Des d’aquí fem una crida a la responsabilitat de tots els catalanoparlants, i especialment als originaris de les comarques de ponent i del sud del Principat i del nord del País Valencià, perquè no ens desentenguem de la Franja de Ponent, perquè en definitiva és quelcom que ens cau molt a prop i ens afecta directament, això si no tenim llaços familiars directes amb les terres de la Franja.
- La identitat nacional d’aquestes comarques és la mateixa de les terres “on es diu bon dia”
La Franja de Ponent com a entitat geogràfica amb una personalitat pròpia i peculiar es configura a partir de la llengua, la qual ens remet a una història, uns costums i un origen comú amb les terres immediates del Principat i del País Valencià. A partir d’aquí només hi ha un pas per a constatar que la identitat nacional d’aquestes comarques és la mateixa de les terres “on es diu bon dia” -en expressió manllevada de Joan Corominas, qui afirmà que el seu país arribava fins on es deia aquesta salutació-. Justament això és el que cou a més d’un. I per això no ens haurien d’estranyar els intents de reduir, tot escamotejant-li la denominació que més li escau, una realitat tan viva i tangible com és la Franja de Ponent a un fet asèptic i pretesament neutral, en virtut d’interessos no sempre confessables. Uns intents, a més, que si tenim una mica de perspectiva històrica podrem veure que tenen un nítid paral·lelisme -i no per casualitat- amb el procés de substitució de la denominació “País Valencià” per la pretesament neutral i asèptica de “Comunitat Valenciana”. Així que ja ho sabem: que no ens escamotegen els mots. Diguem sempre “Franja de Ponent”.
- Que no ens escamotegen els mots. Diguem sempre “Franja de Ponent”
Aquests problemes terminològics poden, aparentment, semblar foteses, però no ho són gens, al contrari, no són més que la punta a l’iceberg que posen de relleu una greu sèrie de mancances -moltes premeditades- adreçades a ocultar i marginar l’especificitat de la Franja de Ponent. No hem d’oblidar que, a hores d’ara Aragó encara no ha reconegut plenament els drets lingüístics de tots els seus habitants, en no atorgar el status de cooficialitat a la fabla i al català. És més, ens trobem amb la pràctica inexistència d’una política lingüística i cultural digna d’aquest nom específica per a la Franja de Ponent. El català és a la Franja de Ponent una assignatura optativa, i no a tots els centres. En el millor dels casos s’ imparteix dos hores a la setmana, però ben sovint únicament una hora i en algunes viles cap, i força escoles no tenen ni un diccionari de català; per no parlar de la seua marginació sistemàtica en molt altres àmbits, sense anar més lluny als mitjans de comunicació ....
Es fa ben evident que sense la persistència, a l’Aragó, d’una política secular de prevenció contra tot allò que puga ser percebut com a català la situació seria tota una altra.. Per tant, es fa del tot necessari trencar estereotips negatius, prescindir de declaracions retòriques, amb molta humilitat i amb molt tacte, a través d’un ajut efectiu i de la convivència. No cal dir, respecte a aquest punt, que l’afavoriment d’un turisme sostenible provinent del Principat -integrat en gran part, però no exclusivament, pels descendents dels qui hi van emigrar- es configura com una eina molt positiva per a evitar la despersonalització; i també per a evitar el preocupant fenomen de la consolidació creixent de la frontera. Aquesta ha sigut secularment molt permeable, i les relacions entre les dos bandes molt intenses. No hem d’oblidar que la ciutat de Lleida històricament ha fet la funció de centre gravitatori d’una zona molt extensa que s’endinsa a l’Aragó almenys fins a Montsó. Paradoxalment, a hores d’ara, la consolidació de “l’Estat de les Autonomies” ha contribuït a consolidar unes fronteres abans molt més imperceptibles.
- No hem de descartar afavorir, d’una manera constructiva, l’aparició d’un moviment civicopolític que actue des de la pròpia Franja a nivell municipal i comarcal
En definitiva, no ens poden desentendre d’unes comarques tan properes en tots els sentits, ni permetre que els drets dels seus habitants continuen directament o sibil·linament, sent persistentment conculcats. Ho hem de fer, però amb tot el tacte del món, encara que sense arribar a què ”la prudència ens faci traïdors”. Dit això, també creiem que en una perspectiva a llarg termini no hem de descartar afavorir, d’una manera constructiva, l’aparició d’un moviment civicopolític que actue des de la pròpia Franja a nivell municipal i comarcal –més enllà de les tímides iniciatives aparegudes fins ara en aquest sentit. No oblidem que el simple fet d’existir unes determinades condicions objectives que determinen l’existència d’una realitat nacional no vol dir que automàticament existisca un moviment polític de caràcter nacional. Abans de res cal una certa “autoconsciència nacional”, això explica la fonamental importància que té el fet que un grup d’intel·lectuals inicialment explicite d’alguna manera el sentiment nacional. Únicament això pot fer que aquest passe a ser un factor operatiu i assumit àmpliament per la població. Això ja ho veia l’eminent geògraf Josep Iglésies, qui en el pròleg a “La Franja de Ponent Avui”, de l’historiador calaceità Joaquim Monclús, afirmava: “justament en aquests darrers anys, en què la destrossa i les imposicions estructurals han causat més estralls, quan l’esperança semblava una utopia (...) resulta molt positiva l’existència d’un desvetllament d’intel·lectuals locals que lluiten per mantenir el parlar connatural”.
Joaquim Torrent (Institució Cultural de la Franja de Ponent)
Font: Moviment Franjolí per la Llengua
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada