 |
| Vicent Soler i Cristobal Montoro |
La noticia d’aquest matí al Valencia Plaza, tot i en part esperada, em deixa perplex: “El Consell accedeix a fer una retallada de 110 milions d’euros perquè Montoro desbloquege el FLA [1]”. Ni més ni menys. El govern espanyol fa un xantatge, en pla tafur, a l’autonòmic valencià perquè accepte unes retallades basades en les línies d’intervenció de la troica europea (Banc Central, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional). I el govern autonòmic accepta el xantatge. A més, un subtitular anuncia que el ministeri també obliga a adherir-se a un acord amb Farmaindústria.
Amb una ràpida repassada al conjunt dels mitjans de comunicació comprove que el tema no apareix. Sembla que és un tema massa espinós o complex. O que s’espera la reacció en ple del Govern i la roda de premsa de la seua vicepresidenta. Què suposa aquest acord tant en el terreny econòmic com en el polític? La política dissenyada pel FMI i assumida pel seus socis del BCE i la CE, amb els vistiplau de tots els governs que accepten les polítiques mal anomenades neoliberals, consisteix, a grans trets, en controlar la inflació a base de controlar (retallar) la despesa pública i els salaris, ampliar els espais d’intervenció dels negocis privats i garantir que totes les polítiques públiques afavoreixen el traspàs de rendes del treball al capital o, dit d’altra forma, garantitzar l’acumulació del capital a costa d’empobrir (de manera relativa i/o absoluta) la majoria de la població.
Aquestes afirmacions que poden semblar grosses són fàcilment avaluables a partir de les dades i estadístiques disponibles. Per exemple, a partir del PIB i del seu repartiment entre el capital i el treball. El PIB o Producte Interior Brut, podríem definir-lo com la suma de tots els béns i serveis que es produeixen en un any (o en qualsevol altre període que vulguem mesurar). D’eixe total que s’utilitza per a mesurar la riquesa d’un país, es pot extraure que part va a parar a la remuneració del conjunt de les persones assalariades i quina part va a les rendes del capital. Així, a l’Estat espanyol, durant l’any 1978, el PIB va suposar uns 160.000 milions d’euros, dels quals, el 68%, va anar a rendes del treball i, el 32%, a rendes del capital.
L’any 2015, el PIB s’ha multiplicat gairebé per 8, però el repartiment s’ha invertit. Així, del total del PIB, les rendes del treball només representen ja poc més del 47% i les del capital més del 52%. És evident que les polítiques aplicades no van en la línia d’eliminar injustícies socials i asimetries, sinó tot el contrari.
Al País Valencià, aquesta situació ens afecta de manera molt més greu, ja que hem passat de ser més rics que la mitjana de l’Estat espanyol a estar empobrits per les polítiques d’espoliació a què estem sotmesos. Eixes polítiques espoliadores de l’ordre de més del 6% del nostre PIB i mantingudes any rere any fan que hui siguem un 12% més pobres que la mitjana i, a més, continuem aportant com si fórem rics. És a dir, que cadascú de nosaltres (exceptuant la minoria privilegiada) som cada dia més pobres individualment i vivim en un país més pobre col·lectivament. Unes pobreses que es retroalimenten fent baixar la qualitat de vida de la majoria de la població.
Per altra part, des de la instauració del sistema autonòmic, el PV té un finançament molt per sota de les necessitats que, sumat a unes menors inversions en infraestructures i transport i menors rendes en pensions contributives i classes passives, dóna com a resultat un saldo fiscal negatiu [2]. Com que el Govern valencià ha de fer front a les despeses de sanitat, educació, protecció social, etc., i aquestes despeses superen els ingressos provinents del sistema de finançament, es genera un dèficit creixent part del qual es cobreix amb préstecs privats (banca, entitats financeres, etc.) i que cal pagar amb interessos, generant així de nou un transvasament de rendes del treball al capital [3], o per préstecs que facilita el Govern espanyol a través del FLA [4], creat pel Govern espanyol per a no tenir que recórrer als préstecs privats, que es nodreixen dels nostres impostos i que el Govern ens presta també amb interessos i fent-nos xantatge.
A més, encara que cada “comunitat autònoma” té unes condicions pròpies a cada préstec del FLA, tenen l'obligació de dedicar el préstec principalment a pagar el deute que tinguen amb bancs o entitats financeres. És com la quadratura del cercle.
Ara, però, el ministre Montoro fa un pas més, sabent que el Govern valencià (també el català i el balear) necessiten liquiditat per a poder fer front a les despeses que haurien d’estar cobertes des del sistema de finançament autonòmic, els fa un xantatge que és múltiple: deixa els diners (que han eixit del nostre treball i impostos) amb les condicions que siguen per a pagar els préstecs als bancs, fa que s’aplique una nova retallada a les despeses socials i que s’assumisca un nou acord amb la patronal de Farmaindústria. Una jugada digna del millor tafur.
Ara bé, com que del Govern espanyol no espere altra cosa, no és això el que em sorprèn, sinó el grau de fatalitat amb el qual és assumit pel nostre Govern autonòmic. En sóc conscient que de vegades es pot fer poc davant d’un xantatge. Però, tan poc? El Govern valencià no hauria de liderar el conjunt de la societat valenciana i plantar-se davant l’espanyol? No haurien d’explicar pedagògicament el que passa i per què passa? No haurien de convocar una ampla conferència amb tota la societat civil per a, conjuntament, cercar alternatives? Estem condemnats per alguna maledicció divina a patir per sempre més aquesta colla que ens espolia i empobreix?
Arriba la roda de premsa posterior a la reunió del Govern autonòmic i la vicepresidenta ens anuncia que han decidit ajornar el pagament de 170 milions d’euros [5] a gran subministradors perquè necessiten el FLA com aigua de maig. És a dir, han assumit el xantatge i han ajornat el problema, fent-lo més greu. No és el camí.
Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir
[1] Original en castellà.
[2] Vicent Cucarella 2015
[3] Els PGE es nodreixen molt majoritàriament per aportacions del poble treballador (44% IRPF, 31% IVA...).
[4] Fons de Liquiditat Autonòmic
[5] També en castellà
Font: Quan ens plantarem front Espanya? - Antoni Infante - La Veu del País Valencià
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada