GONELLISME A LES BALEARS: QUI ÉS QUI.

L’anticatalanisme a les Balears: un repàs al gonellisme

Desgranem les entitats, els partits polítics i els personatges que donen suport al secessionisme lingüístic

El mes de setembre està previst que el periodista Antonio Alemany entri a la presó pel cobrament il·legal dels discursos de l’expresident Jaume Matas. Segons consta a les investigacions del cas Palma Arena, Alemany escrivia els discursos polítics de Matas sense estar integrat en l'equip de comunicació del Govern, però cobrant grans quantitats de diners i essent beneficiat amb subvencions per a projectes personals com l'Agència Balear de Notícies o Libertad Balear. Antonio Alemany és a més un vell conegut anticatalanista que té molt a veure amb el naixement del gonellisme (la versió mallorquina del blaverisme). Aprofitant la seva condemna, repassem el moviment gonella i els seus principals protagonistes.

Els orígens

L’anticatalanisme com  a eina populista i organitzada a les Illes Balears, si bé val a dir que tenia antecedents en la propaganda feixista dels germans Miquel i Llorenç Villalonga durant la guerra civil,  no va brotar fins que la Transició va començar a deixar enrere la dictadura. Un dels primers símptomes del secessionisme lingüístic, però, aparegué uns anys abans, el 1972 en forma de carta a la secció ‘Letras’ del Diario de Mallorca. Un talPep Gonella signava un article on,  tot i que no dubtava de la unitat de la llengua catalana, qüestionava l’estil massa “abarcelonat” que s’emprava a les Balears.  El nom de Pep Gonella no identificava ningú directament, sinó que es tractada d’un pseudònim extret d'un personatge d'una cançó popular.

La carta de Pep Gonella va rebre una resposta d’altura. El filòleg Francesc de Borja Moll, deixeble d’Alcover, va decidir contestar-li amb arguments filològics que defensaven la unitat de la llengua i la vegada la diversitat del seu estàndard. El diari es va omplir de rèpliques i contrarèpliques durant prop de dos mesos sense que ningú pogués destapar la identitat de Pep Gonella. Anys més tard, rumors fonamentats hi assenyalarien la ploma de José Zaforteza (president del consell d’administració del Diario de Mallorca), i Antonio Alemany (director del mitjà) i Luís Ripoll (editor del mateix diari i erudit del folklore illenc), tres personatges lligats al llarg de tots aquests anys al secessionisme lingüístic.

Amb el temps, el que fou una polèmica de periòdic ha desembocat en una arma ideològica molt potent al servei de l’estat espanyol i de la dreta per dividir i confondre la societat mallorquina. A grans trets, a nivell social el gonellisme s’ha ramificat en tres grans branques. A nivell polític, s’ha atomitzat ens diversos partits a la dreta del Partit Popular.  

Els repassem seguidament:

El gonellisme i la seva diversitat

1. El gonellisme vertebrat des del poder  

Zaforteza, Ripoll i Alemany són alguns dels precursors d’aquest grup, format per la dreta política i les elits empresarials molt lligades al lobby hoteler. Són un dels sectors més vívids i actius, ja que els diferents governs del Partit Popular, el darrer amb José Ramón Bauzà al capdavant, els han donat sortida i suport econòmic.  A raser del darrer cicle polític, neixen els darrers anys dues entitats que treballen pel secessionisme lingüístic:

- Fundación Circulo Balear. Creada l’any 1999 amb importants dotacions econòmiques del govern de Matas, sorgeix amb la voluntat de treballar, segons figura a la seva pròpia web, per una “apassionada defensa de la llibertat en una Espanya unida, plural i de tots”. A la pràctica, el Círculo Balear ha destacat per les seves campanyes en contra de la unitat lingüística de la llengua catalana i en contra de la Llei de Normalització Lingüística i l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears. Darrerament, una de les seves obsessions ha estat la vaga de docents contra la implantació del TIL. El seu portaveu,Jorge Campos, conegut ultradretà, antimallorquí i catalanòfob, va considerar que “la vaga fou dissenyada pels independentistes catalans”.

- Fundación Jaume III. Amb poc menys d’un any de vida, entre els fundadors, cal destacar José Zaforteza, advocat lligat a la vella aristocràcia mallorquina coneguda popularment com a "botifarres", ex-senador de la UCD i un dels gonelles del Diario de Mallorca. La fundació es reivindica hereva de Jaume III, “l’últim rei independent de s’antic Regne de Mallorca” i neix amb una voluntat clara: “dignificar es mallorquí” enfront “sa pressió catalanista” que, segons escriuen en dialectal, “està canviant, més ben dit, ha canviat ja, sa nostra secular manera de xerrar, una conseqüència lògica si tenim en compte que es mallorquí ha estat arraconat de tots ets usos cultes, oficials i acadèmics”.Aquí teniu un exemple d'una de les seves campanyes.

Tot i aquesta declaració, la Fundación Jaume III no posa en dubte la unitat del català, però vindiquen per damunt de tot la defensa de les formes pròpies. Bona part d’aquests fonaments ideològics han estat assumits gràcies a la tasca d’un principatí: Xavier Pericay. Pericay és fundador de Ciutadans, filòleg i ideòleg de l’anomenat “catanyol”, motiu pel qual la fundació li ha demanat que elabori una proposta d’estàndard balear on emparar-se. Entre els seus membres, també cal destacar Joan Font, un curiós personatge ex militant de l’MDT els anys vuitanta, que després va evolucionar cap al PP i actualment és un dels dirigents balears d'UPyD. També vinculat a la fundació, és important citar l’empresari hoteler Gabriel Barceló un dels principals inversors econòmics de l’entitat i les seves activitats.

2- El gonellisme vinculat a l’extrema dreta feixista

Una segona rama del gonellisme ha evolucionat cap a la dreta directament hereva del Franquisme i s’ha fragmentat en diversos grupuscles. Si bé no rep un suport institucional explícit, el cert és que ha estat tolerat pels governs populars amb un clar interès per deixar-los fer. Cal destacar que, a diferència del País Valencià, aquest sector més feixista no ha calat en la societat balear i els diferents grups no han acabat sortint de la marginalitat. Alguns referents d’aquesta vessant des de principis dels anys vuitanta han estat:

- El Centro Cultural Mallorquí. La línia dura del gonellisme era representada per aquesta entitat, la qual tenia no més d’algunes desenes de militants que publicaven la revista 'Sa Fuya' i que van extingir-se a partir dels 2000. Al capdavant, hi havia Jaime Martorell, un reconegut falangista que havia lluitat a la División Azul (juntament amb el pare d’Antonio Alemany, per cert) i que durant la Transició fou l’home de Fuerza Nueva a Palma. Martorell fou conegut per les seves atzagaiades contra el catalanisme i per complir pena de presó per incendiar personalment el repetidor de TV3 a les Illes Balears que havia construït per subscripció popular l'Obra Cultural Balear.  En morir ell, el 2009, s’acabà gran part de l’activitat que promovia. Des dels anys noranta tengué molta relació amb alguns elements d’ideologia neonazi de l’entorn de l’antiga CEDADE palmesana com Eduardo Connolly.

- Academi de Sa Llengo Baleá, promoguda per Miquel Garau a principis dels noranta.  L'acadèmia treballa per impulsar una suposada "gramàtica mallorquina" amb les bases que va establir l’escriptor i filòleg Joan Josep Amengual el 1872, abans de l’existència d’un estàndard regulat de la llengua catalana.  En són “acadèmics” personatges com el director d’Air Berlin Álvaro Middleman i l’exconseller balear de turisme i membre de l’ala més dretana del PP illenc Carlos Delgado. Té una activitat escassíssima. Abans, durant els anys vuitanta i noranta, també va funcionar l’ Associació Cultural Mossèn Alcover (ACMA), en paral·lel, però no va trobar complicitats per expandir-se.

-  Grup d'Acció Balear.  Continuador actual de l'acció de Martorell i el seu Círculo Cultural Mallorquí i impulsat a imatge i semblança del GAV valencià. Defensen labandera tribarrada com a pròpia de Mallorca i també reivindiquen el Regne Privatiu de Mallorca, l'únic moment durant l'Edat Mitja en que Mallorca no fa part de la corona catalanoaragonesa. Al seu si hi ha una certa diversitat de persones i no totes estan relacionades amb l’extrema dreta.

- En la mateixa línia, es troba la Plataforma cívica en defensa de sa llengo i costum propias, una entitat vinculada a la FADICE, la Federación de Asociaciones por el Derecho al Idioma Común Español, on bàsicament s’hi troben valencians, mallorquins i aragonesos de matriu anticatalana per “cridar l'atenció de l'opinió pública sobre el greu problema sociolingüístic creat per alguns nacionalismes regionals i els seus consegüents injustícies i discriminacions”, segons es llegeix a la seva pàgina web.

3- El gonellisme sentimental

Els primers textos de Pep Gonella a el Diario de Mallorca també van fer forat entre una sèrie de gent que creu en la unitat de la llengua però que considera que l’estàndard català ha reduït les particularitats de les diferents regions. La idea d’aquest sector és molt semblant a la tercera via valenciana.

En aquesta corrent de pensament s’hi emmarca bàsicament la figura de Lluís Cerdó Fernández . Cerdó –impulsor els vuitanta i els noranta d’una efímera entitat, “Cultura en Llibertat”- és un estudiós de la llengua mancat d’estudis oficials tot i que va dedicar-se a polemitzar sobre qüestions lingüístiques a través de cartes al director i articles durant la dècada dels vuitanta . “Protegit” durant aquella etapa per Antonio Alemany, van acabar desautoritzats públicament, tant ell com el seu mentor, gràcies a la publicació, el 1991, del llibre “Un puput de cresta molla. L’anticatalanisme a Mallorca: noms, llinatges i fotografies” escrit per un col·lectiu de professors de secundària encapçalats per Jaume Sastre, que recentment ha esdevingut personatge rellevant per la seva vaga de fam contra el TIL.

El gonellisme i les seves vessants polítiques

No és un secret que el Partit Popular s’ha servit del secessionisme lingüístic per dividir la societat mallorquina. El TIL i el nou reglament lingüístic d’IB3 en són només els dos últims exemples. Tot i així, al partit de José Ramón Bauzá, li han sortit diversos satèl·lits gonelles a la seva dreta, que si bé han intentat fer agit-pro, no han aconseguit cap representació. Quan el PP no els ha necessitat com a agitadors i restaven vots a la dreta han desaparegut.

Entre aquests petits partits cal destacar Clau de Mallorca,  Unió des Poble Baleá o Partido Renovador de las Islas.  En aquest sector però, també cal esmentar el partit de l’expolicia nacional Joaquín Rabaso, l’ Agrupación Social Independiente que sí que ha aconseguit regidors a Alcúdia, Pollença i Llucmajor.

L’opció anticatalanista és, a pesar de tenir molts grups i grupuscles i a diferència dels que ha passat al País Valencià, una opció minoritària que no ha acabat d’arrelar a la societat balear. Cal matisar però que el secessionisme lingüístic és un dels instruments polítics que els governs de dreta no han deixat mai d’usar per dividir la societat illenca, si bé dins el propi Partit Popular illenc, hi ha una divisió molt forta entre un sector regionalista – amb figures representatives com l’exbatlle d’Inca Pere Rotger, que fou, per posar un exemple, precursor en institucionalitzar el .cat a les Balears- i l’espanyolista –amb Bauzà i Delgado com a estandards- enfrontats pel tema de la llengua.

Resta clar, tanmateix, i la marea verda anti-TIL ho ha confirmat enguany, que els intents de confondre el poble de les Illes Balears no han prosperat i una majoria social molt ampla més enllà d’opcions ideològiques accepta –gràcies a una actitud històricament molt clara del teixit associatiu, el petit empresariat, la UIB i els intel·lectuals- que el mallorquí, el menorquí i l’eivissenc que es parlen a les Illes són variants dialectals de la llengua catalana.