Publicat en el blog Anys d'aprenentatge
del diari ARA
dissabte 11 d'abril del 2015
Joan
Tudela
He llegit amb molt de gust –i
recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L’imperi de la llengua comuna: guia
de l’imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno
Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l’editor, Jordi Solé Camardons, és
alhora el traductor del text del castellà al català).
El que més m’ha cridat positivament
l’atenció de l’obra és l’autor. Juan Carlos Moreno Cabrera és fill de Madrid
(hi va néixer l’any 1956). És catedràtic de Lingüística General en una
universitat madrilenya (la Universitat Autònoma). Va pujar com els altres nois
madrilenys de la seva generació (educat en castellà i en el menyspreu a les
altres llengües del Regne d’Espanya –com ara el català– i de l’Amèrica hispana
–com ara el guaraní). Però…
Si la lluita en defensa de la
dignitat i de la plena normalització de les llengües minoritzades del planeta
és una causa justa, i des del catalanisme lingüístic n’estem convençuts; si la
gent de Madrid són éssers humans i, per tant, capaços de sumar-se a totes les
causes justes, com és que són tan pocs els madrilenys que fan un discurs
lingüístic com el de Juan Carlos Moreno Cabrera? Misteri.
El fet és que tot el que diu l’autor
de L’imperi de la llengua comuna encaixa amb el que diem des del catalanisme
lingüístic i fins i tot millora el nostre discurs. Per què el millora? Doncs,
paradoxalment, perquè pensa i escriu des de Madrid, és a dir, des del centre
del que ell mateix anomena imperialisme lingüístic espanyol, cosa que l’obliga
a tenir una visió de conjunt –per tant, completa– de l’àrea on el castellà ha
estat i és llengua d’imposició: el Regne d’Espanya i les antigues colònies
americanes.
Hi ha dues dades de Juan Carlos
Moreno Cabrera que a mi em resulten particularment simpàtiques i que una mica
potser expliquen que sigui un lingüista madrileny que defensa la nostra
llengua. L’una és que és un pensador alhora marxista i demòcrata. L’altra és
que és deixeble de Jesús Tusón.
Hi ha, encara, una altra cosa que és
molt d’agrair de Juan Carlos Moreno Cabrera com a autor i és l’honestedat
intel·lectual, demostrada pel fet que, a l’hora de presentar els arguments –que
ell combat– del nacionalisme espanyolista per intentar justificar la imposició
del castellà, els exposa amb una claredat d’allò més respectuosa.
I quins són en aquest llibre els
antagonistes de l’autor? Doncs els dolents de la pel·lícula, per ordre
d’aparició en escena, són aquests:
Ramón Menéndez Pidal
Miguel de Unamuno
Fernando Savater
el dictador Primo de Rivera
Adolfo Suárez
el rei Juan Carlos I
Claudio Sánchez Albornoz
Juan Ramón Lodares
Ángel López García
Francisco de Quevedo
Miguel de Unamuno
Fernando Savater
el dictador Primo de Rivera
Adolfo Suárez
el rei Juan Carlos I
Claudio Sánchez Albornoz
Juan Ramón Lodares
Ángel López García
Francisco de Quevedo
I com és que el dictador Franco
brilla per la seva absència en aquesta llista? La meva resposta és que no hi
és, senzillament, perquè Franco era home de poques paraules. Ja ho va dir Dalí:
“Franco es el mejor escritor del mundo. Claro que nunca ha escrito nada.”
A la presentació d’aquest llibre, el
mateix autor explica –clar i castellà– quina és la tesi principal de l’obra:
“La ideología del españolismo
lingüístico intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base
de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con
las que convive. Sin embargo, ni uno solo de los argumentos aportados, a veces
disfrazados de análisis supuestamente objetivos y científicos, tiene la menor
consistencia probatoria de esa supuesta superioridad. La hegemonía del
castellano tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna
propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en
permanente contacto. Esta es la tesis fundamental del presente libro.”
Com a tast del llibre, vet aquí
alguns trossos que penso que val la pena de subratllar. Per començar, una frase
que serveix de conclusió de tota l’obra:
“L’imperialisme lingüístic
panhispànic és una ideologia perversa.”
Més. A la pàgina 122:
“Som, doncs, davant una sèrie de
manipulacions ideològiques amb l’objectiu de presentar l’espanyol o castellà
com a única llengua que té la legitimitat històrica per ser la llengua comuna
exclusiva del Regne d’Espanya (i de bona part d’Amèrica).”
I a la pàgina 127:
“Un element essencial d’aquesta
ideologia, que mostra el seu caràcter etnocida, és la negativa a acceptar que
el català, el gallec o l’euskera són llengües pròpies de les nacions que parlen
aquestes llengües des de temps immemorials.”
I a la pàgina 174:
“L’associació de l’espanyol amb el
progrés econòmic i de les altres llengües amb el retard econòmic és una de les
constants del pensament del nou imperialisme lingüístic panhispànic.”
I, finalment, a la pàgina 197:
“L’imperialisme lingüístic es
presenta a si mateix com a defensor del progrés, de la modernitat, de la
globalització, dels drets humans i de la llibertat, quan en realitat no és més
que una ideologia racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i
que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la
justificació i acceptació.”
“Quan aquesta ideologia
s’aplica a la llengua espanyola, sorgeix l’imperialisme lingüístic
panhispànic.”
Enllaç alguns vídeos de Juan Carlos Moreno Cabrera:
Enllaç alguns vídeos de Juan Carlos Moreno Cabrera:
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada