D’aquí a uns anys, el 90% de les llengües que actualment es parlen poden arribar a morir-se. Aquestes han estat les afirmacions de la professora de lingüística, Carme Junyent, durant la taula rodona “Llengües en perill d’extinció”, organitzada per Monika Lama, que està preparant un documental sobre aquesta mateixa qüestió. La trobada s’ha celebrat el 26 de juny a les sis de la tarda, a la Facultat de Filologia de la UB.
Alina Moser, Carme Junyent, Roger Canals (moderador), Saim Dusan i Carmen Pérez participen a la taula rodona "Llengües en perill d'extinció" - Foto: Glòria Tamarit
La taula rodona “Llengües en perill d’extinció” s’emmarca dins del documental de nom homònim coordinat per Mònika Lama. La taula ha estat moderada per Roger Canals, antropòleg i professor a la UB, que ha passat la paraula als quatre ponents que componien la taula: Carme Junyent, doctora en Filologia Romànica, professora de Lingüística de la UB i presidenta del GELA, Carmen Pérez, sociòloga, Saim Dušan Inayatullah, estudiant de Lingüística, i Alina Moser, estudiant de Filologia Catalana i Francesa i Lingüística. Després que Gina Heinz, membre de la producció de “Llengües en Perill d’Extinció”, hagit donat la benvinguda i hagi presentat els ponents, els ha passat la paraula.
Carme Junyent, “Les llengües del món en perill d’extinció”
Carme Junyent ha encetat la taula tot remarcant que les llengües en perill d’extinció són una disciplina poc popular i que és difícil aconseguir unanimitat en aquest camp. Per això, està contenta d’haver pogut compartir aquesta taula amb alguns dels seus alumnes. “D’aquí a uns anys, poden arribar a desaparèixer el 90-95% de les llengües que actualment es parlen. És un balanç seriós”, ha dit.
Quan es parla de llengües en perill d’extinció, s’ha d’evitar caure en la temptació de fer un discurs simple: no es pot ser optimistes ni victimistes, ja que la mort de les llengües no va lligada als estats d’ànims de les persones. Cal ser conscients de la situació per poder fer alguna cosa, buscar les causes, que, segons Carme Junyent, responen a tres fases molt conegudes de la substitució lingüística: la fase ordinària, que és la fase de bilingüització i que pot durar segles; la fase de decadència, en què els pares ensenyen als fills la llengua dominant i, per tant, recuperar la llengua considerada inferior pot ser difícil; l’última fase, en què només queden quatre o cinc parlants que la coneixen, els quals, quan moren, s’emporten la llengua amb ells.
I com és que Junyent pugui apuntar amb tanta fermesa que el 90-95% de les llengües d’aquí a uns anys es trobaran en perill d’extinció? Doncs perquè actualment més d’un 10% de les llengües del món (Austràlia, Canadà, Estats Units i Sibèria) es troben en l’última fase; el 40% no s’estan transmetent (Amèrica del Sud i llengües del Pacífic) i el 40% restant es troben en la fase ordinària (força casos arreu del món). La mort de les llengües no és natural, sinó que els genocidis o la interrupció de la transmissió lingüística poden menar-la cap a la seva fi. Junyent, per tot això, considera que cal treballar per preservar almenys aquelles llengües que es troben en la fase ordinària, perquè, un cop arriben a la fase de decadència, és molt difícil posar-hi remei. Per a Junyent, la causa principal de la desaparició de la diversitat lingüística són les migracions i els prejudicis lingüístics, és a dir, convèncer als parlants que aquella llengua no serveix per res. La seva solució és una bona formació (de la diversitat lingüística) i combatre els prejudicis.
Carme Junyent, Roger Canals i Saim Dusan - Foto: Glòria Tamarit
Saim Dušan Inayatullah, “Com es moren les llengües, mirades autobiogràfiques”
Saim Dušan va néixer a Austràlia, malgrat que el seu pare i la seva mare són originaris del Pakistan i de Sèrbia, respectivament. El seu país d’origen, Austràlia, va patir un genocidi extrem, entre altres atrocitats, el robatori de fills de les famílies autòctones amb l’excusa d’“occidentalitzar-los”. Del contacte amb les tribus indígenes, tanmateix, els principals nuclis urbans no n’han tingut mai, perquè es troben força allunyats i són, de fet, cultures força desconegudes al país.
Els prejudicis lingüístics es poden trobar arreu del món. En Saim ha viatjat al país originari dels seus pares per aprendre el serbi el panjabí, les llengües respectives de la mare i el pare, i ha topat amb més d’una dificultat. A Sèrbia, per exemple, tot i que va fer alguns cursos sobre la llengua, quan es trobava amb els seus companys de classe, l’anglès acabava convertint-se en la llengua de comunicació intergrupal. Al Pakistan tampoc li ho van posar fàcil, ja que es va trobar amb molts familiars que no entenien què feia estudiant panjabí en lloc d’urdhú o anglès, llengües, en definitiva que fossin “més útils”. Tot això el va portar a pensar que el bilingüisme només s’entén quan una de les llengües és dominant.
Quan va arribar a Catalunya, va decidir aprendre català. La gent s’estranyava que un estranger volgués parlar català. Per a en Saim, per aprendre una llengua cal viure-la i cal fer-la servir sempre, “jo no ho veig com una decisió política, sinó com una decisió personal”.
Alina Moser, “Què podem fer per recuperar les llengües en perill d’extinció?”
Com es poden recuperar algunes de les llengües en perill d’extinció? Per a Alina Moser, és una lluita i desagraïda i amb poc consens, ja que el problema principal és la poca visibilitat de les llengües en perill d’extinció. Per això, ha preparat unes propostes de convivència (i una mica més enllà):
a) En primer lloc, es poden aprendre (moltes) llengües. Tots en tenim capacitat, les llengües són de tots, però la falta de motivació és un dels obstacles principals: “A molts els sembla un esforç aprendre una llengua”, segons l’Alina.
b) Una altra solució és intercanviar la llengua amb el veí, el quiosquer és una bona pràctica per adquirir-ne de noves. El problema és que no es pot saber quantes persones parlen una llengua en perill d’extinció i, fins i tot, alguns no en són conscients.
c) El més sensat és, doncs, ocupar-nos-en. S’ha d’augmentar el grau d’influència i els punts de vista. L’Alina ha proposat descobrir nous camins i fer-los, encara que semblin impossibles:
1. Establir una educació plurilingüe: a diferència, dels tipus d’ensenyaments plurilingües, l’Alina considera que cal ensenyar la diversitat i viure-la. Hi ha prou parlants nadius com per poder-ho fer.
2. Potenciar les escoles i instituts de llengües estrangeres, com l’escola alemanya o la francesa, per obrir la ment al plurilingüisme. Caldria inculcar valors als més petits a favor de la diversitat lingüística fent, per exemple, una assignatura sobre les llengües del món.
3. Evitar l’antimonolingüisme i fer retrocedir les societats monolingües i les llengües dominants i construir una identitat plurilingüe.
4. Aconseguir que totes les llengües valguin per a tot, buscar la garantia lingüística universal.
Enfront d’aquestes propostes, es planteja el dubte sobre quines són les possibilitats reals. És important buscar l’eficiència lingüística i deixar que el parlant pugui tenir la màxima llibertat a l’hora de triar els usos lingüístics.
Alina Moser, Carme Junyen i Roger Canals - Foto: Glòria Tamarit
Carmen Pérez, “La lluita per la revitalització, el compromís i la militància”
L’aportació de Carmen Pérez a la taula rodona és fruit d’una reflexió sobre la seva experiència: intentar seduir catalanoparlants perquè parlin català. Pérez, que treballa a Òmnium Cultural i és membre de la comissió de catalanoparlants d’adopció de Plataforma per la Llengua, considera que la militància existeix perquè hi ha una situació lingüística que no és bona i que el català es troba en una situació de perill arran de les condicions d’injustícia, desigualtat i negació de drets que pateix la llengua. Per fer front a tot això, cal conscienciar de la situació: “la militància serveix per evitar la mort de les llengües”, ha afirmat la Carmen, que ha posat com a exemple el hawaià, una llengua que durant la dècada dels seixanta només tenia dos-cents parlants i que ara ja en té més de quinze mil.
Una minoria conscienciada, doncs, pot revertir la situació de les llengües que es troben en perill. Fa falta, per tant, el coneixement que hi ha un problema i que és necessari arromangar-se les mànigues per solucionar-lo: la consciència lingüística és, doncs, necessària. La militància sempre es duu a terme des de la societat civil, que pressionen des de baix cap a dalt:
a) En primer lloc, és important fer visible la mort de les llengües. No sabem quines ni quantes llengües moren.
b) La majoria de processos de desaparició lingüística és molt lent, de manera que és molt difícil de percebre.
c) Molta gent no és conscient de la mort de les llengües i per a molts no és important que morin llengües. Tampoc sabem les repercussions socials, econòmiques i culturals que provoca la desaparició lingüística.
d) A molts països l’activisme lingüístic es redueix tan sols a entitats que treballen en l’àmbit cultural. La major part de les entitats té un poble conscienciat, però no arriba a la resta de públic, que resulta molt complicat de convèncer.
Una altra de les pegues amb què ha topat l’activisme lingüístic és que no es considera transversal, si bé és necessari. Sense voler desacreditar la feina de les entitats que s’hi dediquen, a Pérez li sembla que hi ha molta consciència política però poca feina feta. En aquest sentit, es lamenta que en l’última enquesta EULP13 l’ús del català s’hagi incrementat només un 2%. “No ens podem aplaudir per això”, ha afirmat contundent. Ha acabat la seva exposició reivindicant que cal lluitar contra el determinisme lingüístic. “Una societat conscienciada i militant pot revertir els processos de substitució lingüística”, ha conclòs.
Intervencions del públic
Finalment, el públic ha pogut dir-hi la seva. Roger Canals ha estat el primer a aportar les seves reflexions. Ha volgut destacar que un dels aspectes positius de l’antropologia de la globalització és la revitalització local, essencial per mantenir la diversitat mundial. També ha volgut parlar del capital simbòlic de les llengües en termes de rendibilitat instrumental.
Un dels oients hi ha volgut dir la seva i ha destacat que, des del seu punt de vista, l’únic camí per preservar les llengües és fent-ho en el lloc on s’utilitzen: “no només és necessari l’ús”, ha dit, “sinó també lluitar contra els prejudicis lingüístics, garantint l’ús i fent-lo possible”, seguint el discurs que s’ha anat perfilant al llarg del debat. S’ha mostrat reticent a acceptar la proposta d’una educació plurilingüe de l’Alina, ja que, per a ell, plantejar un ensenyament escolar amb moltes llengües no té interès sinó són les dels teus veïns. L’Alina li ha respòs que la idea del seu plantejament és fer als parlants responsables de l’ús que fem de les llengües, no només de les pròpies, sinó de totes: “saber llengües ens permet saber més de l’existència humana”, ha explicat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada