Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«D'això que passa a Espanya, els seus intel·lectuals haurien de preocupar-se'n per la degradació política i institucional, però sobretot per la pèrdua de referents cívics»
Una cultura nacional on tothom, de la
bugadera al professor d’universitat, del rocker a la cortesana, coincideix sobre
un problema transcendental per la seva pàtria, impressiona. Quan el
quillo i l’acadèmic estan d’acord, quan Loquillo i Francisco Rico,
Raphael i Fernando Savater estan d’acord, poca broma. I també ho estan Jiménez
Losantos i Gabriel Tortella; Pedrerol i Juan Pablo Fusi; Belén Esteban i
Victoria Camps; Eduardo Inda i Vargas Llosa; Mónica Randall i Santos Juliá;
Mariscal i Ana Rosa. Quan el dibuixant Nazario (que tant entendreix els cors de
l’extrema esquerra) dóna la mà al neoliberal radical Fernando Schwartz per negar
als catalans el dret al referèndum, aleshores com que no s’entén res ja ho hem
entès tot.
Fa molt de temps que les universitats
espanyoles estan cegues i mudes davant la decadència intel·lectual moral i
política del seu estat. Cap queixa ha sortit del món acadèmic, tot i que les
universitats tenen tots els motius per a témer la dreta espanyola, que tant ha
denigrat la cultura i la intel·ligència, la ciència i la decència. Històricament
i especialment després de la primera Guerra Mundial, els intel·lectuals han
estat considerats ‘watchmen in what otherwise would be a pitch-black night’
(Karl Mannheim, 1936). Quan els polítics perdien els punts de referència i les
institucions començaven a podrir-se, quedava l’esperança de la
intelligentsia.
Els historiadors han criticat amb duresa
el silenci dels intel·lectuals alemanys, i en particular dels professors
d’universitat, en els anys 1933-1939. Els mateixos historiadors alemanys d’avui
són poc comprensius amb els seus col·legues dels anys trenta –les universitats i
els professors contemporanis del nazisme són acusats d’haver renunciat a ser els
custodis dels principis bàsics d’una societat civilitzada. Wilhelm Röpke,
professor d’Economia a la Universitat de Marburg, expulsat el 1933: ‘Van ser
precisament els professors d’universitat els qui van fallar quan va arribar el
moment en què calia defensar amb coratge els valors més bàsics de la nostra
civilització.’
Espanya s’assembla cada cop més a Turquia,
però ambdues són (per ara) lluny de la degradació alemanya dels anys trenta.
Això no obstant, valors bàsics de la democràcia trontollen a Espanya, o estan
explícitament qüestionats –com la separació de poders i les llibertats
d’expressió i manifestació. El sistema judicial apareix cada dia més dominat per
valors i pràctiques franquistes, i el 95% dels intel·lectuals espanyols no
piulen, ans al contrari. Els grans mitjans de comunicació espanyols públics i
privats són gasòfia al servei del nacionalisme espanyol, una vergonya –però
intel·lectuals espanyols hi col·laboren i són els primers a exigir que tanquin
TV3. Manifestos de professors i intel·lectuals espanyols han reclamat tota la
contundència possible i més contra els líders catalans per voler convocar un
referèndum (!). Això són intel·lectuals, o són hooligans del
supremacisme espanyol, del nacionalisme intolerant que vol espanyolitzar els
nens catalans?
D’això que passa a Espanya, els seus
intel·lectuals haurien de preocupar-se’n per la degradació política i
institucional, però sobretot per la pèrdua de referents cívics. És inquietant la
freqüència d’episodis per a intimidar i silenciar els catalans independentistes
–episodis en què manta vegada hi ha involucrats militants de Ciudadanos i de
l’extrema dreta. I això visualitza un símptoma pervers en la societat espanyola,
amarada de nacionalisme: exculpen aquestes agressions, les neguen i les
converteixen en quelcom irrellevant o innocu.
Perquè sí que hi ha encaputxats a
Catalunya que amb nocturnitat trenquen finestres, fan malbé astes municipals i
tallen arbres amb llaços grocs. Sí que han fet escarns violents contra Catalunya
Ràdio. Sí que hi ha unionistes pels carrers de Barcelona que insulten gent amb
el llaç groc. Sí que disparen perdigons a les finestres amb estelades. Sí que
els unionistes intimiden associacions cíviques i partits independentistes, als
quals pinten façanes i trenquen vidres i increpen en reunions públiques. Perquè
possiblement sí que hi ha odi infiltrat en el moll de l’os de l’unionisme —’a
por ellos!’, se’n recorden? I de tot això, a Espanya ningú no en parla. No
s’enganyin, intel·ligència espanyola, no facin l’orni, tenen un problema moral i
polític com una catedral.
Per estima als espanyols, que vull pensar
que són majoritàriament ciutadans amb una correcta consciència cívica, hem
d’exigir-los que s’encarin amb els qui erosionen llur estat de dret i llur
convivència amb els catalans. Que aturin aquesta dinàmica ara que encara no ha
passat res irremeiable –tret dels mesos de presó d’uns innocents.
Els qui teniu una edat recordareu l’escena
final de La mort a Venècia (Visconti). Un home gran (Dirk Bogarde)
enamorat d’un noiet es tenyeix els cabells i es maquilla per semblar més
atractiu. I acaba sol a la platja, amb la pluja que li empastifa la cara, bruta
de regalims de rímel escorregut. Quan ara llegeixo Francisco Rico i Fernando
Savater i Vargas Llosa només puc pensar en el rímel de Dirk Bogarde.
Antoni Malet, professor
del departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra.
Font: El rímel de Dirk Bogarde | VilaWeb
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada