Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Tots els partits han pres decisions notables, en un sentit o en un altre, sense tenir en compte res més que el seu interès corporatiu»
Vicent Partal
El país viu una urgència evident, però
malgrat això molts tenim la sensació d’haver entrat en una fase, temporal, de
paràlisi. El judici i tot aquest seguit d’eleccions que s’acosta ho paralitzen
tot i ho condicionen tot. El país dels partits, aquell que s’interessa pel
repartiment dels escons, pels tants per cent i per les hegemonies, viu el moment
culminant, l’excitació més gran. I això, tant si ens agrada com si no als qui
ens ho mirem des d’una certa distància, és inevitable. Si algú s’hi posa nerviós
li recomane calma.
En el sistema en què ens movem, els
partits polítics són la peça determinant. És veritat que hi ha política que es
pot fer al marge dels partits i fins i tot en contra, com ho demostra la
revolució catalana, però al final la gestió de les institucions sempre resta en
les seues mans i això pesa sobre manera. I si bé és cert que els partits
canvien, com ho demostra també la revolució catalana, ho és igualment que
segueixen ritmes poc compatibles amb la realitat que vivim. Curiosament, poden
segrestar de mil maneres la fotografia del moment, invalidar les eleccions al
cap de vint-i-quatre hores a còpia d’enquestes, opinions i campanyes, però
sembla que no troben la manera de validar-se a ells mateixos passades les
vint-i-quatre hores, de confrontar si el votant està d’acord amb allò que fan o
no.
El sistema de partits és necessari a la
democràcia. Fins i tot hi ha la coneguda tesi de Schattschneider que defensa que
els partits, de fet, són els que creen la democràcia. Però, com a sistema, s’ha
envellit. Clarament. Ja no llegim les notícies una volta cada dia i prou. Ja no
mirem tots junts un mateix film al menjador a la nit. Ja no comprem les mateixes
cançons en discos LP. Ja no parlem per telèfon d’un en un, sinó que ens escrivim
en grups constantment canviants. Ja no guardem diners a casa i de fet sovint ja
ni els toquem. Ja no fem un munt de coses que fèiem i que donaven sentit a la
societat on vivíem. Però continuem votant com abans i delegant el vot a un grup
de gent que assumeix, com abans, que una volta emès el vot és seu i que pot
fer-ne allò que vulga, sense preocupar-se que li ho puguen retraure.
Pel calendari que tenim, aquest cap de
setmana hem viscut una apoteosi del partidisme. Tots els partits han pres
decisions notables, en un sentit o en un altre, sense tenir en compte res més
que el seu interès corporatiu. Junts per Catalunya, que semblava moribund, ha
fet una jugada forta que fins i tot obligarà a fer canvis de govern. Els comuns
han entronitzat Asens, mirant de reüll Esquerra. La CUP ha decidit que no anava
a Madrid, amb la qual cosa ha decebut molta gent no habitual que aquesta vegada
semblava disposada a votar-la. Compromís ha revalidat Mónica Oltra malgrat el
rebuig evident que causa en una part del seu electorat. Esquerra ha pactat una
cosa que no se sap encara fins on arriba amb Bildu. El PNB s’ha exclamat quan
han vist Puigdemont encapçalant una llista de les europees que ells no volen.
I…
Difícilment ningú, ningú que no siga
militant de partit, se sentirà còmode amb tant de tacticisme i amb tanta mirada
interessada al retrovisor quan els problemes que hem d’encarar com a país són
majúsculs. Tens una estranya sensació que derrotar l’adversari els excita més
que no pas guanyar la llibertat. I hi ha un cansament constatable, perquè et
tornen a obligar a triar quan segurament tu no voldries fer-ho. Tot plegat és
tan primitiu que decep inevitablement. Sobretot en les circumstàncies de
repressió salvatge i alhora d’esperança col·lectiva que vivim. Però val més ser
conscients que mentre no puguem canviar el sistema de representació política i
introduir mecanismes moderns de democràcia permanent o directa, cada tant ens
trobarem atrapats en les setmanes de campanya electoral i ens apareixerà aquesta
pedra ritual en el camí. No podem fer res millor que mirar d’esquivar-la i
procurar que en la maniobra perdem les mínimes forces possibles.
Els uns i els altres, els dels partits,
avui semblen feliços perquè han fet una llista potent, perquè no s’han presentat
aquells que els feien por, perquè aquest o aquell cap de llista els semblen un
encert o un error, perquè es fan il·lusions dirigint la cosa pública si obtenen
una majoria abassegadora que no és escrita, malgrat tot, enlloc. És evident que
del resultat de les eleccions se’n derivaran conseqüències i aquesta és l’única
raó per la qual –si cal amb una agulla al nas– tots hem d’anar votar. Fem-ho,
doncs, però amb el grau d’escepticisme suficient per a entendre que aquest
exuberant país dels partits que avui es desplega davant els nostres ulls ni és
ni pot representar ja el país complex de tots. Ni pot ofegar-lo. I és això,
sobretot això, que ens hauria d’importar més a tots.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/partits-pais-editorial-vicent-partal/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada