Escola en espanyol? No, gràcies

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Cal oposar-nos amb totes les nostres forces —traient els fills de l’escola si calgués—al fet que el castellà esdevingui llengua vehicular.

Amb el 99 % de televisions en espanyol a casa seva i un percentatge similar als cines no en tenim prou per saber espanyol?

Xavier Anguera

Vilanova i la Geltrú, 1966. Treballo al Centre de Normalització Lingüística de l’Hospitalet de Llobregat. Sóc coautor de llibres de català per a adults i he publicat dos treballs sobre entitats catalanistes de Vilanova. També he col·laborat amb nombroses editorials com a corrector i traductor. Molt a desgrat meu, tinc un caràcter inclinat a l’escepticisme i el sarcasme.

El govern espanyol acostuma a marejar-nos periòdicament amb la murga de l’espanyol. Era lògic que aprofitessin l’oportunitat de l’art. 155 per intentar aconseguir el que mai no podrien aconseguir a través de canals democràtics. I és que tots sabem que l’aplicació de l’art. 155 no té per objectiu fer front a cap mena de desobediència ni d’amenaça violenta envers a l’estat espanyol —que si fos certa no deixaria d’estar plenament justificada des del punt de vista català, ja que en absència de violència, amb aquest estat no es pot parlar de res, i els catalans no tenim dret a ser el que vulguem—, sinó a l’intent d’aplicació de mesures antidemocràtiques / autoritàries / dictatorials per part d’Espanya per tal d’assegurar-se la nostra condició de societat colonitzada. Perquè en definitiva, la bilingüització de la població catalana no és un fenomen natural esdevingut en una societat liberal, en un estat neutre des del punt de vista nacional, sinó el producte d’una imposició forçada a través de tres fronts principals: l’ensenyament obligatori, la inclusió de Catalunya dins el mercat únic espanyol i la manca de competències en política migratòria.

Pel que fa a l’ensenyament obligatori, la política de bilingüització va ser un fracàs fins que la implantació de l’ensenyament obligatori no es va convertir en una realitat en època dels nostres pares, és a dir, en l’època de la dictadura del general Franco. En l’actualitat, encara que les competències en ensenyament són exclusives de la Generalitat de Catalunya, es veuen limitades i laminades constantment per les lleis de bases de l’estat espanyol, que dissenyen els currículums i les condicions d’escolarització més enllà del que disposa la llei. A sobre ja fa anys que tenen els tribunals emeten sentències polítiques que no tenen res a veure amb la interpretació de la llei, sinó amb la conveniència del govern espanyol de torn, fins i tot quan aquestes sentències han de fer front a tota una doctrina jurisprudencial contrària a l’aplicada fins al moment al llarg dels anys.

De la inclusió de Catalunya dins el mercat únic espanyol, hi ha molta gent que creu que els catalans n’hem estat els principals beneficiats. És cert que durant el segle xix i la primera meitat del xx fou la mateixa societat catalana que va exigir el tancament del mercat espanyol i la unitat de mercat com a via per poder desenvolupar el seu naixent sector industrial. Però caldria advertir que la política proteccionista de l’estat espanyol va ser més conseqüència del fracàs de la seva política aranzelària que no pas de les exigències catalanes. En qualsevol cas, l’economia catalana, que és una de les més obertes del món, fa que els límits, la manca de dinamisme i la inseguretat jurídica i administrativa del mercat espanyol, hagin esdevingut més un problema que no pas una garantia. El mercat espanyol, tot i que segueix essent el principal mercat per a Catalunya, cada vegada té un pes menor dins la nostra economia. Per tant és hora que ens plantegem si l’idioma espanyol, que és el principal factor que ens manté lligats a aquest mercat, ens resulta un factor de progrés o un factor d’empobriment, i quines conseqüències en paguem més enllà de les directament observables en un mercat de treball que hauria d’estar apostant fort per crear condicions òptimes per a la internacionalització de l’economia catalana. L’idioma espanyol no té cap pes en les relacions internacionals de les empreses. Fins i tot en el moment primigeni de la nostra industrialització, si no haguéssim estat sotmesos a les necessitats dels espanyols, ¿no ens hauria sortit més a compte optar pel francès que no pas per l’espanyol, tenint en compte que tenim un mercat i l’altre a la mateixa distància però que les dimensions del mercat francès i les del mercat espanyol de l’època eren incomparables, igual com ho continuen essent en l’actualitat?

A més, sense voler menysprear el cabal de coneixements que es pugui arribar a generar en la cultura espanyola, actualment la circulació de les idees no es vehicula en espanyol ni de llarg, com mostra el fet que la generació de coneixement en espanyol sigui molt inferior percentualment al pes demogràfic dels parlants d’aquesta llengua a escala mundial. Només cal consultar les xifres d’ús de l’espanyol en les noves tecnologies per adonar-se’n. Justament quan estem definint la societat contemporània com a “societat del coneixement”. És cert que el català per si sol, malgrat que percentualment mostra un dinamisme molt superior que no pas l’espanyol, no ens és suficient per garantir l’èxit de la nostra economia, però l’opció forçada per l’espanyol és un hàndicap per comptes d’un avantatge. ¿S’imaginen si la població catalana estigués bilingüitzada en francès, anglès, alemany o xinès per comptes d’estar-ho en espanyol? No creuen que fins i tot seria molt més fàcil atreure capital humà i empreses multinacionals que no pas ara?

El sistema de reproducció demogràfic català, que es basa des de fa més d’un segle en la importació de població forana a conseqüència del saldo negatiu de reproducció natural, és un factor molt important també a tenir en compte. El govern espanyol sempre ha aprofitat aquest factor per col·locar-nos els excedents de població que provoca el baix dinamisme de l’economia espanyola. I ha aprofitat aquesta població desplaçada, a la qual s’ha programat amb una ideologia colonialista, per interferir amb els desitjos d’emancipació de la població local. Ha estat així fonamentalment perquè l’espoli de Catalunya ha estat des de fa segles l’únic factor possible per equilibrar els pressupostos d’una administració pública sobredimensionada i ineficaç, sobre la qual se sosté tota l’economia de l’estat, i especialment la de les classes extractives que la monopolitzen en la pràctica. L’espoli a Catalunya també ha servit per pagar els subsidis en què s’ha basat l’economia espanyola des que l’estat ha pretès modernitzar-se i convertir-se en un estat del benestar. Un estat del benestar que malgrat tot està a punt de fer fallida, com ha estat habitual en l’estat espanyol al llarg de la història. L’última onada migratòria a què hem hagut de fer front ha estat formada sobretot per sud-americans, afavorida per les polítiques de naturalització d’aquesta població seguides per Espanya, l’antiga metròpolis. És un segment de població que arriba amb la creença que no haurà de fer cap esforç per integrar-se, enganyada per la imatge homogènia que l’estat espanyol s’entesta a transmetre a l’estranger. La situació actual provoca que fins i tot la immigració procedent d’altres països no hispanòfons esculli l’espanyol com a estratègia d’integració en la societat catalana, estratègia ineficaç i que només agreuja els problemes de cohesió social que patim.

Per als mateixos catalans l’aposta per l’espanyol és contraproduent, perquè a més de proporcionar arsenal a la política colonialista espanyola, sotmet la nostra cultura a un procés de subordinació en què l’única realitat possible és la vehiculada per la llengua castellana –i d’aquí animalades com les “agulletes”, les “enganxines” i tota la resta d’interferències que pateix la nostra llengua, i que la van conduint de mica en mica a no ser altra cosa que un pidgin de l’espanyol. Això també afavoreix que la irresponsabilitat lingüística de les empreses, que interpreten el català com una nosa per comptes de veure-hi una font d’oportunitats, un nínxol de mercat que encara no està prou cobert, cosa que no passa amb poblacions menys nombroses però que disposen d’un estat que les protegeix, com Dinamarca, Finlàndia o Noruega.

Si volem obrir fronteres haurem de deixar estar l’espanyol. Per tant, jo crec que la millor reacció contra el nou intent d’imposició del govern espanyol hauria de ser una exigència clara i determinada per convertir l’ensenyament de l’espanyol en una matèria no obligatòria sinó de lliure elecció en concurrència amb altres llengües estrangeres, i oposar-nos amb totes les nostres forces —traient els fills de l’escola si calgués—al fet que el castellà esdevingui llengua vehicular. Si volem saber castellà, ja tenim el 99 % de les televisions entrant a casa nostra cada dia en aquest idioma, un percentatge similar d’emissió de pel·lícules de cinema en el mateix idioma —per a més inri la majoria són doblades d’altres idiomes—, etc. No ens cal per a res l’escola en espanyol. En l’actualitat l’espanyol no ens enriqueix, ens empobreix considerablement i només és una font de problemes.

Font: El Matí Digital - Escola en espanyol? No, gràcies

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial