Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 3 de setembre del 2017

Més estat que no intel·ligència

Etiquetes de comentaris:
"Enric Hernández és només un peó. Si no ho hagués fet ell ho hauria fet un altre. Perquè s’havia de fer"



Algun dia ho sabrem tot sobre el 17A, però segur que no serà abans de l’1O. Un servidor, per exemple, té una curiositat especial sobre l’absentisme de l’estat aquella tarda-nit. Les preguntes, crec, són pertinents. Per què el president del govern espanyol es va amagar fins després de mitjanit? Com és que no va fer una primera compareixença des de Galícia –on era de vacances– per enviar un primer missatge de control de la situació i lideratge polític, i per anunciar el seu immediat desplaçament a Barcelona, com hauria fet qualsevol cap d’estat o primer ministre europeu en una situació com aquesta? Per què el govern espanyol més recentralitzador i antiautonomista de la història recent va deixar que fos un president regional qui aparegués liderant la situació davant del món en aquelles hores crítiques? És només una qüestió d’incompetència i de falta de reflexes? S’hauria amagat Rajoy de la mateixa manera si l’atac hagués estat a la Puerta del Sol o a la Giralda? Qui va decidir amagar Rajoy, i sobretot, per què?

La qüestió és que durant set llargues hores l’estat espanyol va estar ostensiblement absent, i que el buit el van ocupar les institucions catalanes obtenint una nota molt alta a ulls de la població del país i de l’opinió publicada mundial. D’aquí plora la criatura: la idea que va quedar fixada en 48 hores (un govern competent i serè, una policia preparada per a qualsevol repte, un país autosuficient) resultava intolerable a ulls de l’estat, i menys a un mes vista d’un referèndum d’autodeterminació.Tot el que ha passat després té a veure amb això, no amb l’obsessió malaltissa d’un periodista. Enric Hernández és només un peó. Si no ho hagués fet ell ho hauria fet un altre. Perquè s’havia de fer.

Només quan hi ha una operació d’estat al darrere es pot aconseguir que els sis diaris de més circulació i absolutament totes les televisions excepte la de Catalunya donin per bo un document que és apòcrif (cap segell oficial), que diu que es tracta d’informació “sense fonament i de veracitat desconeguda”, i que és ple de senyals inequívocs de fabricació maldestra. Només quan hi ha una operació d’estat al darrere es pot, contra la lògica més elemental, convertir en culpable d’un atac terrorista precisament l’únic cos policial que està marginat de la informació sobre terrorisme. Només si hi ha l’aval de l’estat la premsa del sistema es pot atrevir quasi unànimement a jugar amb la seguretat, un tabú important per als editors responsables. Tot plegat canta tant, que fa angúnia i tot. Angúnia pel periodisme, i sobretot pels periodistes concrets que s’hi han prestat.

Quin serà l’efecte a curt termini i en relació al referèndum? Difícil de pronosticar, però malgrat la pudor de claveguera que ha envilit l’ambient i ens fa sentir bruts i desassossegats, no estic segur que els autors intel·lectuals de la jugada hagin encertat l’estratègia. Si Madrid tenia en ment prendre el control del cos de mossos per impedir físicament el referèndum, en el marc o no d’una intervenció més general de l’autonomia, ho té molt més difícil ara que no fa un mes. El cos, i no diguem el seu major, avui és més a prop que mai del Govern de la Generalitat i més lluny que mai del d’Espanya. Tampoc no sembla que l’estratègia engegada de màxima crispació sigui la més adequada per fomentar l’abstenció. L’experiència històrica demostra que, a més excitació ambiental, més participació en els processos electorals. Caldrà esperar i veure, però potser, només potser, descobrirem que la intel·ligència de l’estat té més d’estat que no d’intel·ligència.


Pots seguir Boladevidre
Subscriure's a: Comentaris del missatge ( Atom )