Ahir al vespre, dins del cicle de debats “El país que farem” de l’Ateneu Barcelonès, Carme Junyent (professora de Lingüística i cap del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona) i Pau Vidal (filòleg, traductor i escriptor) van conversar sobre la situació del català a la Catalunya del futur, moderats per Patrícia Gabancho.
Pau Vidal, Patrícia Gabancho i Carme Junyent a la conferència | Foto: Montse Sendra
Junyent es va mostrar partidària de no declarar cap llengua oficial, tal com havia explicat anteriorment en alguns articles a la premsa. “A les llengües dominants, no els cal l’oficialitat. A les subordinades, no els serveix”: ella no creu en la capacitat de la política lingüística per canviar la realitat, i de fet, la seva estratègia passaria fins i tot per eliminar la Direcció General de Política Lingüística. A parer seu, que la llengua tingui un departament que se n’ocupi provoca l’efecte contrari: que la resta de departaments governamentals se’n despreocupin completament i “la realitat ens porta al desastre”. I encara més: “l’oficialitat és un parany, si mirem la situació del català a Andorra o de l’irlandès a Irlanda no ha resolt res”.
Què li provoca aquest desencís? La trajectòria de la política lingüística catalana, que segons ella ha comportat que “el català segueixi sent una llengua amenaçada”. “Sempre pensava: tants anys de política lingüística… Pujol es deu preguntar què hem fet malament”. Quan va sortir l’escàndol dels comptes a Andorra, però, ja va trobar la resposta: des del seu punt de vista, l’expresident no creia en la normalització lingüística, equiparant així les accions personals del polític amb la seva acció en matèria de govern. Junyent admetia que hi havia gent que sí que hi havia cregut i hi havia treballat molt, però “no ens en sortim, i fer com sempre ens està portant a l’extinció”.
La moderadora, Patrícia Gabancho, va reflexionar sobre aquest tema: la política sí que és eficaç per atacar la llengua (amb les actuacions recents de Wert, Bauzá, etc.) i es preguntava per què no podia servir per defensar-la. En aquest punt, Junyent va respondre que precisament aquestes polítiques han provocat que els ciutadans siguin més conscients de la realitat lingüística i s’impliquin en la seva defensa.
I és per aquest apoliticisme que el seu plantejament busca canviar la realitat sociolingüística a partir del compromís de les persones, excloent-ne l’esfera política. Així doncs, la seva proposta pretendria seduir tres col·lectius: (1) els parlants de llengües majoritàries, perquè contribuïssin a la millora de la situació de les llengües amb menys parlants (el 4% de la humanitat parla el 96% de les llengües); (2) els immigrants, que calcula que són un 12% de la població catalana; i (3) els parlants d’altres dialectes del castellà (un 6% aproximadament), que se senten obligats a adoptar l’estàndard i abandonar els trets característics dels seus dialectes; i sempre comptant amb un canvi de xip dels catalanoparlants (amb accions imprescindibles com deixar de convergir lingüísticament en castellà amb els estrangers).
Junyent va manifestar-se també en contra del concepte “llengua comuna”, ja que li connota l’ús que en fa el Partit Popular (i de retruc, el Manifiesto por la lengua común). La seva voluntat seria que el català fos una llengua no marcada, la llengua de les relacions interpersonals a Catalunya: “el català ha de ser la llengua per defecte del país, sense lleis, sota la responsabilitat de tots”.
Pel que fa a l’oficialitat lingüística, Pau Vidal va recordar que la primera idea de Santiago Vidal era declarar el català com a única llengua oficial (conferència disponible aquí). Les filtracions de la proposta de Constitució que hem vist aquests dies a la premsa, però, inclouen el castellà com a llengua cooficial. Pau Vidal es va preguntar què havia passat en aquests tres mesos que hagués fet canviar d’opinió el jutge. Ell és partidari d’aconseguir que el català faci totes les funcions d’una llengua normal, i creu que oficialitzar més d’una llengua seria un suïcidi lingüístic i identitari (el dia 21 d’aquest mes sortirà el seu nou llibre: “El bilingüisme mata“).
Vidal es va mostrar molt preocupat per la qualitat de la llengua (que ja havia denunciat al llibre “El catanyol es cura“). L’autor va posar els diaris traduïts mitjançant la traducció automàtica del castellà al català (El Periódico, la Vanguardia i ara El País) com a imatge del “català que ara es parla”, un país que parla calcant la llengua castellana. Gabancho hi va afegir que corre la frase: “Parles un català del Periódico”.
Vidal es va mostrar molt preocupat per la qualitat de la llengua (que ja havia denunciat al llibre “El catanyol es cura“). L’autor va posar els diaris traduïts mitjançant la traducció automàtica del castellà al català (El Periódico, la Vanguardia i ara El País) com a imatge del “català que ara es parla”, un país que parla calcant la llengua castellana. Gabancho hi va afegir que corre la frase: “Parles un català del Periódico”.
Vidal resumia la situació de la llengua catalana en dues tendències: d’una banda, una dinàmica de manteniment de la qualitat lingüística però amb pèrdua d’ús i de parlants al País Valencià i les Illes (“la diglòssia preserva la puresa de la llengua”); de l’altra, pèrdua de qualitat lingüística (“dissolució de la llengua”) però guany de parlants a Catalunya. Segons ell, totes dues dinàmiques acaben al mateix lloc, i es va mostrar crític ja que “de vegades sembla que la sociolingüística sigui una branca de la matemàtica”.
Un altre dels problemes que va apuntar va ser la manca d’iniciativa. “Sempre anem a la contra”, com ha estat el cas del debat sobre l’ús de la llengua catalana per lligar (àmpliament tractat a Núvol).Altres articulistes també han denunciat aquest punt recentment.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada