A qui voten els independentistes valencians?

Manuel Lillo

El País Valencià també en té, d’independentistes. Molts, però, se enten orfes d’un partit que els represente. N’han parlat una vintena i tots ells ens expliquen el seu dilema electoral. En general, es mouen entre el vot útil, el vot convençut i l’abstenció activa. Tenen un tret comú, això sí: la llarga reflexió prèvia a la seua tria.

Manifestació del 25 d’Abril de 2016 a València

Encara no havia mort Franco quan Josep Guia va fundar el Partit Socialista d’Alliberament Nacional. Era la formació que recollia el pensament nacional de Joan Fuster. Amb un simbolisme hiperbòlic, comú d’una època d’imminent canvi polític i d’il·lusions frustrades, Guia va dirigir el PSAN fins l’any passat, quan va decidir abaixar la persiana. Aquest és l’exemple més clàssic dels pocs partits valencians que han apostat per la independència del país. Tots han estat condemnats a la futilesa, castigats per un electorat reduït −sovint pràctic− però sempre exigent. Els independentistes valencians no voten el partit que regala missatges entabanadors: exigeixen una estructura sòlida, de carrer, fidel a uns principis ferms i a una coherència inèdita en la resta de partits. També n’hi ha, de pràctics. I dels que castiguen el sistema amb l’abstenció activa.

Tots plegats són més independentistes que no sembla. Però es troben escampats, orfes d’un partit integrador, emparats ideològicament per moviments de base, de lluita social i d’abast veïnal o municipal. De singularitat i reflexió extrema, els independentistes valencians pensen i calculen les seues accions polítiques al mil·límetre, tractant d’encaixar-les amb un pensament coherent. Això explica la manca de cohesió d’aquest moviment. Entitats com la Coordinadora Obrera Sindical (COS), Endavant o Arran ocupen els espais socials de l’esquerra independentista. Unes altres, com la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, configuren l’enèsim intent de reunir l’independentisme valencià en una sola agrupació. La fórmula del sobiranisme és nova, i busca els valencians “partidaris del dret a l’autodeterminació, sense marginar cap opció política”. Ho afirma Oriol Artero, secretari d’organització d’aquest col·lectiu, també conegut com a Decidim.

Des del nord valencià

Artero té 40 anys. Viu a Castelló de la Plana i treballa com a autònom per a una cooperativa de serveis. Després d’haver militat en gairebé totes les entitats independentistes −Maulets, Endavant i COS−, ara reconeix que el seu esquerranisme s’ha moderat. “Dins de tot el que tenim ara, el meu referent ideològic és el Bloc”, diu. Artero va votar Compromís a les  eleccions valencianes, però en realitat va fer-ho “contra el PP”, perquè reconeix que aquesta coalició “és la menys dolenta entre totes les formacions amb possibilitats de guanyar representació”. Vot útil.

A les comarques del voltant de la Plana, uns altres membres de Decidim adopten la mateixa postura. Per exemple Carles Escrig, de 35 anys, natural de Xodos (Alcalatén) i inspector de sanitat. Va votar Compromís per ser l’únic partit “sense seu nacional a Madrid” i “capaç de preocupar-se per l’infrafinançament”. David Casanova, de 34 anys, treballa per a una cooperativa agroalimentària. Resideix a Cabanes (Plana Alta) i malgrat considerar-se més pròxim a Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) també va optar pel vot pràctic.

Precisament, el president d’ERPV, Josep Barberà, és regidor de Cultura a Benicarló (Baix Maestrat), on desenvolupa una tasca elogiada per Oriol Artero que, en canvi, igual com molts companys seus de plataforma, s’han decidit pel pragmatisme o per l’abstenció, com és el cas de Geroni Salvador, també de Benicarló, que amb 54 anys regeix un negoci de reparació d’escaioles. Salvador ha preferit no votar perquè no se sentia “representat per ningú”. La mateixa decisió va prendre Itziar Gil, de 24 anys, aturada tot i ser llicenciada en ciències polítiques i sociologia. Natural de Benlloch (Plana Alta), entén que Compromís desenvolupa “una política d’aparador, que es ven molt bé però que després no té efectes”. Itziar admet haver votat anteriorment ERPV, però els ha abandonat per “no haver sabut articular políticament el País Valencià”. Com moltes altres, Itziar és d’aquelles persones que enyora una CUP al País Valencià.

Cal una CUP?

Precisament, aquells que troben a faltar aquesta formació al País Valencià coincideixen, generalment, en la crítica a ERPV. Imma Milan, mestra de formació professional, militant d’Endavant i veïna d’Aldaia (Horta) se situa molt més a l’esquerra que aquest partit, però se centra, a més, en “la seua manca d’implantació, de treball de carrer i de projecte comú” per descartar el vot cap a aquesta formació.

Milan, que es va abstenir a les valencianes, reconeix que votaria la CUP en cas que existira al País Valencià, però hi posa condicions serioses. Descarta el vot cap a una CUP “que no siga el resultat d’un procés llarg, consultat per les bases i contrastat”. Aquesta candidatura, construïda a Catalunya després d’anys consolidant un teixit municipalista, no sembla una alternativa possible, a hores d’ara, al País Valencià. Així ho expressen tots aquells que, asseguren, la votarien. I la majoria d’ells adopta també la condició de beneir una CUP sempre que estiga construïda des de baix.

Tots els militants de l’esquerra independentista coincideixen en aquest argument. Així ho afirma Mercè Pérez, filòloga que freqüenta el Centre Social Terra. Aquest local, situat al barri valencià de Benimaclet, llueix adhesius de la CUP i tota mena de símbols de l’esquerra independentista. Malgrat això, els que s’hi identifiquen, són exigents a l’hora de defensar-los. Natxo Calatayud, cuiner de professió i soci fundador d’aquest centre social, “només votaria la CUP si estiguera d’acord amb les seues propostes”. Tots aquells que anhelen la CUP ho fan des d’unes conviccions exigents que els allunyen del pragmatisme. Per exemple, Patrícia Garcia, alacantina de 32 anys, mestra de primària i militant d’Endavant, reconeix que li agradaria votar la CUP, però també pateix contradiccions, ja que “l’aprovació dels pressupostos de Junts pel Sí m’ha decebut”.

Descartant Compromís

Mercè Pérez té 23 anys i representa l’inconformisme característic del jovent conscienciat. Ex-membre d’Arran, entén que Compromís “és el reflex d’un nacionalisme banal. Ells només volen les molles i nosaltres volem el pa sencer”, sentencia parafrasejant Ovidi Montllor. Tant ella com Natxo practiquen l’abstenció activa a les eleccions valencianes i a les estatals, i defensen la lluita al carrer com a element transcendental per canviar, “de veritat”, la política del país. De fet, segons Natxo, un dels defectes més greus de l’arribada de Compromís al Govern del País Valencià ha estat “l’anestèsia” que ha suposat per als carrers. “Contra el PP estaven plens i ara, amb aquest Govern, malgrat tots els seus defectes i totes les promeses incomplertes, la gent es mostra menys exigent”, es plany.

Les crítiques, però, van més enllà. L’esmentat Josep Guia, jubilat de la política però encara present en tribunes mediàtiques, rebutja l’actitud dels governs del País Valencià i de València ciutat, liderats conjuntament per PSPV i Compromís. Guia pensa que tots dos “actuen amb por de la dreta i no amb decisions valentes favorables a l’esquerra i al redreçament nacional”. De fet, el fundador del PSAN no va votar cap de les forces que signaren el Pacte del Botànic. Guia va confiar en Esquerra Unida del País Valencià per “l’actitud valenta que havia tingut Ignacio Blanco a les Corts Valencianes”. Cal dir que a les últimes eleccions valencianes, EUPV es va presentar amb ERPV en una coalició anomenada És temps d’esquerres, que no va obtenir representació.

Josep Guia, professor i escriptor, va fundar i liderar el ja inactiu PSAN. Guia és un referent històric del catalanisme valencià.

En general, les persones consultades no senten cap decepció de Compromís per la seua tasca de Govern, ja que no confiaven en aquesta coalició. Tot i així, destaquen la seua “covardia” per “no haver implantat encara els mitjans públics de comunicació en català, entre altres coses”, respon Guia, que pronostica més abstenció en el 2019 per la “decepció” que Compromís “ha generat” entre els seus votants.

Fins i tot, des del Terra, Natxo Calatayud veu “molt factible” que l’any 2019 torne a governar el PP per aquestes actituds de Compromís, “que ha aconseguit més vots per la seua tasca d’oposició que no per les seues propostes”. Des de Benicarló, Geroni Salvador defineix Compromís com a “possibilista”, referint-se al llenguatge adoptat per aquesta coalició, aparentment transformat per seduir votants allunyats de postures percebudes com radicals. Així s’expressa també Manuel A. Girona, estudiant de sociologia, il·licità i militant de Gatzara, el sindicat que va ocupar el buit del SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans) quan es va dissoldre el darrer mes de setembre. Manuel va votar EUPV a les eleccions valencianes “perquè era la ferramenta més útil per a un canvi social, per mínim que fóra”, i critica Compromís per “no ocupar l’espai de referència per al nacionalisme valencià que se li pressuposa. Compromís ha abandonat el País Valencià i fa servir Comunitat. Almenys, EUPV continua sent coherent en aquest sentit”.

D’altra banda, Maria Josep Martínez, advocada de Xàtiva, militant d’Endavant i també practicant de l’abstenció activa, assegura que “Compromís no representa cap canvi real”. “És cert que sembla una formació més honesta que la del Govern anterior”, afegeix, “però l’honestedat no es pot agrair, hauria de ser un valor lògic i consolidat”.

L’independentisme esbarriat

Els independentistes valencians troben a faltar un referent amb garanties. De polítics independentistes n’hi ha, però es troben dispersos entre la multitud. Ho assegura Toni Infante, andalús de naixement, resident a Almàssera (Horta), coordinador i màxim representant de l’esmentada Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. Infante milita en l’esquerra independentista des dels anys 80, i ha passat per formacions com l’antic Moviment de Defensa de la Terra, que va dirigir Josep Guia. L’any 2015, Infante també va optar per l’abstenció activa en no trobar cap partit que el representara. Considera que “la prioritat del País Valencià és saber amplificar l’espai sobiranista i saber integrar un espai que represente conjuntament els interessos de la majoria social”.

Configurar aquests espais de forma unitària ha resultat, fins ara, utòpic. Entre altres coses, perquè, tal com explica Infante, “els polítics nacionalistes, sobiranistes i independentistes conviuen en coalicions com Compromís, que no té un projecte per enfortir el País Valencià com a subjecte polític”, raó per la qual no els va donar el vot.

En canvi, sí que hi ha un partit amb aquest marc com a projecte. Es tracta d’ERPV, rebutjat, com s’ha vist, per molts independentistes. Però no per tots. La periodista Reis Juan, ex-treballadora d’RTVV, alcoiana i establerta a Riba-roja (Camp de Túria), vota aquest partit des de l’any 2003, després d’haver-se presentat com a candidata amb el PSPV a Riba-roja. Reis Juan pensa que “la intranscendència d’ERPV no es deu al seu treball de base, sinó al país que tenim, en el qual tots ens amaguem i tots semblem tindre por de prendre partit”. La periodista pensa que les bases d’ERPV són “d’una gran formació i podrien anar ben lluny, però formem part d’un país poruc, folklòric i autoavergonyit, i això es reflecteix també en les eleccions”. A banda, Reis Juan reclama el seu “dret a no votar amb el nas tapat” i recorda que “els primers a parlar d’espoli al País Valencià van ser els d’ERPV. Després, el PSPV els va copiar l’argument”.

Toni Infante és el fundador i coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià. També va militar a l’MDT.

Excepcions

Tot no són renúncies, però. Molts independentistes reconeixen avanços gràcies al Govern del Botànic. La mateixa Reis Juan afirma considerar Vicent Soler, conseller d’Hisenda, “una persona seriosa”. També destaca la tasca de María José Salvador, consellera d’Habitatge, i diu que està sorpresa de veure com el PSPV “tira més del carro de l’autogovern que Compromís”.

El cantautor xativí Feliu Ventura es va abstenir a les valencianes, però reconeix que “hi ha coses que han anat a millor, com el reconeixement a Guillem Agulló −jove independentista assassinat pel feixisme l’any 1993− per part de les Corts Valencianes, un exercici de molta salut democràtica”. Feliu Ventura, que tampoc té clar si votaria una CUP valenciana, pensa que “el canvi és innegable, però s’ha de convertir en una transformació real del país”. Pablo Rocamora, estudiant de sociologia, natural de Torrevella i militant de Gatzara, es va abstenir a les valencianes, però va votar Compromís a les locals “per exercir una tasca valencianista desconeguda fins ara al Baix Segura”.

Hi ha també qui valora la tasca de Compromís en matèria d’educació. Andreu Ferre, informàtic d’Alcoi, i Malena Llorca, mestra de secundària i natural de la Vila Joiosa (Marina Baixa), ambdós militants d’Endavant, celebren que s’hagen convocat més places per exercir l’ensenyament als centres públics. De fet, Vicent Marzà, conseller d’Educació, és el més valorat pels independentistes. Natxo Calatayud identifica Marzà com a “membre del sector desacomplexat de Compromís, del qual també forma part el diputat Josep Nadal”.

Conviccions

Malgrat tot, Compromís no acaba de seduir els independentistes. Andreu va votar EUPV a les valencianes i pensa “que repetiria el seu vot si el Govern del Botànic no adopta polítiques decisives”. Malena va decidir-se pel PCPE, Partido Comunista de los Pueblos de España, també triat per Aquil·les Rubio, professor d’història, i l’esmentada Patrícia Garcia, ambdós d’Alacant i militants d’Endavant. La seua lluita d’abast local els ha fet cooperar amb membres d’aquest partit que, tot i no ser independentista, s’apropa més a les seues conviccions esquerranes. Jaume Zaragoza, alacantí, estudiant d’informàtica i militant d’Arran, es va abstenir, però reconeix que, cas d’haver votat, també hauria triat el PCPE.

Els independentistes valencians troben a faltar un referent integrador que no han estat capaços de construir. En part, són víctimes de la seua singularitat, que entrebanca l’èxit d’una entitat d’aquest tipus. El moviment roman dispers, reivindicat per alguns i dissimulat per uns altres: dividit entre aquells que renuncien a certes aspiracions per ser més pragmàtics i entre els que apliquen la més estricta disciplina de la coherència política.

Font: A qui voten els independentistes valencians? – El Temps