"La unitat de l’idioma, mentre hi haja algú que el parle i tinga consciència de parlar-lo, no quedarà mai a mercè d’una ortografia grotesca ni de la ignorància vociferant d’un grup de paranoides"
Les meues paraules d’aquesta nit seran particularment breus. I no per falta de tema, és clar. Per desgràcia, la situació valenciana actual, i més en concret la relacionada amb la cultura, donaria peu a comentaris amargs o sarcàstics, que no vull fer en veu alta perquè sé que la majoria de vosaltres ja us els heu fets. Hem assistit a una sèrie d’operacions deliberadament insidioses contra d’idioma, enfront de les quals no s’han alçat tantes ni tan clares respostes com hauria calgut. No sé si per negligència o per timidesa, potser per manca de convicció en sectors que hi estaven obligats, però el cas és que la barrabassada que s’intenta exigia de tots nosaltres una reacció més decidida, més eficaç, més rotunda. Hi ha hagut excepcions, i ben honorables. ¿Eren suficients? ¿Han trobat la ressonància militant de què eren mereixedores? ¿O és que hem perdut la noció del perill?
He dit que la maniobra va "contra l’idioma". Podríem dir-ne, també, "contra la unitat de l’idioma”. Tanmateix, la "unitat de l’idioma", mentre hi haja algú que el parle i tinga consciència de parlar-lo, no quedarà mai a la mercè d’una ortografia grotesca ni de la ignorància vociferant d’un grup de paranoides, per més recursos de què disposen o més agressivitat que manifesten. La "unitat de l’idioma" és un fet objectiu, i ells mateixos, a la seua manera, la confirmen només en obrir la boca. Parlar "en valencià" és parlar "en català", els agrade o no: la fauna que s’autoanomena "anticatalanista", quan parla "en valencià" -que no és sempre, ni tan sols sovint-, està parlant "en català", encara que no ho vulga o no ho sàpia. El problema és tot un altre. El problema és que volen ofegar el "valencià": tracten d’extirpar-lo, de matar-lo, de postergar-lo definitivament a la condició de patuès insalvable, prolongant així una tàctica multisecular de la nostra classe dominant.
La història, naturalment, no és nova. I és la història d’una "mala fe" absoluta, tradicional, que juga amb la passivitat i amb la ingenuïtat d’unes capes populars ja malformades pel franquisme i pels precedents del franquisme. L’estratègia consisteix a crear un confusionisme infame, en el qual no creuen ni els mateixos que el provoquen. ¿Qui no recorda que, entre els instigadors de la campanya, hi ha persones que han participat més d’una vegada en la festa dels Premis Octubre? I ací mai no hem enganyat ningú. Des del primer dia, i ja fa quasi una dècada, un darrere l’altre, els Premis Octubre han estat una límpida afirmació nacional: un acte de fidelitat a la llengua i d’esperança per restaurar-la en tots els usos d’una "normalitat" vàlida, de cara al futur.
I no solament són els Premis Octubre. Afortunadament, són moltes més les iniciatives que van per aquest camí. El procés de recuperació idiomàtica, que és també el procés de recuperació nacional dels valencians, té els seus orígens a principis de segle, i últimament ha pres una consistència lúcida i una expansió inesperada. Amb una indigència de recursos materials escandalosa, hem aconseguit el que hem aconseguit: no encara coagular un moviment massiu que puga imposar-se per la seua exacta força democràtica, però sí una força social àmplia i voluntariosa, capaç, per fi, de resistir la campanya sistemàtica de "desnacionalitzacio" a què ens volen sotmetre. Jo no tinc costum de practicar el "triomfalisme". No. Però pense en els temps de les catacumbes sota la II Dictadura, pense en la persecució que hem patit, pense en les dificultats no superades, i tanmateix possibles de superar. Si els polítics valencians avui poden plantejar unes reivindicacions "autonòmiques" és gràcies a això.
No entraré ni eixiré en les perplexitats dels polítics. Ací, no. Però si els nostres polítics es deixen embolicar -i quan dic els "nostres", accepteu-me cautelosament el possessiu-, si els nostres polítics, dic, es deixen embolicar pels "altres" polítics, la primera víctima podria ser la llengua. I per aquí no passarem. Si ens forcen a la insolència, insolència tindran. I si, a1 capdavall, es fan còmplices, per ànsia de "pactar", d’una humiliació més infligida al poble valencià col·laborant a "desnacionalitzar-lo", nosaltres continuarem en el nostre reducte: amb les acusacions òbvies. Tinc por que, ara, el pas a donar no siga la consumació de l’antic projecte: el de convertir-nos en "provincians" addictes i suaus. Volen reduir el "valencià" al nivell del bable o de la fabla aragonesa, o al de l’andalús dels Quintero. Hi posaré una mica d’èmfasi: el català dels valencians és Ausiàs March, i és Jaume Roig, i és el Tirant, i és Roís de Corella... I és 1'Estellés. I som tots els altres. I és el poble escampat i dialectal...
Podria, i voldria, acabar amb aquesta "cua de peix" retòrica, i que no és gens retòrica en la intenció. Però no em sé estar d’afegir-hi alguna cosa més. L’argument que, de tant en tant, apareix en la premsa local és que hi ha "alguns" que volen dividir els valencians. Caldria començar per preguntar-se què vol dir això. Els valencians estem dividits en classes, estem dividits ideològicament, estem dividits per les nostres decisions nacionals. I no ho estem perquè sí. Són uns antagonismes que tenen la seua raó de ser en causes profundes de la nostra societat: d’estructures i d’història. Jo sóc dels qui creuen que només hi ha una línia salvadora: la que puga unir les aspiracions classistes -de lesclasses populars-, la llibertat màxima i el redreçament nacional. És una opinió privada, probablement utòpica. Però les evidències quotidianes ens col·loquen davant una realitat: "ells", tots units, els mateixos, neguen les tres reivindicacions solidàriament. No en neguen una: neguen les tres. Tot s’ha de dir: és lògic que les neguen. I qui vulga entendre, que ho entenga.
Ja us he cansat prou. I ja m’he cansat jo. El 81, si no m'erre, els Premis Octubre compliran deu anys. El discurset més o menys final que sempre m’heu adjudicat, ja podria fer-lo alguna altra bona ànima. Ha arribat l’hora de jubilar-me, i l’ocasió de l’aniversari amb números rodons facilitaria el rellevament. Jo ja sóc un vellet arxivable, i em fallen les forces. En una recapitulació final, no estic descontent del que he fet i del que he dit. Hi he ajudat tant com he pogut i sabut. I trobar-vos a vosaltres ací, tants i tan entusiastes, és per a mi la millor recompensa. No em farà ser optimista. Em costa ser optimista. Deu ser una qüestió de les artèries, que es lignifiquen. Però tots vosaltres, i els qui com vosaltres us vàreu manifestar entorn del 9 d'Octubre amb una decisió diàfana, amb una bandera, amb una llengua i amb una implícita il·lusió revolucionària, sereu sempre els "meus". No diré, per acabar, allò de la commedia è finita! No és una comèdia, sinó un drama, i probablement una tragèdia. Però sí que us dic "adéu". Ara: això sí, un "adéu" de confiança...
Discurs de Joan Fuster a la cloenda dels Premis Octubre de 1980
Butlletí intern d’ACPV, núm.7, novembre 1980, ps.2-3.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada