A la senyora Maria José Català en contestació al seu article

A la senyora Maria José Català en contestació al seu article «Lo que de verdad importa», publicat a El País el passat 20 de setembre

Primera protesta del curs escolar al País Valencià

El passat 20 de setembre, El País publicava un article d’opinió de Maria José Català, consellera d’Educació i Cultura de la Generalitat Valenciana sota el títol «Lo quede verdad importa». Hi ha vegades que l’evidència és de tal magnitud que no cal resposta però quan la manipulació, les mentides i la mala feina feta és tal, no es pot deixar passar una contestació. Així que, senyora Català (com li deu pesar el cognom...), ací va una de les contestacions (estic segura que en rebrà més):

Que l’èxit s’aconsegueix amb treball de constància, de mètode i d’organització, com diu vosté citant a Víctor Hugo, no en tinc cap dubte, però no tinga la poca vergonya d’aplicar-se aquestes paraules. Organització? En el seu partit? En la seua conselleria? I èxit? De quin èxit parla?

Però açò, al cap i a la fi, no ens ha de molestar ni vindre de nou. Ve campanya electoral i s’ha de vendre. S’ha de vendre vosté i al seu líder, i ho té complicat de veritat. No és el moment d’admetre res per a polítics com vostés. Novetat seria!

I ara ve, segons vosté, el que de veritat importa, el que de veritat compta: l’abandonament escolar. Cite textualment: «llamamos abandono educativo temprano al porcentaje de población comprendida entre 18 y 24 años que tras finalizar la Educación Secundaria Obligatoria no sigue ningún tipo de formación. [...] Para quienes no tengan la perspectiva de la evolución de las cifras, les diré sólo que el descenso en la Comunitat ha sido rampante». Per a començar: «abandono temprano», als 18 anys? Per què no parla de l’abandonament dels alumnes que no acaben l’ESO? Per què no ens dóna eixes dades? Això sí que és realment abandonament escolar. Si ha baixat «l’abandonament escolar» a l’edat que vosté diu no ha sigut gràcies a les seues gestions ni al seu govern, ha estat conseqüència directa de la crisi. És molt fàcil: si als 18 anys no hi ha feina, què fem? seguim a casa vivint dels pares o aprofitem per estudiar i confiem que més preparats hi haurà més sort en uns anys? Això, per no parlar dels que, segons el seu govern també, se’n van a l’estranger... ah, no! que se’n van per viure noves experiències!

En una cosa li done la raó: els ciutadans tenim dret a saber-ho.

Però sap què passa? Que els ciutadans i les ciutadanes ja ho sabem. Sabem massa bé el que de veritat importa.

Sabem que el que de veritat importa és una educació pública digna i de qualitat des dels 3 anys (ja ens agradaria tindre-la abans). Educació pública, que és l’única igualitària, per a tots i totes, i no una educació concertada per a uns pocs sota la teuladeta de l’esglèsia catòlica, eixa educació concertada que promou el seu govern dotant-la de diners públics. Nosaltres també coneixem les dades.

Sabem que el que de veritat importa és tindre una educació que tinga com a objectiu formar persones, dotar-les de les eines que necessitaran per a defendre’s en aquest món que gràcies a governs com el seu, deixa molt a desitjar, i que no té com a objectiu únic la creació de mà d’obra, que és del que vosté es preocupa quan diu “La tasa de abandono temprano es considerado un indicador crucial en educación por la estrecha vinculación que mantiene con las tasas de empleo, que demuestran cómo a mayor grado de formación, mayor tasa de actividad laboral y mayor nivel salarial”. No, disculpe. L’objectiu primer de l’educació no és pujar la tasa de treball, ni la tasa d’activitat laboral, l’objectiu és formar persones perquè tinguen opcions. Opcions de desenvolupament personal. Llibertat d’elecció.

Sabem que el que de veritat importa és que els nostres fills i filles tinguen unes condicions dignes a les aules, que no vagen a classe amb 40º ni que hagen de portar mantes de casa a l’hivern. Que siguen atesos com es mereixen, tenint en compte com són i què necessiten. Que estudien música i puguen gaudir de l’art, que són tan importants com les matemàtiques. I sí, que estudient anglés, però que aprenguen i valoren l’orgull que és tindre una llengua i cultura pròpies. Com n’han de valorar altres si no valoren la nostra? O per a vosté valorar la nostra cultura és estudiar «Cultura valenciana»? Eixa assignatura que ja han hagut de refer dues vegades per a afegir la paella, la pilota i el Misteri d’Elx perquè se’ls havia oblidat? No tinga la vergonya de parlar de polititzar l’educació. És l’únic que saben fer vostés.

Sabem que el que de veritat importa és poder escollir l’escola on volem que els nostres fills i filles estudien. Perquè creiem en el projecte educatiu del centre, perquè és en valencià, perquè és on va el germà o germana major... Qui és vosté per a negar-nos això als pares? Qui és vosté per a separar germans enviant-los a altres escoles? On queda ací la conciliació familiar? No ens vinga amb l’excusa del descens de la natalitat ni amb la crisi... Vosté mateixa ha anunciat fa ben poc la construcció dels dos propers CIS (Centres d’Iniciativa Social: terrenys públics cedits per 75 anys a empreses privades per a construir escoles concertades), a Elx i Calp. La natalitat de qui estudia a la concertada no ha baixat? Hi ha diners públics per a financiar escoles concertades de nova creació i no hi ha per a mantindre les escoles públiques actuals? Vinga, va!

I per tots aquests motius, perquè els ciutadans i ciutadanes sabem el que hi ha i el que de veritat importa, hem fet soroll. Més enllà dels altaveus i les mobilitzacions no s’alcen dades ni xifres com diu vosté, s’alça tota una comunitat educativa demanant-li la seua dimissió. Per suposat que els ciutadans i ciutadanes tenim dret a saber-ho. I com que ho sabem, li ho diem. Que no ho escolta?

Ja que li agrada tant el “eterno poeta y dramaturgo francés”, diu la llegenda que va morir dient: «Ací és el combat del dia i de la nit». Fa ja temps que vivim aquest combat. Veurem qui el guanya. Veurem qui té l’equip amb més constància, mètode i organització.

Acabaré l’article citant-la a vosté, per a fer-ho redonet: “El éxito no se logra con cualidades individuales [...] los grandes éxitos son siempre mérito de grandes equipos, de muchas personas.” Mire vosté! En açò, li done tota la raó! Aquest gran equip, format per grans persones que treballem colze a colze i que compartim totes les nostres qualitats individuals per defendre l’educació pública, la nostra, la de tots i totes, ja és un èxit. Un gran èxit. Ja no ens callem i eixim al carrer a dir-li-ho ben fort: Consellera, dimissió!

Sílvia Ureña

Portaveu de la Plataforma PROU – Trobada de Plataformes Comarcals del País Valencià