Josep Puig, mallorquí, recorre en cadira de rodes tot el país en suport als presos polítics

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Jordi Puig: ‘Qui no se sent interpel·lat per aquesta injustícia tan gran, no és demòcrata’

Un dels independentistes històrics va inciar fa dues setmanes a Mallorca, un recorregut en cadira de rodes que el portarà per tot el país en suport als presos polítics

Josep Rexach Fumanya

Jordi Puig va ser un dels independentistes més actius durant els anys vuitanta. Arran del seu activisme va estar empresonat durant 1.663 dies, o cosa equivalent, quatre anys i mig. Va ser condemnat per un tribunal militar a vuit anys de presó dictada per l’assalt fallit a la caserna de Berga, assalt que va ser atribuït a ETA politicomilitar. Va sortir en llibertat condicional el 1985. Molts anys més tard el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar l’estat espanyol per no haver respectat el seu dret a la presumpció d’innocència.

Amb els presos a la presó, Puig ha sentit la necessitat de fer al gun gest, ‘alguna cosa en positiu’, com diu ell. Arran de les vagues de fam va decidir que volia fer la volta als Països Catalans, un trajecte que preveu de culminar d’ací a dos mesos i mig a la Catalunya Nord. Ho fa amb cadira de rodes, rodant pels vorals de la carretera i explicant-ho a través del compte de Twitter @Cami_Republica. A Puig li van haver d’amputar les dues cames en explotar-li el 21 de març de 1990 un artefacte que manipulava al costat dels jutjats de Santa Coloma de Farners, cinc anys després de quedar en llibertat condicional en la condemna per l’assalt a la caserna de Berga.

—Vàreu sortir de Cas Concos des Cavallar, a Felanitx, el 19 de desembre. Com heu arribat al Campello?
—D’ençà que vaig començar he fet set etapes per Mallorca; dues per Menorca; dues a Eivissa; d’allà vaig saltar a Dénia (Marina Alta) amb el ferri; després he anat baixant fins a Alacant, on avui arribaré i demà arribaré a Crevillent (Baix Vinalopó), que serà el punt més meridional dels Països Catalans on estaré ne aquest trajecte. A partir d’aquí aniré pujant per l’interior fins a Xàtiva; d’allà passaré a Dénia; i després aniré pujant per la costa.

—Fins a la Catalunya Nord?
—Sí, la idea és arribar fins a Salses (Rosselló). En total trigaré uns tres mesos.

—Per cert, aquesta cap de setmana va passar per allà el conseller Lluís Puig.
—Precisament ho he llegi avui, perquè entre l’esforç, alimentar-me i descansar no estic al dia de l’actualitat. Però crec que va ser un acte de valentia. Sabia que corria perill. Crec que són actes molt necessaris. A vegades surten malament, però el poble els necessita.

—Els vostres desplaçaments no deuen ser fàcils. Al lateral de les carreteres, a vegades, gairebé no hi ha espai.
—Haig de sorteja algun que altre camió que ve de cara. Algun ensurt sempre hi és. Però vaja, la vida és un risc. I tenim gent a la presó i a l’exili, així que tampoc no és gaire espectacular.

—Dieu que ho feu perquè sentíeu la necessitat de fer alguna cosa. Per què una acció com aquesta?
—El detonant va ser quan els presos van iniciar la vaga de fem. Vivint a Mallorca, el que pots fer per ells és assistir a algun sopar groc, o anar a Palma, a la plaça de Cort, ajuntar-te amb el grup de gent que plogui o nevi, canta pels presos. I això està molt bé, s’ha de fer. Però quan veig que es posen en vaga de fam, em dic a mi mateix que haig de fer alguna cosa en positiu. Deixar de criticar els polítics perquè en fet això o allò, o perquè no han fet o han deixat de fer. Escolta, és igual, tothom ha fet el que ha pogut, i nosaltres què fem? És la reflexió que em vaig fer, i no podia estar-me més al sofà, sinó que havia de fer alguna cosa. I se’m va ocórrer això.

—Exactament què cerqueu? Interpel·lar més gent, fer reflexionar, un ressò mediàtic?
—Moltes coses, cerco. Primer de tot, solidaritzar-me amb la nostra gent que està patint la repressió. I no només em refereixo a presos o exiliats, sinó també a centenars de persones que per voler lluitar pel país, tenen embargaments, estan processats o han de pagar multes. Per una altra banda, i que per mi és molt important, vull reivindicar que la nació va molt més enllà de les quatre províncies. Per mi els Països Catalans no són un mapa ni un concepte ideològic, sinó un mapa de gent, de cares, de persones que fa quaranta anys que conec i que he conegut ara. I vull reivindicar que des del Principat no se’ns oblidi a les Balears i al País Valencià. Hi som i hi som des de fa molt temps, aguantant i lluitant en unes condicions duríssimes. Vull reivindicar tots aquesta gent.

—Què et diu aquesta gent quan passes per la seva terra i els expliques què fas?
—Sobretot, molt agraïment. Crec que pensen: ‘ens teniu en compte’. I m’agrada perquè són gent abnegada, no només els joves, també els grans, perquè fa tota una vida que lluiten.

—Vàreu estar cinc anys a la presó als anys vuitanta. Trenta anys després hi ha presos polítics. Com ho observeu?
—Sense cap sorpresa perquè per desgràcia, els que hem conegut el ventre de la bèstia, sabem de què és capaç. I és clar, els presos i els exiliats del govern, van proclamar la independència. Va ser un acte democràtic, simplement van ferallò que el poble els va manar que fessin. I quan l’exercici de la democràcia et porta a la presó, s’ha de fer alguna cosa. Això no només pot interpel·lar els independentistes, també tots els demòcrates. I que se senti insultat qui s’hagi de sentir insultat, però qui no se sent interpel·lat per aquesta injustícia tan gran, no és demòcrata. Una altra cosa és que pugui estar d’acord o no amb els objectius, però que l’exercici de la democràcia et porti a la presó, ha d’interpel·lar a tothom.

—Al final, la vostra condemna, us la va anul·lar Estrasburg, oi?
—A mi em van fer un consell de guerra, el Tribunal Suprem de Justícia Militar va confirmar la condemna, el Tribunal Constitucional la va confirmar i va ser el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg qui va sentenciar que se m’havia vulnerat la presumpció d’innocència. Clar, és que a mi em van detenir el 1980 i el consell de guerra no va ser fins al 1984. Vaig estar quatre anys i mig en llibertat provisional. I la sentència d’Estrasburg no arriba fins al 2005, vint anys més tard. Ho dic perquè molta gent ara confia en Estrasburg. No tardaran tant, però vaja, no serà immediat.

—No teniu esperança en Estrasburg?
—Cap mena d’esperança perquè Estrasburg condemnarà l’estat espanyol per haver fet malament el procediment i no haver actuat conforme a la llei, però el mal ja estarà fet i l’única reparació que rebran els presos serà econòmica. I ja està. Però els anys de presó no els hi traurà ningú i l’escapçament dels dirigents independentistes no ens ho arreglarà Estrasburg. Jo no confiaria en Estrasburg, crec que serien bojos si hi dipositessin esperances.

—Sou un independentista de tota la vida. Com creieu que està reaccionant la població a la repressió?
—Mira, jo no sóc en Xirinacs, jo només aporto el meu granet de sorra i perquè vull aportar alguna cosa en positiu. Crec que és el que necessitem. No hem d’esperar que ens diguin des de dalt què hem de fer i que cadascú faci el que pugui per empènyer. I estic veient un poble absolutament mobilitzat decidir a persistir i disposat a no renunciar a res. La república està proclamada. Falta implementar-la però s’ha proclamat. I és un pas de gegant. I crec que la gent no està disposada a tirar enrere.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/jordi-puig-qui-no-se-sent-interpellat-per-aquesta-injusticia-tan-gran-no-es-democrata/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial