Entro en una botiga de joguines de l’Eixample barceloní amb el meu fill i tot seguit se’ns acosta una dependenta sol·lícita amb un somriure franc, jovial i despreocupat (és l’actitud correcta en una botiga de joguines; en una filatèlia, en canvi, es poden permetre un grau inferior d’empatia). Potser perquè el meu fill té trets orientals, la dependenta li pregunta en castellà: “¿Que te gustan los juguetes?”. Jo li aclareixo a la noia: “Només entén el vietnamita i una mica el català. El castellà no el rasca”. Llavors la noia respon resolta, un punt exultant i tot: “Ah, doncs millor”. Dissimuladament, em prenc un vàlium 5.
Garbuixos com el que acabo de relatar són corrents en la societat catalana. Al capítol setze de El bilingüisme mata de Pau Vidal, que he celebrat especialment, s’hi descriuen unes anècdotes semblants, que ens indiquen fins a quin punt els catalans som, lingüísticament, uns pusil·lànimes i alhora uns il·lusos quimèrics. Esperem que el català sigui una llengua preeminent a Catalunya (això és, vigorosa, expressiva, natural i dominant) de la mateixa manera que molts ens curem unes angines: sense fer-hi res.
La tesi principal de Vidal és que el bilingüisme mata, això és, mata el català. Jo diria més aviat que el bilingüisme rata, que és una manera de morir rosegats per un idioma més fort, amb més parlants, més prestigi i més mitjans de comunicació. Per entendre’ns, el bilingüisme ens aboca a la fusió de dues llengües i converteix el català en un idioma híbrid, disgustat, calcat de l’altre, sense trets propis, una mena de spanglishque Vidal denomina amb un nom que ha fet fortuna: el catanyol. Cada vegada que sento que el senyor Foix esquivava la prohibició de retolar en català durant el règim de Franco amb paraules que tant podrien ser castellanes com catalanes, se’m regira el ventrell. Altres ho aplaudeixen, com un exemple d’enginy excepcional, mentre que a mi em sembla una anècdota sinistra i desolada que ens recorda les tenebres d’on venim.
Durant els segles XVII i XVIII alguns poetes catalans s’entretenien a escriure poemes que tant es podien llegir en català com en castellà, també per exhibir un suposat enginy. El resultat és que els poemes són insuportables i llepats. No serveixen ni per falcar una porta. Doncs una cosa semblant és just el que fem ara. Però per motius ben diferents. Ara, cada dia més, els catalans parlen amb un català aparent, que és un pur calc del castellà, en tots els aspectes: lèxic, sintàctic, fraseològic, etc. Aquest català aparent va ratant la riquesa i expressivitat de l’idioma, perquè per a un gruix de parlants el català és només una nosa que toleren amb més o menys esportivitat. De fet, quan parlen català (o l’escriuen) tradueixen mentalment del castellà i els surt aquest català calcat del castellà que, francament, no val un rot de gitano. Per què s’hi haurien d’esforçar, si enlloc els demanen, exigeixen, un català millor i no aquest holograma lingüístic? Van fent amb aquest simulacre de llengua, que bàsicament només contribueix a engruixir els percentatges de les enquestes, sempre triomfals. Però no els ho retrec, en absolut. Fan santament. Si no els hi va res, per què trencar-s’hi el cap? De fet, han tingut una revelació, que els repatanis (els professors de català, els de l’Òmnium més arravatats, els de Sabadell que mengen belgues de Can Genescà) es neguen a admetre: el català i el castellà són dues llengües completament paral·leles. No aprofitar-ho seria demencial. Qualsevol calc del castellà serà rebut com una cosa del tot normal, entesa ràpidament i acceptada sense maldecaps. Al revés, també: qualsevol paraula o expressió catalana que no sigui coincident (l’arrel) amb el castellà, és suspecta. Perquè s’interpreta com ‘una paraula que no diu ningú’. Potser cap a Arbúcies, algun despistat, i para de comptar. Paraules como ara embranzida. Carrerilla en canvi s’entén de seguida. Però, pensant-hi bé, per què no carrereta?
Un idioma se sosté gràcies a tres columnes: que sigui imprescindible per a guanyar-se la vida; que sigui la llengua dels benestants, això és, d’aquells individus que porten una bona vida (esquí nàutic, còctels, subscripcions a L’Avenç, coses així) i que accedir-hi comporti un ascens social (gairebé tothom aspira a viure millor, és una fal·lera molt estesa); que sigui un vehicle potent de cultura i entreteniment (la segona part, tan important com la primera i per aquesta raó Merche Mar es mereix la Creu de Sant Jordi).
Quin és el punt del català, actualment? Imprescindible per guanyar-se la vida, cada dia menys. La llengua dels benestants, a mitges (encara bo d’aquesta meitat, si només fos llengua de pobres miserables i arrossinats no la voldria saber ningú). Cultura i entreteniment? Cultura, encara rai (amb totes les mancances que hi vulguin), mentre que l’entreteniment s’aguanta per un fil d’aranya. També és cert que l’entreteniment és denostat pels intel·lectuals i altres exquisits, que no accepten que en alguns moments de la vida prefereixes fer una sopa de lletres a llegir Tucídides. El mateix Tucídides hi estaria d’acord. O com a mínim Plini el Jove (un tarambana i un poca-solta, segons Plini el Vell).
Vidal conclou que tot plegat es resoldrà amb la coneguda i tan referenciada independència del país. No dic que no. Però és jugar-s’ho tot a una sola carta, una mica hipotètica. Perquè, mentrestant, ens quedarem quiets i solemnes, mirant com passa l’enterro? O continuarem assistint any rere any a actes simbòlics multitudinaris d’aquests que desperten l’admiració arreu del món? No paren d’admirar-nos, potser hauríem d’afluixar una mica perquè a l’estranger han començat a donar senyals d’extenuació admirativa. Jo també n’estic una mica tip, dels actes simbòlics. Si els queda una mica de compassió humana, des d’aquí els imploro que no se’ls acudeixi convocar una agenollada per la independència: milions de catalans de genolls, fent una gran genuflexió per demanar un referèndum legal a les autoritats d’Espanya, de la Unió Europea i del que queda del Comecon.
El que no sapiguem començar a resoldre ara, difícilment la independència ho resoldrà. Potser que comencem a apostar, a curt terme, per solucions més modestes, imaginatives, pràctiques i alhora efectives. Admeto que no seran no tan grandiloqüents com la llibertat nacional d’un poble i el seu dret a decidir. El que vinc a proposar és que no ens limitem a dipositar totes les nostres esperances, i els ous, en un sol cistell. Un cistell que el cistellaire tot just ha començat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada