El dia 7 de juliol de 1955, després d’una llarga i penosa malaltia, moria a Benimaclet, on exercia de mestre, Carles Salvador i Gimeno amb tan sols seixanta-dos anys. La notícia causà forta impressió en els ambients culturals de la ciutat de València i de tot el País Valencià. Havia mort el mestre, aquell qui des de 1932 havia consagrat tots els seus esforços a divulgar la normativa ortogràfica aprovada a Castelló, també coneguda amb el nom de les Normes de 1932, conscient com era de la importància vital que representava per al valencià acabar amb l’anarquia ortogràfica dominant entre els escriptors valencians. Gràcies a ell molts valencians havien aprés a llegir i escriure en la llengua pròpia. Primer des dels cursos per correspondència publicats a El Camí entre 1932 i 1934, i posteriorment com a fundador dels cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat el 1949.
Atesa la seua significació dins del món cultural valencià no ens ha d’estranyar que la seua sobtada desaparició fora lamentada per tothom, ni que des de gairebé tots els àmbits del valencianisme s’hi llançaren missatges de condol: havia mort la figura capdal del valencianisme del moment i un dels nacionalistes més dinàmics de la postguerra franquista.
Tant és així que els únics periòdics del moment recolliren immediatament la notícia, i al dia següent ja n’informaven detalladament. El Levante, amb una nota biogràfica, recordava algunes de les obres publicades per l’actiu valencianista, tant de poesia com de llengua, i afegia una fotografia on s’hi veien clarament els efectes de la malaltia. Per la seua part, l’altre diari oficial, Jornada, afirmava que “la muerte de Carles Salvador significa una pérdida irreparable para las letras valencianas”; finalment Las Provincias, afegia que “su muerte, en el mundo de nuestras letras, ha de ser muy sentida [i] ha de suscitar un reconocimiento sincerísimo y mocionado de toda su obra”.
Com no podia ser d’altra manera, el seu soterrar fou una dolguda manifestació de dol del poble valencià, començant pel mateix Benimaclet que aparegué amb crespons negres als seus balcons i les banderes oficials mig baixades, per la presència de les personalitats més representatives de la societat valenciana i de les entitats més significatives com l’ajuntament de València i Benassal, el Centro de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat, o per l’assistència de gran quantitat d’alumnes seus, tant dels cursos de llengua de Lo Rat Penat com de la pròpia escola de Benimaclet on impartia classes. En definitiva, tal i com afirmava Martí Domínguez, “el pueblo en masa rindiendo el último tributo al ilustre finado”, representant un “cuadro en que todo un pueblo se apretaba tras un ataúd”, aquest, per cert, cobert amb una senyera, per exprés desig del desaparegut.
Dies després del falliment, el diari Levante dedicà quasi un pàgina sencera, confeccionada per Francesc Almela i Vives, a recordar la seua figura i el que representava per a la cultura valenciana, amb el títol de “Vida y obra de Carles Salvador”, on feia un repàs per la seua trajectòria humana i literària, destacant la triple faceta que desenvolupà al llarg de la seua vida, la de mestre, la de poeta i la de gramàtic.
Des d’aquell dia els homenatges han estat nombrosos al llarg d’aquests cinquanta anys. Pocs mesos després de la seua desaparició, el 14 d’octubre, Lo Rat Penat el nomenà president perpetu de la Secció de Llengua i Literatura, i poc després, el gener de 1956 organitzà una vetllada d’homenatge. Aquell mateix any, l’ajuntament de València li dedicà una carrer en ple barri de Benimaclet, i l’any següent, el 26 de maig, es descobrí una làpida el número 48 del carrer de Dalt, on havia nascut el 1893. Posteriorment, els homenatges rebuts per tan insigne valencianista han estat nombrosos, sobretot des dels sectors culturals i polítics valencianistes, però ara, en el moment que es compleix el cinquanta aniversari de la seua desaparició, i després d’haver recuperat els valencians les nostres tradicionals institucions d’autogovern, no estaria sobrer un gest de reconeixement institucional envers la persona que més va fer per l’ensenyament del valencià des de principis del segle XX. Institucions tan representatives com el Parlament valencià, la Conselleria d’Educació, les Universitats valencianes o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’haurien de sentir molt més que al·ludides, i organitzar el gran homenatge que aquest home senzill però imprescindible bé es mereix.
Carles Salvador, polític de l’idioma
Són múltiples les facetes que podem destacar de la producció intel·lectual de Carles Salvador; com ara una important obra assagística i periodística, amb la publicació de nombrosos articles als més destacats diaris i setmanaris valencians, la major part d’ells sobre temes d’ensenyament, de llengua o de reflexions nacionalistes. Altrament podem destacar una discreta obra narrativa i teatral, amb la publicació de diverses narracions breus i un grapat d’obres teatrals, la major part d’elles aparegudes abans dels anys trenta. Però on destacarà fonamentalment serà en la important obra poètica que hi publicà i en la magnífica tasca gramatical que dugué a terme al llarg de la seua vida.
És aquest aspecte de gramàtic i de defensor de l’ensenyament del valencià, el que més està present encara hui entre nosaltres. No hem d’oblidar que, des de 1951 fins a 1978, la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador fou el text on milers de valencians i valencianes apregueren a llegir i escriure en valencià als cursos de llengua i literatura organitzats per Lo Rat Penat. Però tampoc hem d’oblidar el paper fonamental que tingué el mestre benassalenc en la fundació definitiva de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana el 1934, o en l’aprovació de les Normes ortogràfiques de Castelló el 1932, i sobretot en la seua difusió amb la publicació dels cursos d’ortografia i morfologia per correspondència al setmanari El Camí o de diversos opuscles gramaticals. De fet, gran part de la seua activitat cultural i literària s’ha d’entendre en funció de les necessitats de difusió de la llengua entre els diversos sectors del poble valencià, des de la seua obra periodística, a través de la qual donarà a conéixer els seus plantejaments valencianistes, com ara la defensa de la unitat de la llengua catalana, la seua tasca com a mestre, fent palés la necessitat d’ensenyar als xiquets i xiquetes valencians en la llengua pròpia, o l’etapa com a poeta avantguardista que no fou sinó l’intent de modernitzar la poesia valenciana. En aquest sentit hem de recordar que el 1930 afirmava que publicava els seus poemes “per exemplaritat propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma”.
Carles Salvador formà part d’aquell primer estol de valencians que podem considerar com a “polítics de l’idioma”, entre els quals podem també ressenyar Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes, Nicolau Primitiu o Adolf Pizcueta, entre molts altres, conscients com eren que la defensa de la llengua era el pas indispensable i previ al recobrament de la personalitat valenciana i a la construcció d’una societat més lliure.
En definitiva, i tal i com posa de manifest Vicent Simbor en l’imprescindible estudi Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, “Carles Salvador serà per sempre el nostre Mestre, el millor poeta, un dels més valuosos narradors de la Generació de 1930 i el gramàtic de l’obra oportuna i decisiva”.
“Memòria de Carles Salvador”, publicat a Levante-El Mercantil Valenciano, Posdata, pàg. 1-2, 1 de juliol de 2005.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada