PAÏSOS CATALANS: Seguir el dictat de la dreta

font: Seguir el dictat de la dreta - Manuel Lillo i Usechi - La Veu del País Valencià

Manuel Lillo i Usechi 

Periodista i estudiant de Doctorat d’Història Contemporània 

Ara fa trenta anys, el professor Josep Guia publicava un dels seus assajos més coneguts. El matemàtic, que no deixava indiferent ningú, feia mostra una vegada més del seu catalanisme, compromès com pocs altres i sobretot, nul de complexes. D’això ell no entenia. Amb És molt senzill: digueu-li Catalunya, el dirigent del PSAN apostava, com sempre, per emprar el terme ‘Catalunya’ per a tots els Països Catalans, sense pors ni reserves. Ell mai no fou amic de l’eterna estratègia d’una part important del nacionalisme valencià, eixa que prefereix exercir la cautela, dissimular el sentiment nacional i així poder atraure més simpaties que no pas odis o divergències.

Eixa part important del nacionalisme valencià va respondre. Potser no era pel desacord que sentien cap a l’assaig de Guia. En el fons, podien coincidir perfectament. Criticaven, més bé, les formes, perquè pensaven que eixa forma de fer catalanisme no era la més apropiada per guanyar adeptes al País Valencià. Això suggeria Assumpció Maresma en una entrevista a Guia en El Temps, allà pel 1986. El matemàtic contestava, primer amb ironia i després amb decisió:

“I el valencianisme impur i moll funciona de puta mare. Que no s’ha demostrat a bastament que allò que s’anomena ‘nacionalisme valencià’, variant vergonyant del catalanisme, no obté incidència satisfactòria, per molt que amagui les seues suposades vergonyes catalanes? Per això, jo pose el catalanisme damunt de la taula de forma explícita”.

Han passat trenta anys d’aquelles declaracions, però les estratègies nacionalistes semblen idèntiques. Per un costat, els descarats com Josep Guia que, pensen, no tenen cap motiu per amagar el seu ideal català i independentista. D’altra banda, els cautelosos, que insisteixen en continuar el seu camí polític per la via de la retòrica, de fer país tractant de no enfadar ningú i, per tant, dissimulant el catalanisme o, almenys, posant per davant un sentiment valencianista amb el qual sembla més fàcil acollir els valencians.

Ambdues estratègies són totalment respectables. Es diferencien en les formes, perquè comparteixen el fons, amb els evidents matisos que hi podríem afegir. Però al cap i a la fi, són dues maneres distintes d’arribar a un mateix objectiu polític. I ambdós estratègies han tornat a discrepar ara quan, unes declaracions del conseller català Germà Gordó, han fet tremolar els cautelosos. I és que, els cautelosos tenen por de la dreta, que tants i tants anys s’ha beneficiat del monstre catalanista, tan ben alimentat per ells mateixos i tan inútilment dissimulat per les seues víctimes, els nacionalistes valencians propers al catalanisme. El diari Levante, gens sospitós de ser catalanista però si enemistat amb la dreta valenciana, confirmava la por que sentia cap a declaracions com les de Gordó, concloent així la notícia que testimoniava aquelles paraules: “PP y Ciudadanos se frotan las manos”.

I és eixe el gran problema que patim, encara, els valencians. Levante, que, insistim, no és gens nacionalista, va donar en el clau i va expressar perfectament els temors que molts valencians propers al catalanisme tenen amb aquest tipus de declaracions. Estan inquiets davant la possibilitat de perdre crèdit polític gràcies al creixement del monstre. Molts, estan més preocupats per no donar motius a la dreta per alimentar el monstre que per fer país. Que al cap i a la fi, és del que es tracta.
La dreta valenciana, a banda dels llargs anys de govern dels que ha disposat al País Valencià, va assolir dos triomfs indiscutibles. El primer, pensar més en allò que els unia que no en allò que els separava. I si alguna cosa els unia era la fixació en l’enemic polític. Ara, artificialment dividida en dos –PP i Ciutadans– la dreta continua engegant eixe ‘perill català’ que tants èxits els ha donat. L’altre triomf, més trist, fou aconseguir que els propis nacionalistes es desmarcaren simbòlicament del catalanisme amb eixa consigna: “Que la dreta no es fregue les mans”. Si el PP a nivell estatal relacionava maliciosament amb ETA el seu enemic més preocupant, el PP valencià feia el mateix amb els seus enemics, però relacionant-los amb el catalanisme. Tots els seus enemics formaven part o simpatitzaven amb aquest corrent, segons ells. Era lògic que a nivell estatal, els enemics del PP es desmarcaren intencionadament del terrorisme. No ho era tant que a nivell valencià, els enemics del PP feren el mateix amb una opció democràtica que, molts d’ells sentien com a pròpia, però tractaven de dissimular.

La dreta mai no deixarà de banda eixe joc brut del qual tant s’han beneficiat. L’anticatalanisme, amb raó o sense, el continuarà emprant per atacar tots aquells que puguen frenar la seua tornada al poder, siguen o no catalanistes. És normal que un home del PSOE com és Puig tracte de condemnar tant com puga declaracions com les de Gordó. Ell sap bé que no li convenen aquestes paraules, sobretot perquè el PSOE no és gens catalanista i aquest vincle el pot perjudicar electoralment. També és normal una reacció similar en Mònica Oltra, que sempre ha negat pertànyer al nacionalisme. El que no és tan normal és la reacció enrabiada envers declaracions com les de Gordó o Raül Romeva. Titllar-les “d’ingerència” o mostrar eixe rebuig enlairat per segellar un simple desacord –“haurien d’estudiar geografia”– obeeix a una estratègia de la dreta: el rebuig incondicional del nacionalisme, al qual s’apunta el nou govern valencià amb la seua estratègia de no perdre simpaties quan, alhora, el que està fent és seguir el dictat dels de sempre.

Els de sempre faran el que sempre han fet: alimentar el monstre. I han demostrat que no necessitaven cap motiu real per fer-ho. Ells ho feien i obtenien èxits. A l’altre cantó tenim el nacionalisme, els que utilitzen l’estratègia integradora i els que utilitzen la tàctica descarada. I enmig, aquells que són socis del nacionalisme i que alhora el rebutgen d’una manera molt atrevida, oblidant-se que formen part d’una coalició en la qual militen persones com Jordi Sebastià o el mediàtic Vicent Marzà, que no són gens sospitosos d’exercir eixe rebuig tan insolent.

L’estratègia integradora per no perdre vots valencians podria consistir en desmarcar-se amistosament del procés independentista dels veïns del nord, bé siga per convicció, bé siga per estratègia. L’altra possibilitat és eixe rebuig total, fregant l’odi, que és el que empraria la dreta. Però ara és Compromís qui opta per la segona opció. Una vegada més, PP i Ciudadanos es freguen les mans. Els seus enemics els han copiat el discurs.