Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

dilluns, 7 de juliol del 2014

Memòria de Carles Salvador

El dia 7 de juliol de 1955, després d’una llarga i penosa malaltia, moria a Benimaclet, on exercia de mestre, Carles Salvador i Gimeno amb tan sols seixanta-dos anys. La notícia causà forta impressió en els ambients culturals de la ciutat de València i de tot el País Valencià. Havia mort el mestre, aquell qui des de 1932 havia consagrat tots els seus esforços a divulgar la normativa ortogràfica aprovada a Castelló, també coneguda amb el nom de les Normes de 1932, conscient com era de la importància vital que representava per al valencià acabar amb l’anarquia ortogràfica dominant entre els escriptors valencians. Gràcies a ell molts valencians havien aprés a llegir i escriure en la llengua pròpia. Primer des dels cursos per correspondència publicats a El Camí entre 1932 i 1934, i posteriorment com a fundador dels cursos de llengua i literatura de Lo Rat Penat el 1949.



Atesa la seua significació dins del món cultural valencià no ens ha d’estranyar que la seua sobtada desaparició fora lamentada per tothom, ni que des de gairebé tots els àmbits del valencianisme s’hi llançaren missatges de condol: havia mort la figura capdal del valencianisme del moment i un dels nacionalistes més dinàmics de la postguerra franquista.
Tant és així que els únics periòdics del moment recolliren immediatament la notícia, i al dia següent ja n’informaven detalladament. El Levante, amb una nota biogràfica, recordava algunes de les obres publicades per l’actiu valencianista, tant de poesia com de llengua, i afegia una fotografia on s’hi veien clarament els efectes de la malaltia. Per la seua part, l’altre diari oficial, Jornada, afirmava que “la muerte de Carles Salvador significa una pérdida irreparable para las letras valencianas”; finalment Las Provincias, afegia que “su muerte, en el mundo de nuestras letras, ha de ser muy sentida [i] ha de suscitar un reconocimiento sincerísimo y mocionado de toda su obra”.
Com no podia ser d’altra manera, el seu soterrar fou una dolguda manifestació de dol del poble valencià, començant pel mateix Benimaclet que aparegué amb crespons negres als seus balcons i les banderes oficials mig baixades, per la presència de les personalitats més representatives de la societat valenciana i de les entitats més significatives com l’ajuntament de València i Benassal, el Centro de Cultura Valenciana o Lo Rat Penat, o per l’assistència de gran quantitat d’alumnes seus, tant dels cursos de llengua de Lo Rat Penat com de la pròpia escola de Benimaclet on impartia classes. En definitiva, tal i com afirmava Martí Domínguez, “el pueblo en masa rindiendo el último tributo al ilustre finado”, representant un “cuadro en que todo un pueblo se apretaba tras un ataúd”, aquest, per cert, cobert amb una senyera, per exprés desig del desaparegut.


Dies després del falliment, el diari Levante dedicà quasi un pàgina sencera, confeccionada per Francesc Almela i Vives, a recordar la seua figura i el que representava per a la cultura valenciana, amb el títol de “Vida y obra de Carles Salvador”, on feia un repàs per la seua trajectòria humana i literària, destacant la triple faceta que desenvolupà al llarg de la seua vida, la de mestre, la de poeta i la de gramàtic.
Des d’aquell dia els homenatges han estat nombrosos al llarg d’aquests cinquanta anys. Pocs mesos després de la seua desaparició, el 14 d’octubre, Lo Rat Penat el nomenà president perpetu de la Secció de Llengua i Literatura, i poc després, el gener de 1956 organitzà una vetllada d’homenatge. Aquell mateix any, l’ajuntament de València li dedicà una carrer en ple barri de Benimaclet, i l’any següent, el 26 de maig, es descobrí una làpida el número 48 del carrer de Dalt, on havia nascut el 1893. Posteriorment, els homenatges rebuts per tan insigne valencianista han estat nombrosos, sobretot des dels sectors culturals i polítics valencianistes, però ara, en el moment que es compleix el cinquanta aniversari de la seua desaparició, i després d’haver recuperat els valencians les nostres tradicionals institucions d’autogovern, no estaria sobrer un gest de reconeixement institucional envers la persona que més va fer per l’ensenyament del valencià des de principis del segle XX. Institucions tan representatives com el Parlament valencià, la Conselleria d’Educació, les Universitats valencianes o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua s’haurien de sentir molt més que al·ludides, i organitzar el gran homenatge que aquest home senzill però imprescindible bé es mereix.



Carles Salvador, polític de l’idioma
Són múltiples les facetes que podem destacar de la producció intel·lectual de Carles Salvador; com ara una important obra assagística i periodística, amb la publicació de nombrosos articles als més destacats diaris i setmanaris valencians, la major part d’ells sobre temes d’ensenyament, de llengua o de reflexions nacionalistes. Altrament podem destacar una discreta obra narrativa i teatral, amb la publicació de diverses narracions breus i un grapat d’obres teatrals, la major part d’elles aparegudes abans dels anys trenta. Però on destacarà fonamentalment serà en la important obra poètica que hi publicà i en la magnífica tasca gramatical que dugué a terme al llarg de la seua vida.



És aquest aspecte de gramàtic i de defensor de l’ensenyament del valencià, el que més està present encara hui entre nosaltres. No hem d’oblidar que, des de 1951 fins a 1978, la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador fou el text on milers de valencians i valencianes apregueren a llegir i escriure en valencià als cursos de llengua i literatura organitzats per Lo Rat Penat. Però tampoc hem d’oblidar el paper fonamental que tingué el mestre benassalenc en la fundació definitiva de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana el 1934, o en l’aprovació de les Normes ortogràfiques de Castelló el 1932, i sobretot en la seua difusió amb la publicació dels cursos d’ortografia i morfologia per correspondència al setmanari El Camí o de diversos opuscles gramaticals. De fet, gran part de la seua activitat cultural i literària s’ha d’entendre en funció de les necessitats de difusió de la llengua entre els diversos sectors del poble valencià, des de la seua obra periodística, a través de la qual donarà a conéixer els seus plantejaments valencianistes, com ara la defensa de la unitat de la llengua catalana, la seua tasca com a mestre, fent palés la necessitat d’ensenyar als xiquets i xiquetes valencians en la llengua pròpia, o l’etapa com a poeta avantguardista que no fou sinó l’intent de modernitzar la poesia valenciana. En aquest sentit hem de recordar que el 1930 afirmava que publicava els seus poemes “per exemplaritat propagandística, d’acció. Sóc un polític de l’idioma”. 


Carles Salvador formà part d’aquell primer estol de valencians que podem considerar com a “polítics de l’idioma”, entre els quals podem també ressenyar Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, Enric Soler i Godes, Nicolau Primitiu o Adolf Pizcueta, entre molts altres, conscients com eren que la defensa de la llengua era el pas indispensable i previ al recobrament de la personalitat valenciana i a la construcció d’una societat més lliure.
En definitiva, i tal i com posa de manifest Vicent Simbor en l’imprescindible estudi Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva, “Carles Salvador serà per sempre el nostre Mestre, el millor poeta, un dels més valuosos narradors de la Generació de 1930 i el gramàtic de l’obra oportuna i decisiva”.




“Memòria de Carles Salvador”, publicat a Levante-El Mercantil Valenciano, Posdata, pàg. 1-2, 1 de juliol de 2005.



dijous, 3 de juliol del 2014

Vídeo- Enric Valor sobre la denominació País Valencià

‘Acostumen a dir als professors que no diguen País Valencià, que diguen Comunitat, i això és només per als regants i per als frares. Una nacionalitat és una nacionalitat, un país, País Valencià’

Font: http://www.laveupv.com/9994
Etiquetes
Enric Valor, País Valencià


L’il•lustre narrador i gramàtic valencià Enric Valor (Castalla, 1991- València, 2000), promotor de l’estandardització i normativització del valencià al País Valencià  i recuperador de la lexicografia valenciana, defensa en aquest vídeo la utilització de la  denominació de País València enfront de la de Comunitat Valenciana, de la qual diu, que ‘és per a regants i frares”.

Així, en les imatges, Enric Valor, assegura: “I, sobretot, el nostre País Valencià que no el prohibisquen els grans personatges de la política. Que han anat, acostumen a dir als professors que no diguen PV que diguen comunitat. I això és només per als regants i per als frares”.

Enric Valor, finalitza aquest audiovisual de 26 segons assegurant que “una comunitat no és per a una nacionalitat. Una nacionalitat és una nacionalitat, un país, País Valencià”.

Enric Valor nasqué al si d'una família acomodada rural de Castalla. Va ser a Alacant on va començar la seua tasca com a periodista i escriptor.

El règim de Franco va empresonar Valor per motius polítics del 1966 al 1968. Només eixir de la presó i, en les seues paraules “sense haver après la lliçó”, s'involucrà en la fundació de la primera revista en valencià després de la guerra. Aquesta revista 'Gorg' va durar només tres anys, pels entrebancs de la dictadura.

Després de la mort de Franco, Enric Valor pogué difondre lliurement les seues idees i obra literària i començà a rebre homenatges, distincions d'agraïment i premis literaris i lingüístics que han estat molt nombrosos i importantíssims, fins i tot es promogué com a candidat al premi Nobel de Literatura poc abans de la seua mort a València en el 2000.

La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a 36 rondalles populars valencianes.

dimecres, 2 de juliol del 2014

GOVERN BALEAR: DE DERROTA EN DERROTA FINS AL RIDÍCUL FINAL

LA SALA DEL CONTENCIÓS ADMINISTRATIU DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE LES ILLES BALEARS TORNA A DONAR LA RAÓ A L’STEI

El TSJIB  ANUl.LA  L’ORDRE DE LA CONSELLERA D’EDUCACIÓ, CULTURA I UNIVERSITATS DE DIA 9 DE JULIOL DE 2013 i LA RESOLUCIÓ DE DIA 12 de JULIOL DE 2013

Seu del TSIB
L’STEI presentà recurs contra les normes que possibilitaven que els inspectors accidentals fossin triats per una comissió on tots els seus membres eren nomenats “a dit” per l’Administració.
L’STEI considerava que el nomenament de tots els membres de la comissió de selecció per part de l’Administració anava en contra de la normativa que obligava a que els membres fossin designats per sorteig, excepte el president de la comissió que pot ser nomenat directament.
La sala del contenciós administratiu ha acceptat la demanda de l’STEI i ha ANUL·LAT aquestes normes pel que fa a la composició de la comissió de selecció que va triar els inspectors que actualment estan en comissions de serveis.
La Sala diu:
1.       “... Los principios rectores de estos procesos selectivos para la provisión temporal –por funcionarios docentes- de estos puestos de inspector sin titular son los de IGUALDAD, MÉRITO, CAPACIDAD Y PUBLICIDAD”.
2.       “ Y la propia CAIB, en las cinco convocatorias anteriores a la del año 2013 destinadas a la provisión accidental o temporal de puestos de inspectores de educación, mediante comisión de servicios, había recogido que la designación de los miembros de estas comisiones de selección y valoración, distintos del presidente, SE HARÍA POR SORTEO (...)”
3.       “La designación sin insaculación o sorteo, sino a propuesta de los titulares de órganos administrativos, implica la vulneración del artículo 7.7 del Real Decreto 276/2007 y del artículo 16 del Decret 36/2001, preceptos que se aplican por analogía, además de implicar una conducta contraria a los actos propios desarrollados por la Conselleria del ramo educativo desde el año 2005”.
4.       “Al haberse estimado el recurso, concurren méritos para una expresa imposición de costas del juicio a la Administración demandada (...)”.
5.       “Contra la presente sentencia no cabe recurso ordinario alguno”.

L’STEI va denunciar en el seu moment que les designacions “a dit” del membres de la comissió de selecció  perseguien  la finalitat de poder controlar el nomenament dels inspectors en comissió de serveis, per poder disposar d’un conjunt d’inspectors sotmesos a les directrius polítiques de l’administrador de torn. L’actuació d’alguns dels inspectors durant el curs 2013-2014 ens ha donat la raó. L’STEI demana a la Conselleria que accepti el contingut d’aquesta sentència, modifiqui la normativa corresponent i restableixi la normalitat que se’n deriva de l’aplicació de la mateixa.

font:STEI-i

dimarts, 1 de juliol del 2014

L'atles lingüístic de l'Institut d'Estudis Catalans, ara a la xarxa


Permet d'estudiar la variació lèxica, fonètica, morfològica i sintàctica del català

Els entrevistats d'Oix (La Garrotxa)
En quins punts del domini lingüístic català el blat de moro es coneix per 'blat indi', 'panís' o 'moresc'? On anomenen 'boletes de picolat', les mandonguilles? Qui porta calcetins en comptes de mitjons? Les obres publicades dins el projecte Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), que donen resposta a qüestions com aquestes, a partir d'ara es poden consultar en línia.
L'Atles és un projecte de dialectologia del IEC iniciat l'any 1964 que posa a l'abast dels investigadors i del públic en general un conjunt de materials lingüístics recollits amb els mètodes convencionals de la dialectologia, entre els anys 1964 i 1978. Fins ara, els materials del projecte només s'havien difós en forma de llibre.
Tot i que el projecte no s'ha acabat, per als directors, Joan Veny i Lídia Pons, era fonamental de posar a l'abast d'estudiosos i gent interessada tots els materials del projecte a la xarxa. A la web s'han abocat tots els materials disponibles, que s'han classificat en diversos apartats, i també hi ha una presentació del projecte i un cercador per paraules. 
Segons els directors del projecte, té molt d'interès poder conèixer el lèxic del domini lingüístic català dels anys seixanta i setanta del segle passat. Els qüestionaris es van fer en una època en què no hi havia escola en català i en què no havien irromput els mitjans de comunicació en llengua catalana; 'això va permetre recollir, amb criteris científics, la riquesa de variants de la llengua col·loquial i, alhora, explicar-ne la variació i la unitat' expliquen. 'El resultat d'aquesta feina és una obra d'un gran valor etnogràfic, un referent de la llengua històrica que permet d'estudiar la variació lèxica, fonètica, morfològica i sintàctica del català del segle XX.
La idea del projecte va ser exposada per Antoni M. Badia i Margarit el 1952, però no va ser fins el 1964 que es va començar a treballar en la recollida de dades. Aquesta fase es va allargar fins al 1978, perquè els enquestadors --entre els quals hi havia Joan Martí i Castell i Joaquim Rafel, actualment membres de la Secció Filològica, i els actuals directors del projecte, Lídia Pons i Joan Veny-- combinaven aquesta tasca amb unes altres. El 1989, el IEC va acollir el treball com a projecte de recerca i, des d'aleshores, l'ha patrocinat i s'ha encarregat d'implicar organismes i institucions externes en el finançament.
El resultat de tots aquests anys de treball és una base de dades amb més de 475.000 registres, obtinguts a partir d'un qüestionari de prop de 2.500 preguntes fet en 190 poblacions del domini lingüístic català. Amb la finalitat de copsar la llengua oral, les enquestes sempre es feien 'in situ' i els enquestats havien de ser naturals de cada població.

dilluns, 30 de juny del 2014

La nova diglòssia

Publicat en el número 85 de la revista Llengua Nacional (pàg. 8)

  
Jaume Corbera


1. Probablement el terme de la sociolingüística més usat, més conegut, en català ha estat el de diglòssia, introduït a casa nostra a finals de la dècada de 1960. En la primera formulació del concepte, el lingüista nord-americà Charles A. Ferguson l'aplicava a situacions com les relacions entre àrab popular i àrab literari: l'àrab popular és l'eina de comunicació oral normal en l'àmbit col·loquial a totes les comunitats àrabs (un àrab popular que és diferent d'un espai a un altre) i l'àrab literari és l'eina de comunicació, oral i escrita, normal en l'àmbit de relacions formals: la pregària, l'escola, l'ús institucional, la literatura, la ciència... (un àrab literari molt poc diferenciat espacialment); és a dir, els parlants àrabs usen dues modalitats lingüístiques distintes segons la situació social de comunicació en què es troben: modalitat dita B(aixa) en situacions d'informalitat i modalitat dita A(lta) en situacions de formalitat. Un funcionament semblant al de, per exemple, els suïssos germànics, que tenen el propi dialecte com a modalitat B i l'alemany estàndard com a modalitat A. El concepte fergusonià de diglòssia va ser posteriorment reformulat per altres (socio)lingüistes, i a casa nostra ens arribà amb un contingut un poc diferent: per a nosaltres la modalitat B era la llengua catalana i la modalitat A era la llengua castellana. Bé, dic que ens arribà diferent per aquesta consideració de «llengües diferents» que tothom accepta per al català i el castellà i que, en canvi, no sol ser acceptada per a l'àrab literari i l'àrab popular o el suís-alemany i l'alemany estàndard; no hi entraré, ara, en aquesta discussió, però hi podríem dedicar moltes de pàgines, a raonar si els parlars àrabs o el suís-alemany són llengües més o menys diferents respecte de l'àrab literari o l'alemany que el català respecte del castellà. En qualsevol cas, l'acceptació que la nostra era una situació sociolingüística de diglòssia va ser general en la dècada dels anys setanta del segle passat: els catalanoparlants usàvem normalment el català en les nostres relacions orals familiars i amicals, mentre que llegíem, escrivíem i ens relacionàvem en castellà amb les institucions (tot això amb matisos, ara no importants); en altres paraules, socialment el castellà era una llengua més important que el català. Dins els anys vuitanta la diglòssia (una característica de la qual és l'estabilitat) es va anar convertint en conflicte: una gran part de la nostra societat no acceptava més que el català fos sempre modalitat B i el volia convertir en modalitat A, i per a això havia d'eliminar la modalitat A vigent... I encara hi som, en aquesta etapa: sense haver descartat ja del tot la diglòssia respecte del castellà (en tenim exemples contínuament, sobretot fora de Catalunya), la lluita principal ara és ocupar del tot el seu espai i convertir la societat catalana en una societat de funcionament intern monolingüe, com l'anglesa, la portuguesa, la danesa... Ara bé, al mateix temps, apareix una nova diglòssia, menys marcada, si voleu, però igualment condicionant, com si els catalans no poguéssim existir sense haver de recórrer a una altra llengua com a globus d'aire indispensable per a la nostra respiració: hom vol donar a l'anglès qualcuns dels papers que fins ara jugava el castellà. Fixau-vos-hi: ens omplen el cap de prejudicis sobre la necessitat de saber anglès (no serem res si no sabem anglès, no podrem anar enlloc si no sabem anglès...), ens volen substituir el castellà per l'anglès a escola («Catalunya aplicarà la immersió “en anglès” d'aquí a 5 anys», Ara-Balears, 17 de juliol del 2013, p. 12), ens entaferren pàgines en anglès dins un diari i revistes suposadament en català...  Encara no hem aconseguit la normalització del català i ja li oposam un nou competidor! Jo no discutiré mai la necessitat de saber parlar diverses llengües, i com més millor, i accept que saber anglès és útil (i necessari només en qualque àmbit), però d'aquí a consentir que se'ns presenti l'anglès com a indispensable, menyspreant totes les altres llengües, se li faci un lloc dins els nostres mitjans de comunicació en català i el vulguin imposar com a llengua d'immersió escolar, hi ha una enormitat. Fa massa anys que lluitam per l'escola en català per a oblidar ara la nostra meta i convertir l'escola, una altra vegada, en bilingüe forçada! L'escola catalana ha de ser en català, i s'hi han d'ensenyar, amb els mitjans més adequats i efectius, dues o tres llengües forànies, a gust dels pares (castellà / anglès / francès / rus / alemany...), però sense desfigurar-ne l'essència catalana. Imaginau que el diari Ara o la revista Presència decidissin incorporar aviat dues o tres pàgines en castellà: hi hauria una reacció feroç contra aquestes publicacions! Però si les pàgines són en anglès, ningú no diu res, tothom ho troba bé... O que els responsables d'ensenyament haguessin anunciat que d'aquí a cinc anys es faria immersió en castellà a les escoles de Catalunya... Un escàndol! (excepte per al PP i C's, que ho celebrarien). Qui s'ha begut l'enteniment? ¿Com podem des de les Balears lluitar contra el PP perquè ens vol destruir la immersió en català a base de castellà i anglès si al mateix temps el partit governant a la Catalunya estricta, suposadament catalanista, anuncia una mesura semblant? ¿Resultarà ara que els dolents, els retrògrads, som els qui volem l'escola íntegrament en català? ¿Catalunya vol la independència per a tenir l'escola diglòssica (és ben clar que l'anglès hi seria la llengua A)? ¿No n'estau farts, de bilingüisme mal entès?
