El passat 9 d’octubre, la PDaD va llançar una xicoteta campanya explicativa sobre com ens afectava als valencians i valencianes l’extracció de recursos sense retorn a la qual restem sotmesos per part de l’estat espanyol. El símbol de la campanya era un bitllet de 100€ on s’explicava que eixa és la quantitat que ens espolien per persona cada mes. 1.200€ a l’any que suposa una quantitat aproximada de 6.150 Milions d’€ anuals i que representa més del 6% del nostre PIB.
Uns dies més tard era el mateix govern espanyol qui confirmava indirectament aquestes xifres amb la presentació dels pressupostos generals de l’estat per al 2015. Mentre que la població del PV representa aproximadament l’11% de la població de l’estat, la inversió destinada per a nosaltres als PGE sols representa el 6,9%. Si la inversió per persona a casa nostra prevista és de 156€, la mitjana estatal se situa en 242€. Tal despropòsit representa ni més ni menys que l’equivalent a un terç del total del pressupostos de la Generalitat Valenciana.
Cal advertir que les dades per a l’any 2015 no són una excepció a la regla. És la regla mantinguda en la seua formulació actual des de l’any 1978. Més encara, tal i com argumenta el degà de la Faculta d’Economia de la Universitat de València, Vicent Soler, la situació no és nova sinó que en estudis de l’any 1972 ja es constatava com el PV patia una gran discriminació en serveis i infraestructures. Aquest dèficits afecten al global de la nostra vida, i fins i tot la nostra mort. Recentment al programa Hora 25 de la Cadena Ser, dirigit per la periodista Àngels Barceló, s’explicava com la “Comunitat Valenciana” era la pitjor dotada en infraestructures per garantir les cures pal·liatives a les persones amb malalties terminals.
Tampoc això és una excepció, és una mostra més de la nostra situació de precarietat social, pobresa relativa i pobresa total que afecta cada vegada més persones.Recentment Lluís de Manuel, publicava un bon article on reflectia tot un fum d’indicadors socials, avalats per diverses entitats, que demostraven fins a quin punt la pobresa afecta cada vegada més sectors socials al PV.
Si l’espoliació però, és un fet prou evident i documentat i que a poc a poc va emergint a la llum pública gracies a infinitats d’iniciatives reeixides, com la citada anteriorment del bitllet de 100€ o l’exposició itinerant L’Or dels valencians, no ho sembla tant els transvasament de rendes directes de la classe treballadora a la burgesia. La pèrdua de perspectiva de la lluita de classes, la manca d’estudis universitaris (o la manca de difusió) al respecte, l’abandonament i/o desqualificació del mètode marxista com a eina per a l’estudi de la realitat social i la insuportable vacuïtat de les organitzacions que es reclamen d’esquerres, marxisme/s i/o anarquisme/s, (els anomenats socialistes ni estan ni se’ls espera en aquestes qüestions) fa que tot plegat es quede en una genèrica denúncia de l’explotació social, sense capacitat de contrarestar el discurs hegemònic del capitalisme en el poder. Si a més apareixen noves expressions polítiques que situen el problema, i amb molt d’èxit, en allò que podíem denominar la corfa i no en el problema és sí mateix, l’opacitat prem carta de naturalesa.
Fa poc, el meu amic i militant Blas Ortega em va posar en contacte amb l’obra estimulant, rigorosa i documentada de Xabier Arrizabalo, professor d’Economia Aplicada de la Universitat Complutense de Madrid. Aquest professor i doctor en economia, més enllà d’altres posicionaments, ha fet un estudi de com, des de l’any 1978 al 2013, el pes de les rendes del treball ha passat de representar del 67,5% al 51,3% de la renda de l’estat espanyol (PIB). És a dir, en el cas que al 2013 s’hagés mantingut el pes dels salaris amb el nivell de 1978 al PIB, cadascuna de les persones treballadores a l’estat espanyol (17,5 milions) hauria de haver guanyat 10.018€ anuals més o 835€ mensuals, en valors d’avui.
Les xifres fan vertigen. I més si tenim en compte que el transvasament de rendes va a parar directament a les butxaques i depòsits bancaris de la oligarquia financera que a més, les utilitza per a multiplicar la seua fortalesa, la seua dominació i/o hegemonia social, alhora d’aplicar sense cap mirament polítiques per a enfortir encara més la seua activitat depredadora. Aquestes xifres expliquen abastament l’origen de les extraordinàries fortunes dels Amancio Ortega, la família del Pino, Juan Roig, la duquessa d’Alba o Juan Carlos de Borbó. De fet, les 100 fortunes més importants de l’estat representen el 15% del PIB.
Tot això confirma una vella dita revolucionaria: “la riquesa i la pobresa són les dues cares de la mateixa moneda”. L’acumulació de la riquesa en mans de la minoria és la generadora de la pobresa total i absoluta de la majoria. Cal que recordem que en el cas valencià a aquest transvasament de rendes, altrament dita explotació social, cal sumar-li l’espoliació fiscal que explicàvem al començament. Més encara, no es tracta d’una simple suma de factors extractius. En el cas de l’economia passa quelcom semblant a l’ús dels medicaments, on la suma d’ingredients, habitualment es converteix en multiplicació exponencial pels efectes sinèrgics d’uns i altres.
No crec necessari relatar en detall com ha sigut el procés pel qual hem arribat on som, però anomenaré alguns elements imprescindibles que cal retenir: derrota d’Almansa, decret de nova planta, diferents mesures impositives al llarg de tres segles, triomf del franquisme/feixisme, acceptació de la reforma pots-franquista, pactes de la Moncloa, constitució del 78, estatutet d’autonomia del 82, dit de Benicàssim, i reforma estatutària del 2006 aprovada pel PP i el PSOE, desmantellament/reconversió industrial, successius pactes socials, reformes i desregulacions laborals... Tot i que les raons venen d’antuvi, no són coses només del passat sinó que arriben fins avui actualitzant-se sempre i fins ara amb la mateixa lògica.
Totes elles són fruit de decisions polítiques amb els denominadors comuns d’estar al servei dels interessos de l’estat espanyol i la minoria oligàrquica que l’usufructua, constituïda per les 400 famílies, a les quals fa referència Vicent Soler en la mencionada entrevista, i contra els de la majoria. I, a més a més, són acumulatives.
Per aquestes raons i moltes altres, crec que és més que evident la necessitat d’engegar un procés constituent al PV. No és un problema només de les dues darreres dècades. Fer fora al PP de les principals institucions és sense cap dubte una condició necessària però, evidentment no és una condició suficient. Una majoria alternativa a les Corts Valencianes i als ajuntaments, s’enfrontarà a un entramat jurídic i polític construït per a perpetuar la situació d’espoliació nacional i explotació social. Si no es trenquen i es canvien les regles del joc, més enllà de la voluntat de la hipotètica majoria alternativa, restarem a la presó de les lògiques de la dominació actual. Necessitem una ruptura democràtica que vaja més enllà, per poder decidir per nosaltres mateixos i mateixes.
A diferència del que està passant a Catalunya, al PV les mobilitzacions i bona part de l’anomenada societat civil va pel darrere dels partits polítics, hipotecant el nostre esdevenir a un triomf electoral ple d’incògnites, dependències i insuficiències. Si alguna cosa és fàcil de detectar al procés Principatí és que han sigut les mobilitzacions populars i les entitats i no els partits institucionalitzats, les que han marcat l’agenda i les que, cada vegada que els i les diferents agents polítics han fet figa, les que han sortit al carrer imposant una dinàmica rupturista. Ací anem amb el peu canviat.
Al País Valencià estem a temps, cal fer fora al PP i també el règim del 78 i obrir un procés constituent. Tenim dret a decidir el nostre futur sense espoliació i sense explotació. Tenim dret a una democràcia digna del tal nom. Però ens agrade o no, per això ens cal alguna cosa més que esperar que unes i altres es posen d’acord amb les llistes electorals i anar a votar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada