Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Julià Guillamon recupera en una novel·la la història dels immigrants procedents de l'Alt Millars que es van instal·lar a la ciutat comtal
| El casament dels pares de Julià Guillamon, al poble d'Arbúcies, al Montseny, amb la rondalla de Toga (l'Alt Millars). © JULIÀ GUILLAMON |
Va arribar un moment, a principis del segle XX, que al barri de la Plata, al Poblenou de Barcelona, hi van viure fins a 300 Guillamon. El cognom era un dels nexes que els unia, però hi havia un altre vincle que els connectava amb els altres veïns. Eren immigrants que començaren a arribar a la ciutat comtal al voltant de 1880. El punt de convivència eren aquells carrers antics del districte de Sant Martí de Provençals i el lloc de procedència era la mateixa comarca, la de l'Alt Millars del País Valencià.
Julià Guillamon (Barcelona, 1962) ha tret de l'oblit els valencians que van començar l'èxode en 1880, des de la comarca regada pel riu Millars fins al Poblenou amb la novel·la El barri de la Plata (L'Avenç). Aquell racó urbà, prop de la mar, d'una part vella de la ciutat, va ser el lloc on va arribar el seu pare procedent de Toga. Abans i després van fer el camí altres veïns de poblets com Lludient o Espadella.
Tot seguit van immigrar murcians i andalusos, però, d'aquesta marxa de valencians cap a la ciutat, "que és paral·lela a la que va fer l'interior de Catalunya cap a Barcelona, no se n'ha parlat mai", recorda l'escriptor. Guillamon recupera la història de la seua família, natural de Toga (Alt Millars), a través d'un personatge que vol ser escriptor. La perxa de la novel·la parteix del rondineig d'un xiquet que "cada dia, al passatge Mas de Roda, camí de l'escola, es demana què pot escriure. Trigarà anys a adonar-se que el tema és el barri, els seus pares: tot el que l'envolta i que ara no veu". Així comença el primer capítol d'El barri de la Plataque Guillamon ha anat llançant, en petites píndoles, a través de Twitter.
Els valencians de Guillamon són castellanoparlants i fills de nouvinguts –un terme modern més acord amb la dignitat humana– que viuen a una Barcelona industrial. S'enamoren com les persones i creant matrimonis mixtes, en el capítol tres, "busca elements que reforcen la identitat que va perdent". Troba un bar que es diu Mijares, com el riu que passa pel poble dels iaios. Ho ensenya al fill que ja és català: "Proceden de Castellón, como nosotros"", escriu el crític literari a les xarxes socials.
Ara, en el present de Julià Guillamon, han passat molts d'anys d'ençà que el iaio deixara Toga. Ell –i els fills i néts de tants altres immigrants del Millars– és català, sentencia. Ningú no diria que descendeix de valencians, perquè tampoc ningú ho recordava fins ara. Els valencians, però, s'hi van deixar notar molt més al Delta de l'Ebre, un fet que fa que hui tothom, enllà del sud del riu Sénia, ho recorde. "Han passat molts anys i majoritàriament els valencians es van integrar molt fàcilment des del començament perquè hi havia uns grans lligams culturals i, en bona part, lingüístics". El detall va fer que aquests tingueren "molta més facilitat que no pas els murcians o els andalusos".
"A aquest barri, que són uns quants carrers del Poblenou, quan jo era petit no érem conscients que això era així, és a dir, jo sabia que els meus avis eren d'un poble que es deia Toga. Després, quan anava a l'escola, els nens parlàvem: "Ah! els meus avis són d'un poble molt petit"", deia un. L'altre preguntava: "I de quin poble?". "De Lludient", responia. "Ah, doncs això està al costat de Toga", li contestava. "I els teus?", deia un altre. "Els meus d'Espadella". I així, amb converses de xiquets, s'adonaven del nexe en comú que el pas del temps havia esborrat o de com els catalans "preníem consciència que en el fons, tots veníem d'allà mateix".
"Simpatia per València"
La petjada dels valencians al barri de la Plata va quedar absorbida per la vida barcelonina, raona Guillamon. Roman, si més no, en la memòria i les vivències de cada casa, en l'agenda de cada llinatge. En el cas de l'escriptor, el pare va exercir la seua influència perquè aquest simpatitzara amb els colors del València Club de Futbol. "El meu pare sempre em feia del València, encara que després em vaig fer del Barça, però vivint a aquest món hi havia molta simpatia i proximitat".
El Julià Guillamon crític literari va trencar la mà amb novel·les valencianes. Recorda que anava molt a València perquè al pare li encantava. A Guillamon, reconeix que li passa com a (Quim) Monzò, que "sempre ha tingut molta tirada cap a les coses valencianes perquè els seus avis també eren valencians i havien viscut al barri i, per tant, hi ha aquesta complicitat".
De pare togà i de mare catalana, l'escriptor recorda com "sempre em contava que quan van tindre lloc les riuades dels anys 50 a València, ací tothom hi parlava, perquè tothom tenia parents valencians i d'alguna manera o altra estaven afectats per aquesta riuada".
El barri de la Plata parteix dels capítols que Guillamon va escriure per a la revista L'Avenç. Al remat, dels 12 primigenis n'ha fet un text narratiu, "un llibre entre la memòria, la història i la novel·la". Al llibre apareixen fotografies familiars, "algunes molt divertides", emfatitza, "com ara el dia que es casen els meus pares i els cosins estan tocant la rondalla, que és molt valenciana".
Fins a 300 Guillamon
La novel·la, sense gènere definit, matisa l'autor, parteix de la recerca per a fer el llibre i per a trobar respostes que fan referència al seu àmbit personal. Per a saber amb detall qui va immigrar d'aquella comarca muntanyenca, regada pel Millars fins al barri de la Plata, Guillamon va acudir al padró municipal.
El barri, a tocar de la mar, depén de Sant Martí de Provençals, que és un poble que existeix des d'antic. El nucli va comença a funcionar, a acollir fàbriques i llavors hi ha un intent d'emancipació municipal. Quan fan aquest intent, cap al 1860, de reclamar la independència, "els qui havien de decidir l'emancipació van preguntar quanta gent eren", rememora. És llavors que es fa un inventari de gent i, en aquest, apunta: "No hi ha cap cognom valencià". Tanmateix, "després de 20 o 25 anys mires el padró municipal i veus que comencen a aparéixer huit Guillamon i després 30 i al final hi ha 300 Guillamon", respon entusiasmat.
La casa del carrer de Topete, on van viure els primers Guillamon de Barcelona. / JULIÀ GUILLAMON
La immigració de valencians era un degoteig de llinatges, de maletes cap a Barcelona atrets, com ara, per les referències del familiar que havia fet de conillet d'Índies. "A la meua família, primer va venir un germà del meu avi, després el meu avi i van continuar durant la postguerra. Nosaltres érem dels més antics, perquè els meus iaios van vindre al començament del segle XX, però els cosins del meu pare van vindre als anys 40, perquè els pobles aquells es van anar morint; encara hi van haver alguns que van vindre ja durant els anys 50 i 60".
Establerts i amb l'efecte reclam de la bonança del barri, la SEAT es va convertir en la panacea laboral dels immigrants. "Hi va haver un moment explosiu en què fins i tot es va crear el Centro Republicano Radical Castellonense, el partit del Lerroux, que el van muntar ací per a atraure tota aquesta gent que era castellanoparlant".
Aquest dijous, la novel·la es va presentar a Barcelona. I, tot i no tindre encara dates tancades, "m'agradaria molt anar a Onda, perquè és un lloc bastant viu i m'agradaria anar també a Castelló i València".
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada