La importància de dir-se.... d'alguna manera (Temps de Franja, febrer 2016)
 |
Ramon Sistac |
Em sap greu perquè tothom en deu parlar i, a més, el metge m’ho havia prohibit, però no me’n sé estar:
haig de dir alguna cosa sobre la fi del
LAPAO. En principi, pot parèixer un fet banal;
la restitució, en definitiva, d’un nom i el retorn a la situació anterior, una mena de tornada a l’ordre
natural de les coses, al sentit comú,
sense més importància per a l’extensió de l’ús social de l’idioma. Un gest massa tímid, en
definitiva. Però crec que no és ben bé
així.
Primer perquè el nom “català” dóna cobertura legal i
acadèmica, permet les relacions horitzontals amb altres comunitats autònomes
(amb qui es reconeix implícitament la copropietat del patrimoni lingüístic) i
fins i tot té efectes en els convenis internacionals.
Després, perquè el nom universalment acceptat desactiva de
fet i de dret les iniciatives secessionistes. Però , sobretot, perquè torna a
situar els parlants en la condició que ens pertoca: la de persones que, com
totes les del món, enraonem una llengua i l’enraonem bé, no pas un argot o una
mena de galimaties lingüístic.
Cal insistir; totes les llengües del món tenen un nom
gentilici que les identifica i les vincula a una societat determinada, que pot
ser l’actual, la d’origen o la del territori que té més parlants. Així els
francesos parlen francès, però els belgues i els suïssos també, com els
nord-americans anglès, els austríacs alemany o els argentins espanyol.
Una altra qüestió són els epítets i afegits. Entenc que,
això de “català d’Aragó”, deu ser una
concessió necessària a la faramalla pseudoregionalista
i anticatalanista, però... algú ha sentit mai
a dir que a l’Aragó la llengua oficial és el “castellà d’Aragó”? Sense anar més lluny, la constitució
andorrana oficialitza el català i no pas
el català d’Andorra, i la belga parla de llengua francesa, neerlandesa (ni tan sols “flamenca”) i
alemanya.
És que algú pot entendre a l’Aragó que el que es demana és
la protecció del català d’Eivissa? I ja
deixo de banda, per avorriment, allò de
“les seues varietats dialectals” i “modalitats lingüístiques”... Quin garbuix conceptual!
Tot amb tot, ja dic que entenc les raons conjunturals,
especialment en un context hostil. En definitiva, es tracta d’un pas en la bona
direcció que segurament no és tan tímid com aparenta, i que inverteix una
dinàmica de tres anys (i més). I jo, en última instància, sempre sé trobar
l’excusa per a obrir un xampanyet!
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada