Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
La setmana passada, a Torregrossa, es va fer una jornada dedicada als laberints. Els organitzadors convidaven a entrar a un laberint bastit amb pedres que es troba al costat d’El Graner, el pavelló municipal. Es tractava d’aprehendre aquestes construccions humanes en tant que arquitectura significant, simbòlica, sagrada. Segons explicava una senyora experta en la matèria, la part dreta del laberint representava la ment. L’esquerra, el cos. Recorrent-lo, un s’havia de trobar amb si mateix. Vaig guaitar la forma que dibuixaven els còdols, com serpentejaven sota la llum del sol.
Torregrossa és un poble del bell mig del
Pla de Lleida, envoltat de camps esponerosos. Els darrers dies, val a dir que
sense fer-ne gaire cas, ha estat al centre de la polèmica. Això es deu a un dels
ciutadans més conspicus que ha vist néixer: Miquel Badia
(1906-1936), home d’acció “separatista” i republicà conegut com el
Capità Collons. Eminents articulistes espanyols n’han parlat
aquests dies acusant-lo de “nazi”, “terrorista” i “torturador” amb l’objectiu
d’erosionar Quim Torra, qui havia elogiat el personatge en els
seus articles.
En la seva joventut, Badia i el seu germà
Josep, com els germans Xammar de Juneda i els Cornudella i Arrufat de les Borges
Blanques, van emigrar a Barcelona i es van enrolar a les files del nacionalisme
català radical. Durant la dictadura de Primo de Rivera van aglutinar-se entorn
de la figura de Francesc Macià i del seu partit Estat Català i, amb l’adveniment
de la República, van integrar-se a Esquerra Republicana, no sense
estires-i-arronses i distanciaments varis.
Miquel Badia va ser cap d’ordre públic de
la Generalitat republicana. Com a director de la policia, va ser un implacable
flagell dels anarquistes i va dur a terme actuacions polèmiques com la detenció
d’un fiscal que havia menystingut la llengua catalana, fet que comportà la seva
destitució per ordre del president Companys. Badia caigué abatut conjuntament
amb el seu germà al carrer Muntaner de Barcelona per trets de pistolers
llibertaris. Era l’any 1936, uns mesos abans de l’esclat de la Guerra Civil, i
tenia 30 anys.
Però tornem al laberint.
Un sistema cultural és un laberint. Un
artefacte ple de giragonses, reincidències i angles morts que acaba fent sentit
i que, a partir especialment de la història i la literatura, és capaç de crear
una civilització cultural genuïna i auto-referencial. Un bagatge obert i ric que
forja un relat del món i des del qual es pot dialogar amb altres
cultures.
El sistema cultural català, des de la
Renaixença, ha viscut en contínua construcció i competència amb l’altre sistema
cultural present al país, l’espanyol. Aquest darrer, en el millor dels casos,
l’ha obviat. En el pitjor, ha maldat per anorrear-lo.
La no-existència per si sol l’ha fet un
sistema porós i adaptatiu, generador d’aproximacions plurals sobre ell mateix.
Des dels qui han fet de la cultura catalana la seva epistemologia i principi
vital a partir del qual copsar el món, fins als qui s’hi han apropat a partir
d’altres centres gravitacionals, agafant-ne els aspectes que els
interessava.
Tots ells han ajudat al principal
assoliment de la cultura catalana: la sobirania. És a dir, poder anar pel món
sense el peatge de la cultura espanyola. Sens dubte, el fet que la diferencia
d’altres cultures sense estat. Això no ha sigut gens fàcil. Ha requerit la tasca
ingent d’una munió inacabable de Catalan culture men & women que
s’han escarrassat perquè la cultura catalana pogués gaudir de tots els
dispositius de què frueix una cultura amb estat.
En els laberints tot no significa d’igual
manera. Hi ha revolts que tenen més força i més magnetisme per al caminant i
n’hi ha que menys. En el cas català, el condicionant de viure solapat amb un
altre sistema cultural, sovint poc amigable, ha fet que viréssim la mirada cap
al passat a la recerca de moments significatius, on s’escaigués la “normalitat”
anhelada.
El laberint de Torregrossa | Foto de
Meritxell Gené
Aquest mirar enrere ha fet emergir, com un
dels punts culminants de la Catalan Culture, el Momentum Segona
República. L’instant en què van cristal·litzar tots els esforços duts a terme
pel Modernisme i el Noucentisme de la mà d’una generació prodigiosa i
inoblidable d’escriptors, periodistes i intel·lectuals, encapçalada per noms com
Pompeu Fabra, Josep Maria de Sagarra, Ferran Soldevila, Josep Pla, Mercè
Rodoreda, Gaziel… Sovint, en el revolt del laberint de la Segona República, els
Catalan Culture men s’aturen, respiren profundament i visionen el
miratge de l’arcàdia perduda. L’esclat cultural d’aquells anys que, des dels
temps obscurs del franquisme, ha esdevingut el mirall per al present deforme i
la guia per al futur esperançador.
Ara bé: els senders que menen a la Segona
República tenen giravolts obscurs, racons polsegosos que, cíclicament, rebroten
de la mà dels reclamadors de perfecció moral al catalanisme i serveixen per
donar una contraimatge del floriment d’aleshores. Així, per exemple, treuen a
passejar el fantasma de Miquel Badia, el mite del català saltataulells i
perdonavides, qui seria tot el contrari, el revers, de la imatge civilitzatòria
de Pompeu Fabra. I, darrere Badia, aquests reclamadors exigents ventilen els
avatars insurreccionals d’Estat Català i el seu flirteig amb el feixisme de
l’època, posant el crit al cel per algun text abrandat provinent de la premsa
d’aquest submón polític, per les desfilades paramilitars dels Escamots d’Estat
Català, pel fracassat Complot contra Companys ordit per “separatistes radicals”
durant la guerra…
Arran de la voluntat d’esbudellar Torra,
aquesta vegada la cosa ha anat més enllà de l’àmbit purament domèstic.
L’espectre de Miquel Badia ha recorregut les Espanyes i ha excitat les
enfervorides ments dels articulistes unionistes delerosos d’acusar
l’independentisme de totes les malvestats possibles. Això és, supremacisme,
violència, feixisme. Allò que, històricament i en la pràctica, mai no ha dut a
terme el nacionalisme català. A diferència, per exemple, del nacionalisme
espanyol.
El linxament ha estat en tota regla.
Sentencia en Javier Cercas, el rehabilitador de l’escriptor falangista Sánchez
Mazas, a El País: “El señor Torra lleva razón en una cosa: de un tiempo
a esta parte, todo el nacionalismo catalán y dos millones de catalanes parecen
haber abrazado las ideas que en los años treinta defendían Estat Català y
Nosaltres Sols!; la mayoría de los separatistas no lo saben, claro está, pero
eso explica que nuestro nuevo presidente sea el señor Torra. O dicho de otro
modo: ayer tomaron el poder en Cataluña aquellos a quienes la mayor parte del
nacionalismo catalán, desde los años treinta hasta hace muy poco, consideraba
extremistas peligrosos, cuando no directamente descerebrados”.
Fins al punt que Antoni Puigverd ha hagut
de dir a La Vanguardia: “No, no creo que Torra sea nazi, pero sí un
esencialista herderiano que tiene miedo. Miedo a la desaparición de su
identidad”.
És obvi que no podem reclamar al gruix
dels plumífers unionistes que entenguin certs matisos. Tanmateix, des de
l’òptica de la Catalan culture, la mirada cap als anys 30 és bàsicament
d’enyor d’un temps que va poder ser, però no fou: l’època d’or que l’ensulsiada
del 1939 es va endur per davant. I és un disbarat ciclopi projectar les
vel·leïtats feixistoides d’Estat Català sobre el moviment sobiranista actual,
pel simple fet que se’l reconegui com el primer partit independentista
stricto sensu.
En termes culturals, tot plegat presagia
el pròxim objectiu contra el qual les forces de l’espanyolisme enviaran els seus
dards virulents, malauradament confirmat pels recents atacs a la tradicional
numeració dels presidents de la Generalitat, que entronca amb els de la
institució medieval.
Em refereixo a la batalla per a la
sobirania cultural. El rumb que pren la fúria espanyola és tal que qualsevol
forma de sobirania cultural catalana acabarà sent titllada de supremacista, que
tota mirada lliure, fins i tot la nostàlgica, rebrà l’acusació d’odi, perquè, al
seu entendre, d’alguna manera, anirà contra Espanya. Essent sobirans, mentalment
parlant, l’estarem atacant.
La senyora que ens explicava la simbologia
del laberint torregrossí ha acabat la seva dissertació. Finalment hi entro i em
deixo portar pel corriol tortuós. Fa un dia ventós i clar. La llum reverbera
sobre els camps fulgents.
El laberint roman.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada