FRANJA I ESGLÉSIA - Institució Cultural de la Franja de Ponent

(Publicat a “Revista de Catalunya, nº 98, agost 1995)

Joaquim Monclús i Esteban

El passat 25 de maig, l’arquebisbe de Tarragona feia saltar la notícia als mitjans de comunicació que el dia 4 de juny el Vaticà donaria el placet per a traspassar les 111 parròquies de la Franja de Ponent a la diòcesi de Barbastre. Aquesta notícia alarmant era confirmada pel mateix Vaticà, a mitjan mes de juny passat.

Amb aquesta decisió, el Vaticà, ben segur mal informat, si Déu i els homes no hi posen remei, culminarà l’obra d’un dels genocidis culturals que va començar ja fa més de 800 anys.

D’on arriba la memòria, totes les terres de la Franja de Ponent han estat vinculades als centres naturals de Tortosa i Lleida. No tan sols des del punt de vista polític, sinó també des del punt de vista econòmic, cultural, sanitari, etc., i, lògicament, també eclesiàstic.

Els bisbats primitius van ser establerts i delimitats segons les divisions tribals dels antics íbers. Aquestes vivisions foren també respectades pels visigots i pels àrabs, en un altre orvan ser dre de coses, amb la creaci´´o de les taifes musulmanes. A mesura que la conquesta cristiana va anar avançant, van ser restaurades les antigues diòcesis (“secundum antiquos limites”), encara que no sempre de manera exacta, a causa, sobretot, de les ambicions d’alguns bisbes que, passant per damunt del parer dels més doctes, van imposar el seu, que els permetia d’engrandir els seus bisbats. Malgrat tot, aquests límits eclesiàstics coincidiren majoritàriament amb la unitat geogràfica i amb la identitat de cultura i vida social que els primers pobladors havien instaurat en aquestes terres.

De tota manera, consten els incompliments esmentats, i una mostra ben evident la tenim en els límits entre els bisbats de Saragossa i Tortosa, per la banda dels rius Matarranya i d’Algars.

Des de sempre Tortosa havia arribat més enllà d’Alcanyís i del Guadalop.

Amb la consagració i la dedicació de la primitiva catedral de Tortosa, duta a terme el 28 de novembre de 1178, Alfons I en ratificà els límits i li assignà les poblacions, amb la zona del nord de l’actual província de Castelló, el territori de la qual quedaria inclòs i reservat per a quan fos conquerit. Les poblacions eren les següents: Nules, Onda, Bounegre, Alcanyís, Meron, Culla, Aras (0 Ares) i Morella, Matarranfa (Matarranya), Riba-roja, Flix, Garcia, Marçà, Cabassers, Tivissa i Pratdip, amb els seus respectius termes, fins al Coll de Balaguer i el mar.

Saragossa no va acceptar aquests límits, va tergiversar la història, i va fer incloure uns límits inventats, en bona part apel.lant a una antiga delimitació portada a terme en temps del rei Vamba. Aquesta delimitació, coneguda per Itació del rei Vamba, ja va ser rebutjada en aquells temps i descartada al llarg de la història per tots els tractadistes més autoritzats en aquesta matèria.

Els bisbats de Tortosa i Saragossa van mantenir llargues disputes per aquesta qüestió, Però el bisbat de Saragossa, amb l’ajuda de Roma, en va sortir victoriós. L’ any 1210 les parròquies de les conques dels rius de Matarrnya i Guadalop eren incorporades a Saragossa, i restava sota el domini del bisbat de Tortosa l’arxiprestat de Calaceit

Anys més tard, fruit d’aquesta manipulació, aquestes terres, des del punt de vista polític, eren incorporades a l’Aragó.

Començaca així aquest genocidi cultural que, com ja hem dit, dura ja més de 800 anys. Un territori de llengua catalana, conquerit i repoblat per catalans, restava des de llavors en mans d’una administració, en els dos vessants, polític i eclesiàstic, principalment castellana. Malgrat això, els seus habitants han sabut mantenir fins avui dia –i no pas amb poques dificultats- la seva pròpia llengua.

Les terres de la Franja del nord van tenir més sort. Malgrat ser incorporades, injustament, des del vessant polític a l’Aragó, van seguir pertanyent al bisbat de Lleida. Encara que amb la creació del bisbat de Barbastre el 1571 algunes parròquies de parla catalana de la vall del’Isàvena i de la vall de Benasc van ser incorporades a aquest bisbat.

L’any 1957, en una altra remodelació de límits, l’arxiprestat de Calaceit (Matarranya) i algunes parròquies també de parla catalana, com Faió i Mequinensa, del bisbat de Lleida, van passar al de Saragossa. Aquesta remodelació es podria explicar per una pressió del règim que governava l’Estat espanyol en aquell moment, el del general Franco, però, en si va ser una claudicació més de l’ església de Roma als interessos castellans.

Finalment, a les portes del segle XXI, el Vaticà, creiem que mal informat, vol culminar aquest genocidi cultural i social de traspassar les parròquies de parla catalana a les diòcesis castellanes. Això ho fa quan, segons la doctrina de l’Església, refermada expressament pel Segon Concili Vaticà, diu que els fidels tenen el dret pastoral inalienable de rebre els sagraments i la predicació en la llengua del poble.

Molt bonic això, però l’Església actua fent tot el contrari del que diu la seva pròpia doctrina.

En aquests moments, si l’Església vol ser conseqüent ha de ser valenta i corregir i reparar els errors que anteriorment ha comès. Almenys, no n’ha de fer de nous i ha de ser conseqüent amb les paraules del seu màxim cap, el papa Joan Pau II: “Cal assegurar els drets de les nacions a l’existència, a la llibertat, a la independència, a la pròpia cultura, a un desenvolupament honest.”

En un altre ordre de coses, sobre el traspàs de les parròquies de la Franja, la reacció dels seus habitants, que mai no han estat consultats, no s’ha fet esperar. Entre altres accions, a principis de juliol es va constituir a Tamarit de Llitera una plataforma contra la segregació de les parròquies integrada per persones del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça vinculades a partits polítics, moviments de cristians i organitzacions culturals de la Franja.

Però, no ens podem pas fer il.lusions. Si l’Església de Roma no s’imposa a favor de la justícia, la gent de la Franja haurà de lluitar de valent per a no veure aixafats els seus drets i ser dividits en les seves reivindicacions totalment justes. I més tenint en compte que aquells dels quals esperem ajuda adopten una actitud passiva, com fins ara han mantingut.

Les institucions catalanes anteriors a la Nova Planta no deixaren mai de considerar catalanes les terres de la Ribagorça i la Llitera fins al Cinca. Les institucions de la Mancomunitat i de la Generalitat republicana tampoc no deixaren de considerar mai la Franja com una part de Catalunya.

Les institucions actuals del Principat, en aquest cas en concret covardes i indignes, es miren amb passivitat el que passa a la Franja de Ponent i abandonen els seus habitants a la seva sort. No és que se’ls demani una actuació que els pugui comprometre en excés, però, almenys, sí que tenen l’obligació de denunciar i fer sentir la seva veu.

Que la cultura, l’atenció pastoral en la seva llengua, els fets diferencials, i, sobretot la llengua hagin de ser esborrades de la Franja de Ponent per unes ambicions territorials o altres motius va contra la constitució de l’ Estat espanyol, contra els drets humans i contra tot dret natural. Els dirgents politics del Principat, covards i indignes ho saben, però caleln. Malgrat tot tenim l’esperança que si continuem en aquesta actitud de passivitat, “aquell bastó que Déu té tan llarg” (i també el poble), del qual parlava el qui fou president de la Mancomunitat de Ctalunya, Prat de la Riba, algun dia també els arribarà.

(Transcripció per Joaquim Torrent)

(1) FRANJA I ESGLÉSIA (Publicat a “Revista de... - Institució Cultural de la Franja de Ponent