Publicat en el blog Anys d'aprenentatge
del diari ARA dissabte
18 d'abril del 2015
L’AUTOR
Joan Tudela
Joan Tudela va néixer el dia 4 del mes 4 d’un any acabat en 4. Número preferit? El 4, naturalment. Ofici? Professional de la paraula. Val a dir que ha tocat totes les tecles com a periodista i també en el camp professional de la llengua. És autor de llibres periodístics, d’estudis sociolingüístics i d’obres d’assaig i d’aforismes. Ha publicat centenars d’articles a diaris i revistes. Amb la seva producció escrita, ha guanyat els premis Francesc Layret, Ciutat de Barcelona, Gaziel, Jaume Ciurana, Federació d’Ateneus, Serra i Moret i el premi Recull de retrat literari. Al blog Anys d’aprenentatge, hi reedita articles seus.
Alguns amables lectors han expressat diferents opinions sobre el meu article L’imperialisme lingüístic, publicat la setmana passada en aquest mateix blog. Trobo que un dels temes que han plantejat és particularment interessant: com hem de valorar l’actitud dels castellans cap a nosaltres els catalans? Jo hi he pensat i proposo a tothom de compartir amb mi la reflexió que exposo tot seguit.
De la mateixa manera que l’antisemitisme va fer el cim a Alemanya amb l’arribada de Hitler al poder, però venia de molt abans, també la xenofòbia anticatalana ha assolit la màxima virulència a l’època contemporània, però ve de lluny.
Ja Francisco de Quevedo destil·lava catalanofòbia. Vet aquí una frase que defineix bé l’actitud de Quevedo cap a nosaltres els catalans: “El catalán es la criatura más triste y miserable que Dios crió”. I una altra del mateix autor: “Son los catalanes el ladrón de tres manos”. I encara una altra: “Son los catalanes aborto monstruoso de la política.” Déu n’hi do, oi?
De la mateixa manera que després de l’holocaust, que va ser l’obra més criminal del nazisme, van sorgir els negacionistes, també després de segles d’odi destructiu contra les llengües –europees i americanes– que han hagut de coexistir amb el castellà, ha sorgit el negacionisme corresponent.
El més gran d’aquests segons negacionistes és el rei Juan Carlos, cap d’Estat del Regne d’Espanya l’any 2001, quan va tenir la barra de dir ben solemnement aquestes paraules: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes.”
Decididament, la mentida i la injustícia sempre van de bracet.
Encara avui, la xenofòbia anticatalana és ben viva a molts àmbits de l’Espanya castellana (és particularment virulenta a diaris madrilenys com ara El Mundo, ABC i La Razón).
Tot plegat vol dir que som davant d’un mal ineluctable, és a dir, que no s’hi pot fer res? Hem de concloure que els castellans no tenen remei? De cap manera.
Existeix també una tradició potent de castellans que tenen cap a Catalunya una actitud no únicament de comprensió sinó fins i tot d’estimació. El mal és que, actualment, la posició que predomina a Madrid i al conjunt de l’Espanya castellana és la de Quevedo i el rei Juan Carlos i no pas la de Cervantes i el lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera.
Cervantes destil·la –sí– estimació cap a nosaltres. Vet aquí les paraules que fa dir al Quixot sobre la ciutat de Barcelona: “Archivo de cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única.” Déu n’hi do, oi?
L’estimació de Cervantes cap a Catalunya arriba al punt de presentar de forma positiva els bandolers catalans. Vet aquí aquestes paraules de l’autor a La Galatea: “Dieron con una cantidad de bandoleros, los cuales tenían por señor y cabeza a un valeroso caballero catalán.”
I ara mateix, sense anar més lluny, tal com explicava jo a l’article de fa una setmana, el lingüista madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera –que comparteix amb el rei Juan Carlos el nom de pila i res més– denuncia en el seu llibre el que ell mateix anomena imperialisme lingüístic panhispànic. I ho fa sense insultar com Quevedo, sense mentir com el rei Juan Carlos, amb estimació com Cervantes i sobretot amb arguments impecablement construïts des de les ciències de la llengua i des de la cultura democràtica.
I com que a mi m’agrada l’estructura narrativa capicua, acabo aquest article amb el mateix paràgraf amb què començo l’article de la setmana passada.
He llegit amb molt de gust –i recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L’imperi de la llengua comuna: guia de l’imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l’editor, Jordi Solé Camardons, és alhora el traductor del text del castellà al català).
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada