L’objectiu no és matar la llengua, és matar el país

FONT: L’objectiu no és matar la llengua, és matar el país

Víctor Alexandre Escriptor i periodista. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4 i corresponsal a Alemanya per al diari Avui, el setmanari El Temps i la Cadena SER. Alguns dels seus llibres són Jo no sóc espanyol(1999); Despullant Espanya(2001); El cas Carod (2004); El somriure de Burt Lancaster(2005); La paraula contra el mur(2006); TV3 a traïció. Televisió de Catalunya o d’Espanya? (2006);Nosaltres, els catalans (2008); Set dones i un home sol (2009) premi Mercè Rodoreda; Trifulkes de la Katalana Tribu (2009); Una història immoral (2010); Cor de brau (2011); i Onze.Nou.CATorze. 1714 (2013). Els seus darrers llibres són La independència explicada al meu fill (2014) i l'obra teatral La joia de ser catalans(2015).

"Què significa, la llengua catalana? Doncs, a banda d’evidenciar l’existència d’una nació, significa unes arrels diferents, una cultura diferent, una manera de ser, de pensar, d’entendre i d’explicar el món diferents"

Víctor Alexandre

L’ofensiva que el nacionalisme espanyol, a través del govern de Madrid, dels partits polítics i d’entitats ultres, com ara Societat Civil Catalana o Convivencia Cívica Catalana, està portant a terme contra la nostra llengua per tal de fer realitat allò que no van aconseguir dos criminals sanguinaris com Felip V i Franco, no té absolutament res de lingüística. És política. Diguem-ho clar: l’objectiu real no és anorrear la llengua, l’objectiu real és anorrear el país. Per això és ara, i no abans, que l’ofensiva adquireix tanta virulència. Mentre Catalunya s’ha mostrat políticament submisa, el model lingüístic català no els ha tret la son. No calia, perquè, com deia un dels seus cabdills, “todo está atado y bien atado”. Ara, en canvi, observen horroritzats com els catalans hem descobert que les úniques cordes que ens lligaven a una captivitat perpètua eren mentals i vivien en el nostre cervell.

I, és clar, la descoberta ha tingut efectes immediats, tant a favor com en contra. A favor, perquè hem pres consciència dels nostres drets i estem desfent els nusos psicològics que ens havien convertit en un poble desconeixedor del seu poder; i en contra, perquè hem despertat totes les alarmes de la presó i tant els carcellers com el cos de guàrdia s’han posat les mans al cap i han corregut a mirar de tancar les portes i finestres que poguessin estar obertes. Aquesta és la raó dels atacs a la nostra llengua. Saben que no poden negar l’existència de la nació catalana mentre el català sigui viu –ho neguen igual, ja ho sé, però se saben en fals– i han decidit portar a terme el lingüicidi. S’ha de reconèixer que hi tenen la mà trencada, en això, només cal mirar com van reeixir a les colònies d’ultramar; però la llengua de la colònia catalana sempre se’ls ha resistit i fereix el seu orgull depredador. Ells, que si poguessin imposarien l’espanyol a tot el planeta, viuen com una humiliació l’existència de la nostra llengua en un espai de món que consideren seu per dret de conquesta. Però, com dic, no és pas la llengua en si mateixa, allò que de debò els ofèn, és allò que significa.

I què significa, la llengua catalana? Doncs, a banda d’evidenciar l’existència ja esmentada d’una nació, significa unes arrels diferents, una cultura diferent, una manera de ser, de pensar, d’entendre i d’explicar el món diferents, una actitud davant la vida diferent i, en definitiva, una civilització diferent. I l’única manera d’esborrar tot això és restringir l’ús d’aquesta llengua a l’àmbit domèstic, folkloritzar-la i substituir-la per l’espanyol. Però per aconseguir-ho cal, entre altres coses, que l’espanyol tingui a casa nostra els mateixos drets que a Castella, encara que a Castella el català no tingui cap dret; cal que tots els catalans tinguin l’obligació de saber espanyol, encara que tots els castellans no tinguin cap obligació de saber català; cal que interioritzem que un hispanoparlant és un ésser superior i que un catalanoparlant és un ésser inferior fins al punt que el primer val per trenta dels segons. Així ho diu la llei espanyola: només que hi hagi un sol alumne escolar que rebutgi el català, tots els alumnes de l’aula han de fer la classe en espanyol. Cap alumne, en canvi, no pot demanar que una classe en espanyol es faci en català. De la mateixa manera que els negres havien de deixar el seient lliure de l’autobús, en pujar un blanc, o els immigrants han de baixar de la vorera, en passar un xenòfob, i els homosexuals han d’amagar la seva orientació davant d’un homòfob, també els catalanoparlants han de canviar de llengua tan bon punt un hispanoparlant aixeca el braç o arrufa el nas. I així serà mentre ens regim per la justícia espanyola en comptes de regir-nos per una justícia catalana. Acatar la justícia espanyola i presentar recursos contra les lleis que ens anorreen és tan estèril com ser esclau i acatar la voluntat de l’amo presentant-li un recurs amb l’esperança que dicti sentència contra si mateix. Cada acatament que fem i cada recurs que presentem no fa res més que legitimar el domini espanyol sobre nosaltres.