Publicat a NÚVOL dissabte 3
de maig del 2014
En els últims mesos, la qüestió de la independència ha suscitat nombrosos debats i s’ha intentat buscar arguments tant a favor com en contra des de diversos punts de vista. El Cercle XXI, un butlletí virtual sobre llengua catalana, ha dedicat el seu últim número a buscar possibles raons lingüístiques a favor d’un estat propi català. Es titula de la mateixa manera: Raons lingüístiques a favor d’un estat propi. Hi podeu trobar articles d’Agustí Pou, Isidor Marí, Francesc-Xavier Vila, Josep Gifreu, Vicent Partal, Ferran Suay, Rafel Torner i Joaquim Torres-Pla. En el seu article, trobareu les reflexions d’alguns autors, els que van participar dies enrere a l’acte de presentació del butlletí a la Sala Puig i Cadafalch de l’IEC.
Trobada 'Raons lingüístiques per a la independència' al IEC
Tots els articles pretenen fer una pinzellada als possibles reptes que una societat catalana sobirana hauria d’enfrontar a l’hora de definir-se com a estat. Tal com va afirmar Joaquim Torres-Pla, el valor social de la llengua catalana augmentaria si fos oficial. És a dir, l’estatus de la llengua no només determina la visibilitat d’una llengua, sinó que, a més, li dóna una situació de dominància: la llengua té un valor simbòlic cabdal, perquè, tal com passa amb les nacions, les persones s’identifiquen amb una llengua.
L’article d’Agustí Pou, professor de la UB, dóna una mirada general a l’estat de la qüestió i parteix dels possibles avantatges que tindria la llengua catalana en un estat propi. Per això, Pou planteja la pregunta següent: què aporta per se el fet de tenir un estat? La resposta és evident, hi ha d’haver una bona relació entre l’establiment de la llengua i el poder estatal, tot i que no sempre és factible.
Fins ara, tal com explica Agustí Pou, les polítiques de normalització lingüística a Catalunya han topat amb moltes limitacions, entre elles, amb una estructura estatal que ha dificultat la unitat del català, ja que darrere de l’esquema política hi ha una voluntat de crear un sistema educatiu propi i una administració de la justícia centralitzada. Nocions com la de doble oficialitat lingüística, elaborada pel Tribunal Constitucional, amaguen una paritat lingüística falsa i palesen uns drets lingüístics desiguals. Un dels àmbits en què aquesta desigualtat es posa de manifest és en el camp de la justícia, perquè el monolingüisme estatal impera per sobre de l’oficialitat territorial catalana. Per contrarestar aquest efecte negatiu, s’han explotat termes jurídics com llengua pròpia,normalització lingüística, competències lingüístiques i drets lingüístics, amb les quals s’ha volgut emfasitzar els drets dels parlants a causa de la reducció de l’oficialitat del català a través de elements jurídics que donin suport a aquest missatge. «D’aquest abús del termes, els altres hi veuen una imposició», sentencia Pou.
De tot això, Pou conclou que tots els elements negatius amb els quals topa el català a Espanya —no és llengua oficial a l’estat, és aliena en alguns espais públics, no té valor simbòlic—, en una Catalunya independent no s’esdevindrien. El català seria una llengua d’estat, estaria present en tots els àmbits públics i seria un element simbòlic i visualitzador de la vida pública. «El català no tindria límits juridicopolítics i seria fruit d’un procés de decisió pròpia».
Josep Gifreu, professor de la Universitat Pompeu Fabra, fa una anàlisi estricta sobre la presència del català en els mitjans de comunicació, tot destacant la complexitat i l’ambigüitat que genera la situació de la llengua en aquest àmbit. Segons Gifreu, tot i que normalment les comunicacions són favorables al català, depenen de les correlacions polítiques de cada comunitat: el tancament de la televisió valenciana respon a unes polítiques preses en aquella zona. Gifreu considera que Catalunya ha fet progressos importants en el camp dels mitjans de comunicació, sobretot a Internet. De fet, en el mateix número del butlletí, Vicent Partal ha escrit un article titulat «El català a la xarxa. Reptes per a un estat independent», on reflexiona sobre el paper que en els últims anys ha desenvolupat Internet i les perspectives de futur d’aquest nou mitjà de comunicació.
L’article de Gifreu versa sobre l’estat del català, però també esbossa els problemes que cal tenir en compte en una Catalunya independent:
a) Els drets d’expressió del català, entendre el català com una llengua normal del servei públic; és a dir, constitucionalitzar-la.
b) La redefinició dels CCMA: cal canviar el model.
c) L’espectre radioelèctric com una manifestació de la sobirania: assegurar el funcionament del servei i de les freqüències.
d) La potenciació d’un servei públic d’àmbit nacional. Segons Gifreu, aquest és el taló d’Aquil·les dels mitjans de comunicació, ja que el sector privat no sol apostar pel català —exceptuant el grup Godó que ho ha fet a la ràdio i li ha sortit molt bé.
e) Les relacions exteriors amb Espanya, Europa i la resta dels països catalans, amb els quals cal establir uns pactes estables de col·laboració. D’acord amb Gifreu, «si Catalunya fos un estat independent, València no podria negar l’entrada dels senyals de TV3», perquè la televisió catalana pública no seria autonòmica, sinó nacional.
F. Xavier Vila, professor de la UB, en l’article «Els principals reptes per a les polítiques lingüístiques educatives a la Catalunya independent», fa una anàlisi sobre els desafiaments d’àmbit educatiu que cal tenir en compte a l’hora de crear un estat propi, que es resumeixen de la manera següent:
a) Tornar a universalitzar el coneixement del català. El nou estat hauria de fer els possibles per no disminuir els fruits considerables de l’ensenyament en català.
b) Impulsar la qualitat lingüística. El català és la llengua inicial d’un terç de la població de Catalunya, però és la llengua habitual de centenars de neoparlants, i això té uns costos estructurals molt importants. Per a Vila, l’escola ha quedat despistada en l’àmbit de la qualitat lingüística, és a dir, no hi ha una formació adequada per expressar el català a l’aula.
c) Potenciar l’ús de la llengua des del sistema educatiu. «No parlo en català perquè no tinc ningú amb qui parlar-lo» és un estereotip i s’acaba convertint en un cercle viciós. Cal augmentar els usos interpersonals.
d) Acordar la posició idònia de la llengua castellana. Per a la població catalana, el castellà no només és un capital lingüístic valuós, sinó que a més té un valor simbòlic del qual és difícil desfer-se’n per la seva proximitat. En una Catalunya independent, el coneixement del castellà no té perquè caure dramàticament.
e) Millorar el rendiment de les llengües estrangeres. L’educació precoç d’una llengua no és una garantia d’aprenentatge. El que de veritat compta és la motivació.
f) Vehicular el tractament dels nouvinguts i la seva llengua d’origen. Hi ha un decalatge molt important entre els immigrants al·loglots i el català i castellà. El creixement de la immigració és evident i, per tant, cal respectar les seves llengües inicials; s’ha de facilitar l’aprenentatge de primeres llengües.
g) Repensar el model lingüístic universitari, que, fins ara, es regia pel principi de llibertat emissiva del professor. La universitat està vivint un moment d’internacionalització i cada vegada hi ha una pressió creixent i més forta per inserir l’anglès a la universitat.
D’acord amb Vila, doncs, la política lingüística educativa no es pot plantejar independentment de la política lingüística. Si som independents, cal buscar canvis significatius en molts terrenys, i un d’aquests són les pràctiques comunicatives reals. Així mateix, cal cercar sistemes de conjunció per les diferents realitats lingüístiques del país.
Isidor Marí, president de la Secció Filològica de l’IEC, considera que el fet de tenir un estat sobirà ha de donar una capacitat d’autoorganització i una projecció internacional que estalviï problemes. El seu article, titulat «Sobirania i llengua en l’àmbit de l’empresa i el consum», és una anàlisi exhaustiva sobre la gestió del multilingüisme en l’àmbit de l’empresa i la legislació vigent.
Trobada 'Raons lingüístiques per a la independència' al IEC
En l’acte de presentació, Marí no ha volgut fer un resum sobre el seu article, sinó que ha reflexionat sobre la situació actual de les llengües en l’àmbit de l’empresa. Segons ell, el capital lingüístic humà de les empreses es desaprofita, ja que en moltes empreses no hi ha tècniques de gestió lingüística. En un estat independent, doncs, caldria fomentar un marc jurídic que ho tingui present, ja que la major part de les grans multinacionals no són conscients del capital lingüístic del personal: la llengua d’origen d’un empleat pot ser per a l’empresa un valor afegit tant des del punt de vista sociolingüístic com des del psicolingüístic.
«Abans no arribi la independència, cal començar a treballar en tots els àmbits, també en el de la gestió lingüística», afirma Marí. «El català i el castellà haurien de ser llengua oficial en una Catalunya independent? Com s’ha de passar d’un sistema de doble oficialitat a un règim on el català tingui la primacia?». Per al president de la Secció Filològica, aquesta és una decisió que han de prendre els electors que votin per a la independència: els que estan a favor del català han de pensar com es defensarien davant d’aquells que tenen el castellà com a llengua d’identificació; els que estiguin a favor han de saber argumentar com el castellà pot garantir la supervivència del català.
Al butlletí número 13 trobareu els articles de Rafel Torner i Ferran Suay. Rafel Torner tracta en el seu article «El català a l’Administració de justícia: balanç de 35 anys i perspectives de canvi en una Catalunya independent» sobre l’estat actual del català a l’Administració de justícia i les possibilitats de millora en aquest àmbit en un estat independent. Segons Torner, «cal reconèixer que l’actual marc juridicopolític espanyol […] i la legislació de fons que en deriva són el problema de fons, estructural, que no solament no facilita sinó que impedeix que l’ús del català progressi en l’Administració de Justícia i es correspongui, com a mínim, amb l’ús que en fan els ciutadans com a llengua habitual».
L’article de Ferran Suay, «El català en un estat independent: perspectiva psicològica», al seu torn, té com a objectiu explorar, des del punt de vista psicològic, les conseqüències que les diverses alternatives de tria lingüística poden provocar en els parlants. Segons Ferran Suay, la situació lingüística en què molts de nosaltres hem crescut resulta és fruit d’un supremacisme lingüístic ben vigent encara, ja que la Constitució Espanyola obliga el coneixement del castellà, mentre que relega la resta de llengües de l’estat a una condició subsidiària i local: «com pot algú exercir el seu dret a expressar-se en català si la persona amb qui pretén comunicar-se no té cap obligació de saber el seu idioma?». La proposta de Suay és, entre altres coses, que en un estat independent «caldria construir una cultura del respecte lingüístic que abaste tantes instàncies de la futura societat catalana com sigui possible».
Si voleu llegir els articles sencers, poden clicar aquí
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada