner. Tot al més pur estil feixista. Ni sabem tampoc els diners dels valencians que s’han enterrat en aquelles cases per por, per convicció política o per tacticisme pur i dur. Hi hauria manera de saber-ho? Hi hauria manera de conèixer els comptes d’aquestes entitats abans de posar un euro més?
Així les coses, si el Consell es brinda a la maniobra de Martínez Roda i altres, al xantatge dels quatre gats decimonònics que la única cosa que volen es mantenir la parròquia i els seus privilegis, embrutaran anys de treball dels sectors que s’han deixat la pell per a la normalitat social del valencià, per la seua dignificació. L’AVL, en cedir llocs a alguns d’aquests personatges amb un nivell acadèmic mediocre, perdran el poc prestigi i funcionalitat que la institució ja té i, el pitjor, perdran la complicitat d’una bona part dels valencians.
Tot plegat, els valencians no necessiten institucions espectrals com la RACV o Lo Rat ni per a salvaguardar la llengua ni per a res, de no ser que les ensorraren de dalt a baix per a fer-les de nou. Els valencians, allò que necessiten són polítiques lingüístiques i culturals eficaces, una administració pública al servei de la racionalitat i no dels peatges capriciosos heretats d’una Espanya de castanyoles tan procliu a les canongies inservibles, un projecte col•lectiu decididament democràtic sense necessitat de carregar en els embalums que resten de l’antic règim. Els valencians necessitem desempallegar-nos definitivament del pesant cadàver mental del franquisme. Ja està bé de fer el ridícul. Ja n’hi ha prou de martingales. Prou sainets.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada