"Fins avui –i llevat d’honroses excepcions, que no honorables, excepcions–, com que el catalanisme «clàssic» predicava la bondat de les «vides separades», hom s’ha dedicat a fer organitzacions de tota mena d’àmbit «de país» i, d’aquesta manera, els «països» perifèrics han anat allunyant-se del «país» central. Allò que era o que volíem que fos tàctica maquiavèl·lica per clavarla a l’enemic ara ens punxa a nosaltres mateixos.
Contra l’estratègia (?) plural i els seus noms, podem afegir el següent argument analògic: de la mateixa manera que ningú no acceptaria com a vàlid un procés de recuperació de la llengua catalana sota l’epígraf de «llengües catalanes», tampoc la recuperació del país català no pot fer-se sota l’etiqueta «Països Catalans». És pura il·lusió que les llengües/països perifèrics (valencià, balear...) puguin protagonitzar processos de recuperació autònoms, i més il·lusori encara és que després els diferents processos convergeixin amb l’àmbit central català per passar a dir-se catalans tots plegats. Si dir «llengua valenciana» no ens aprofita per recuperar l’idioma, dir «país valencià» tampoc no ens aprofita per recuperar la nació. No podem utilitzar dues mesures tan escandalosament contradictòries, i encara menys si a sobre afegim que «la llengua és la nació»
Per difícil que es presenti la correcció del rumb en l’estratègia d’alliberament nacional, hem de fer-la com més aviat millor. Si per altra cosa no, perquè el jovent que descobreix la nació, i lluita per ella, no es vegi embolicat en mil giragonses laberíntiques que li entrebanquen les accions i les paraules. Cal esbandir tantes inhibicions, complexos, circumloquis, eufemismes i uns quants atemptats a la lògica més elemental. Com pot esdevenir lliure la nació catalana si sempre anem jugant a amagar la condició de catalans d’un terç de la seva població? Per aquest camí, l’única cosa que podem esperar és que aquest terç algun dia deixi de ser català definitivament.
La proposta, doncs, és actuar sistemàticament des del centre cap a la perifèria i anomenar Catalunya a tota la nació. I si tenim la necessitat de fer certes referències zonals, que la tindrem, la proposta dels noms cal completar-la mitjançant l’afegit de la determinació geogràfica que correspongui: «Catalunya del nord», «Catalunya del sud», «Catalunya insular», i, de manera anàloga, parlarem de la Catalunya peninsular o, millor, continental, de la litoral, la interior, la tèxtil, la ramadera, la humida, etc., etc. No és cap obsessió «patriòtica» aquesta extensió de l’ús i de la significació del mot «Catalunya»; és, fredament comptat i debatut, una condició necessària del nostre alliberament."
Digueu-li Catalunya: centre i perifèria de la nació catalana. Josep Guia (1985)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada