L’imperialisme lingüístic

Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 11 d'abril del 2015

http://blogspersonals.ara.cat/anysdaprenentatge/2015/04/11/limperialisme-linguistic/

Joan Tudela

He llegit amb molt de gust –i recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L’imperi de la llengua comuna: guia de l’imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l’editor, Jordi Solé Camardons, és alhora el traductor del text del castellà al català).

El que més m’ha cridat positivament l’atenció de l’obra és l’autor. Juan Carlos Moreno Cabrera és fill de Madrid (hi va néixer l’any 1956). És catedràtic de Lingüística General en una universitat madrilenya (la Universitat Autònoma). Va pujar com els altres nois madrilenys de la seva generació (educat en castellà i en el menyspreu a les altres llengües del Regne d’Espanya –com ara el català– i de l’Amèrica hispana –com ara el guaraní). Però…

Si la lluita en defensa de la dignitat i de la plena normalització de les llengües minoritzades del planeta és una causa justa, i des del catalanisme lingüístic n’estem convençuts; si la gent de Madrid són éssers humans i, per tant, capaços de sumar-se a totes les causes justes, com és que són tan pocs els madrilenys que fan un discurs lingüístic com el de Juan Carlos Moreno Cabrera? Misteri.

El fet és que tot el que diu l’autor de L’imperi de la llengua comuna encaixa amb el que diem des del catalanisme lingüístic i fins i tot millora el nostre discurs. Per què el millora? Doncs, paradoxalment, perquè pensa i escriu des de Madrid, és a dir, des del centre del que ell mateix anomena imperialisme lingüístic espanyol, cosa que l’obliga a tenir una visió de conjunt –per tant, completa– de l’àrea on el castellà ha estat i és llengua d’imposició: el Regne d’Espanya i les antigues colònies americanes.

Hi ha dues dades de Juan Carlos Moreno Cabrera que a mi em resulten particularment simpàtiques i que una mica potser expliquen que sigui un lingüista madrileny que defensa la nostra llengua. L’una és que és un pensador alhora marxista i demòcrata. L’altra és que és deixeble de Jesús Tusón.

Hi ha, encara, una altra cosa que és molt d’agrair de Juan Carlos Moreno Cabrera com a autor i és l’honestedat intel·lectual, demostrada pel fet que, a l’hora de presentar els arguments –que ell combat– del nacionalisme espanyolista per intentar justificar la imposició del castellà, els exposa amb una claredat d’allò més respectuosa.

I quins són en aquest llibre els antagonistes de l’autor? Doncs els dolents de la pel·lícula, per ordre d’aparició en escena, són aquests:

Ramón Menéndez Pidal
Miguel de Unamuno
Fernando Savater
el dictador Primo de Rivera
Adolfo Suárez
el rei Juan Carlos I
Claudio Sánchez Albornoz
Juan Ramón Lodares
Ángel López García
Francisco de Quevedo

I com és que el dictador Franco brilla per la seva absència en aquesta llista? La meva resposta és que no hi és, senzillament, perquè Franco era home de poques paraules. Ja ho va dir Dalí: “Franco es el mejor escritor del mundo. Claro que nunca ha escrito nada.”

A la presentació d’aquest llibre, el mateix autor explica –clar i castellà– quina és la tesi principal de l’obra:

“La ideología del españolismo lingüístico intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive. Sin embargo, ni uno solo de los argumentos aportados, a veces disfrazados de análisis supuestamente objetivos y científicos, tiene la menor consistencia probatoria de esa supuesta superioridad. La hegemonía del castellano tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto. Esta es la tesis fundamental del presente libro.”

Com a tast del llibre, vet aquí alguns trossos que penso que val la pena de subratllar. Per començar, una frase que serveix de conclusió de tota l’obra:

“L’imperialisme lingüístic panhispànic és una ideologia perversa.”

Més. A la pàgina 122:

“Som, doncs, davant una sèrie de manipulacions ideològiques amb l’objectiu de presentar l’espanyol o castellà com a única llengua que té la legitimitat històrica per ser la llengua comuna exclusiva del Regne d’Espanya (i de bona part d’Amèrica).”

I a la pàgina 127:

“Un element essencial d’aquesta ideologia, que mostra el seu caràcter etnocida, és la negativa a acceptar que el català, el gallec o l’euskera són llengües pròpies de les nacions que parlen aquestes llengües des de temps immemorials.”

I a la pàgina 174:

“L’associació de l’espanyol amb el progrés econòmic i de les altres llengües amb el retard econòmic és una de les constants del pensament del nou imperialisme lingüístic panhispànic.”

I, finalment, a la pàgina 197:

“L’imperialisme lingüístic es presenta a si mateix com a defensor del progrés, de la modernitat, de la globalització, dels drets humans i de la llibertat, quan en realitat no és més que una ideologia racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació.”

“Quan aquesta ideologia s’aplica a la llengua espanyola, sorgeix l’imperialisme lingüístic panhispànic.”