2. Una de les característiques més evidents de les societats que tenen com a llengua en plenitud d'usos una llengua que funciona com a llengua A a unes altres societats (les quals, per tant, tenen una llengua B), és el seu menyspreu majoritari no solament per aqueixes llengües B sinó també per les altres llengües en general. L'interès que tenen els espanyols (= castellanoparlants) per aprendre català, basc, gallec o asturià (per a ells l'aragonès ni tan sols existeix) és comparable al dels pingüins per fer vacances al Carib[1][1], i és naturalment semblant al que tenen els francesos (= francesos del nord) per aprendre occità, bretó, neerlandès, català, cors o qualsevol altra parla autòctona dins la República. És lògic: si parlant la llengua A poden anar sense problemes pertot dins el territori que controlen, ¿per què han d'aprendre cap llengua B, que no és necessària per a res? Aquesta actitud d'autosuficència els duu, a més a més, a mantenir una actitud negativa respecte a qualsevol altra llengua, i per això (amb qualque excepció) als estats on hi ha una política més despectiva respecte a les llengües internes sotmeses hi ha també un gran percentatge de persones adultes incapaces d'expressar-se en una altra llengua considerada estrangera: Espanya (46,8%)[2][2], Grècia (43,4%), França (41,2%) (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009, 24 de setembre del 2009). Una dada important per a conèixer l'interès d'un estat a fer els seus ciutadans poliglots és com plantegen l'ensenyament de llengües estrangeres dins el sistema educatiu. Doncs bé, segons les dades del Primer Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques[3][3] i l'Estudi Europeu sobre les Competències Lingüístiques: la capacitat lingüística a Anglaterra[4][4], a tots els estats de la Unió Europea, excepte a Anglaterra (però la dada val per a tot el Regne Unit; vegeu-ho en aquest escrit: Languages in UK schools: where we are vs where we need to be[5][5]), s'ensenya almenys una llengua estrangera des dels primers anys de l'educació primària, i es manté aquest ensenyament fins al final de l'educació secundària (en el nostre cas, el batxillerat). Què passa a Anglaterra, i a tot el Regne Unit? Doncs que només s'ensenya una llengua estrangera (majoritàriament francès) els darrers tres anys de l'ensenyança obligatòria, quan els alumnes tenen entre onze i catorze anys! I pus! En el tercer grau d'ensenyament (14-18 anys), la llengua estrangera (1 o 2) havia estat obligatòria fins al 2004, però és voluntària en l'actualitat. La conseqüència lògica ha estat la disminució d'alumnes que l'aprenen: dels 295.970 que, a Anglaterra, en el 2004 s'examinaren de francès per a obtenir el Certificat General d'Educació Secundària, s'ha passat a 141.472 el 2011; dels 118.014 d'alemany s'ha passat a 58.382; i només han crescut una miqueta insignificant els estudiants de castellà: de 59.588 a 60.773 (dades de l'Estudi Europeu..., taula 2.3, p. 24). Vist des d'una altra perspectiva: el 51% d'alumnes de secundària del Regne Unit no estudia cap llengua estrangera (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009...). A més a més, interrogats els alumnes[6][6] si els agrada o no estudiar la llengua 1, el 53% responen que no (Estudi Europeu..., figura 7.6, p. 83); només són superats, en aquest disgust, pel 59% de flamencs belgues, a qui no agrada aprendre francès (i ja sabem la poca estimació entre la comunitat flamenca i la valona de Bèlgica). Però encara hi ha una altra dada significativa, els pobres resultats pràctics per als alumnes anglesos en l'aprenentatge del francès: 
Pupil proficiency in French was poor in England compared with Spain and both Belgian communities. Across skills, England had more pupils who failed to achieve the first basic user level (A1) and fewer who were independent users (level B1 and B2). Pupils in England performed similarly to those in Portugal in French reading, listening and writing (Estudi europeu..., p. 55; per a veure els resultats portuguesos vegeu el Primer estudi europeu..., p. 44).
Què reflecteixen totes aquestes dades? És molt clar: el Regne Unit té com a llengua comuna la llengua A de tot Europa, la llengua que tots els altres europeus consideren com a més important, i per això mateix el Regne Unit no té necessitat d'aprendre cap altra llengua; els seus ciutadans actuen en bona part (no al 100%, naturalment) com els espanyols a Espanya o els francesos a França: ¿per què han d'aprendre una llengua B si amb la llengua A, que és la seva, poden anar pertot i la gent encara els fa reverències? Per a ells és inimaginable plantejar-se l'ensenyament bilingüe (excepte al País de Gal·les, on s'aprèn també gal·lès), i l'ensenyament d'una llengua estrangera és quasi testimonial, més per a dissimular el seu menyspreu que per a dotar-se d'una capacitat poliglota que, a nosaltres, els nostres dirigents ens volen fer passar per imprescindible (no per raons culturals, és clar, sinó purament materials); perquè no en necessiten cap altra, de llengua. Tenen la diglòssia a favor seu ben assumida, i contemplen gojosos com tots els altres europeus també la hi tenen.
3. Mirau aquesta notícia:
Ben Lenher (Oxford, 1978) va arribar a Barcelona fa sis anys, però no parla ni català ni castellà. Al Centre de Regulació Genòmica, on treballa, l'idioma comú és l'anglès, i ell s'hi passa bona part del dia intentant entendre les claus del genoma. Demà rep el premi nacional de recerca al talent jove (Presència, núm. 2142, del 15 al 21 de març del 2013, p. 36).
No dubt que Mr. Lenher és un savi, n'estic ben segur, vaja! ¿I un savi que fa sis anys que viu a Barcelona pot continuar ignorant, no ja el català, sinó fins i tot el castellà? Si els immigrants africans i asiàtics sense estudis que hi arriben al cap de pocs mesos de ser-hi ja hi mig parlen, en català i castellà! Entenc que aquest senyor es passa moltes d'hores dins el Centre de Regulació Genòmica, on només es parla anglès, però també deu tenir qualque estona de vida privada, deu anar a comprar de tant en tant, deu anar a un cafè o un restaurant, es deu relacionar amb els veïns de casa seva... I no ha après català ni castellà! Deu anar pertot parlant en anglès i tothom li deu fer reverències, tothom deu parlar-li en anglès (més o menys), i ell ben content perquè no s'ha d'esforçar a aprendre la llengua local... És clar que segurament la gent el tracta així perquè no té aspecte físic de paquistanès o indi, ni és negre... La seva aparença anglosaxona hi fa molt, a ser considerat qualcú important... És evident que si no sap cap de les dues llengües oficials a Catalunya (una molt més oficial que l'altra, per cert) no és per manca d'aptitud intel·lectual per a aprendre-les, és simplement perquè té ben assumit que no en té necessitat, que així ja li va bé.
A part, però, del detall de la (presumpta) disposició personal d'aquest investigador, hi ha en aquesta notícia un altre fet significatiu: aquesta recerca científica a Barcelona es fa en anglès, no en català. Em direu que això no té res d'estrany, que és així pràcticament a tot el món i que és així per la necessitat que tenen tots els científics de comunicar-se. Bé, doncs jo us ho replicaré: és així perquè els científics anglòfons, que són la majoria relativa i, sobretot, d'estats molt rics i influents (amb els Estats Units i el Regne Unit a davant de tot) ho han imposat, i els altres s'hi han plegat. Aquests científics ignoren (menyspreen?) deliberadament qualsevol aportació que no sigui escrita en anglès, en una actitud que ja ve d'anys enrere: dins la dècada de 1930 científics alemanys assenyalaren que hi havia una relació important de causalitat entre el fet de fumar i el càncer de pulmó, però com que el seu descobriment va ser publicat en alemany (la potència vençuda de la I Guerra Mundial), el món científic anglòfon el va ignorar i no tengué transcendència, fins que dins la dècada de 1960 un conjunt de científics nord-americans i britànics «redescobriren» aquesta relació, cosa que provocà les noves polítiques de salut pública encaminades a reduir el consum de tabac[7][7]. Al Brasil es publiquen anualment uns 50.000 articles científics, dels quals el 60% són en portuguès, però només uns 18.000 són indexats per la Web of Science de Thomson, una de les bases de dades més importants del món, i d'aquests just el 2,7% són en portuguès[8][8]... La discriminació lingüística és evident, i per tal de contrarestar-la fins on fos possible, almenys parcialment, diverses organitzacions americanes de promoció de la salut i de la investigació científica en medicina, amb el suport principal de l'estat brasiler de São Paulo, instituïren l’any 1997 una base de dades llatinoamericana de publicacions científiques relacionades amb la recerca sobre salut (SciELO[9][9]) gràcies a la qual la investigació en aquest camp feta en castellà i portuguès (n'hi ha una part minoritària en anglès) és projectada internacionalment. Perquè la cultura catalana sigui normal en tots els sentits cal que hi hagi també una recerca científica en català i que sigui donada a conèixer internacionalment; renunciar-hi, amb l'excusa que si no es fa en anglès no és coneguda a fora, és autocondemnar-nos a ser sempre un país subsidiari; ¿per a què volem una oficina de terminologia (el TERMCAT[10][10]) que actualitzi tota la nostra terminologia científica si després aquesta no s'ha d'usar mai? Volem una llengua coixa en l'àmbit científic? Es pot fer i publicar recerca en català, fer-ne resums (o versions senceres, en qualque cas) en anglès (és cert que no es pot ignorar, el pes de l'anglès) i donar-la a conèixer amb un recurs semblant al SciELO, que pot ser el RACÓ[11][11] que ja existeix o un de nou, si ha de ser millor. En lloc d'anar en aquesta direcció, però, ens volen fer anar en la contrària ja des de l'ensenyament primari: tots els qui vàrem patir l'escola franquista som conscients que vàrem aprendre tot el vocabulari especialitzat de les diferents disciplines (història, geografia, ciències naturals, matemàtiques, filosofia, gramàtica...) en castellà, i que és molta encara la gent d'aquestes generacions que en haver-se de referir a un concepte que va aprendre a escola s'hi refereix amb el terme castellà que li ensenyaren (o que només sap la taula de multiplicar en castellà!). Amb l'assoliment de l'escola en català havíem aconseguit la normalitat en totes aquestes disciplines i els nostres fills han après el vocabulari especialitzat en català, com hauríem volgut nosaltres; doncs ara volen (PP i CiU) tornar enrere i que els estudiants aprenguin la terminologia novament en castellà o en anglès! Com podrem mai tenir investigació científica en català si des de ben petits els negam als nostres fills que aprenguin el vocabulari essencial català de les disciplines que estudien?[12][12] El TIL[13][13] a les Balears o el projecte de la Generalitat de Catalunya de fer immersió escolar en anglès impedirà el desenvolupament futur de la ciència en català. Que el PP tengui aquest objectiu és lògic, però que sigui també l'objectiu de CiU em sorprèn. La nova diglòssia és l'excusa perfecta per a contribuir a la pròpia (auto)anihilació. Ben penós, tot plegat.


[1][1]Vegeu, per exemple, aquest article: http://www.vilaweb.cat/noticia/4112511/20130506/vuit-paisos-superen-espanya-nombre-destudiants-universitaris-catala.html (23-8-2013).
[2][2]Sé de cert que el percentatge entre els estrictes castellanoparlants és molt més alt, perquè és en la comunitat catalanoparlant on hi ha hagut sempre més interès per aprendre llengües estrangeres, encara que només fos pel gran pes econòmic del turisme.
[3][3]http://ec.europa.eu/languages/eslc/docs/en/final-report-escl_en.pdf (23-8-2013).
[6][6]No queda clar en l'Estudi si són només els alumnes d'11 a 14 anys, que tenen 1 llengua obligatòria, o si hi entren també els de 14 a 18 anys, per als quals és optativa; però tal com s'explica, i pels resultats, crec que només són els primers.
[7][7]Vegeu-ho en aquest article, p. 3: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1796769/(23-8-2013).
[8][8]Ídem, p. 6.
[10][10]http://www.termcat.cat/ (23-8-2013).
[12][12]Ja comentava aquest fet, amb espant, el contertulià de Migjorn Josep Molés, que conta haver sentit una neboda seva que fa Ciències Socials en anglès parlar del «Castilian plateau» per a referir-se a l'altiplà ibèric (la meseta castellana) (missatge a Migjorn de 25-7-2013).


dijous, 26 de juny del 2014

Llengua, dialecte, modalitat

Publicat en El Periscopi dissabte 21 de juny del 2014


 Miquel Àngel Lladó Ribas


Sembla ser que el Govern autonòmic està decidit a impulsar l'ús de l'article salat als mitjans de comunicació públics que utilitzen el català en les seves informacions, especialment al més emblemàtic de tots ells i potser el que té una major quota d'audiència: IB3, el consorci que agrupa la ràdio i la televisió públiques de les Illes Balears. La raó principal adduïda per l'Executiu és que la varietat lingüística usada a IB3 ha de ser un reflex fidel de la realitat social. Tot i aquesta primera intenció, que aparentment s'adiu amb el sentit comú, hom no pot deixar de tenir la sospita que el propòsit real és allunyar-se del català (la cursiva és intencionada), en el sentit de diferenciar-se com més millor de la llengua que es parla al Principat de Catalunya i que va ser introduïda a les Balears arran de la conquesta catalana de l'any 1229, liderada per les tropes de Jaume I i els seus fidels vassalls. 

Que consti que no pretenc, ni prop fer-hi, fer una lliçó d'història, ni tan sols de sociolingüística. La meva intenció no és altre que aportar una mica de llum a allò que constitueixen els usos lingüístics comunament acceptats pels habitants d'aquestes illes, d'una banda, i tractar de fer veure, com afirmen la majoria de filòlegs i estudiosos de la llengua, que ambdues modalitats, el català estàndard i les seves varietats dialectals a les Balears (o modalitats, com diuen ara), poden conviure perfectament sense destorbs ni interferències, de l'altra. Així ho afirma Francesc de Borja Moll a la seva Gramàtica catalana referida especialment a les Illes Balears (Editorial Moll), un text la primera edició del qual –no és una dada menor- data de 1968. Varen ser molts –un servidor, per exemple- els que vàrem iniciar l'aprenentatge de la nostra llengua amb aquest manual que pretenia (no era una tasca fàcil, ateses les diferències que havien tengut al seu moment Mn. Antoni Maria Alcover i Pompeu Fabra) donar una visió global del corpus de la llengua i, alhora, mostrar les particularitats que, sense violentar aquest corpus, caracteritzaven les nostres variants dialectals. Així ho explicava el propi Moll als Preliminars del volum que comentam: La llengua literària no s'ha de formar necessàriament pel predomini complet d'un dialecte damunt els altres, sinó per la generosa cooperació de tots. Cada dialecte té les seves bones qualitats, que cal aprofitar per enriquir la llengua general; i cadascun té també els seus defectes, els excessos de diferenciació, que cal sacrificar davant les formes tradicionals que representen el punt de convergència de totes les variants dialectals.

Més clar aigua. Em consta que don Francesc ha tengut i té detractors en l'àmbit de la Filologia, però ningú no li pot negar la seva voluntat de treballar de valent per la nostra llengua i, el que potser era més difícil, d'assolir un equilibri entre les formes centrals (identificades amb el català estàndard o normatiu) i les perifèriques, que no per aquest fet i com va defensar amb sòlids arguments eren menys autèntiques o genuïnes. Però molt me tem que no és aquest el propòsit del nostre actual Govern en matèria lingüística. O si ho és ho diu molt baix, gairebé amb la boca petita i en petit comitè. I això no és bo per a la cultura, a part que confon la gent. Pel que fa a l'ús de l'article salat a IB3, crec que resulta inqüestionable que estam parlant d'un àmbit formal, on hauria de prevaler la modalitat estàndard sobre els dialectalismes (el sacrifici convergent de què parla Moll), com succeeix amb totes les llengües de prestigi arreu del món culte i civilitzat. 

En fer aquesta afirmació no descobresc res de nou, Déu me n'alliber. És l'opinió dels més prestigiosos filòlegs que han estudiat les llengües romàniques, fins i tot la de l'Acadèmia Espanyola de la Llengua quan, segons Moll, declarava: “... la lengua castellana no ha prevalecido totalmente sobre las de los otros pueblos que habitan la Península Ibérica, puesto que (...) los vascongados y los pueblos que hablan el catalán o alguna de sus variedades (Cataluña, Valencia y las Islas Baleares), conservan su propio lenguaje y lo cultivan literariamente”. I així defineix el Diccionario de la Real Academia Española l'entrada ‘mallorquín', en la seva accepció lingüística: Variedad de la lengua catalana que se habla en la isla de Mallorca.

Tan mal de fer és assumir el que diuen les institucions de prestigi relacionades amb la llengua? Quin sentit tenen, doncs, determinades interpretacions sobre aquest quòrum comunament acceptat? Es legítim –i sobretot científic- sacrificar el tot per la part? Suggeresc a ses Senyories que llegeixin el volum de Moll, si no ho han fet. I que ho facin amb la ment oberta, sense prejudicis ni premisses prèvies. Hi trobaran baules, seny, generositat a balquena: just el que ens fa falta per recuperar el consens extraviat en tan sensible i delicada matèria.

LA LLENGUA D'UN POBLE ESCLAU

FONT:
https://www.youtube.com/watch?v=NJvSrSjjUHo

dimarts, 24 de juny del 2014

SOMNI D'UNA NIT D'ESTIU A LA MALVAROSA


Ahir a la nit, tuitejant una mica abans d'anar a dormir, vaig topar-me  amb aquesta fotografia preciosa i plena de la màgia de la revetlla de Sant Joan. N'era l'autor , i la platja és la Malvarosa, a València, al País Valencià. A la vegada escoltava el Jaleo de Ciutadella en el meu blog. I de cop i volta aparegué la primera quarteta de  i de seguida es competà el joc, ja que ens hi sumarem  i jo mateix. Juntes, signifiquen un diàleg, un anhel i una satisfacció de retrobament. Va ser un moment màgic, digne de la màgia de la nit. Un somni d'una nit d'estiu, el qual, tal i com diu la tradició, la màgia de les fogueres convertirà en realitat.
Visca la independència dels Països Catalans!

diumenge, 22 de juny del 2014

BALEARS: Digués-nos com governes i et direm qui ets!




Etiquetes
M. Antònia Font, STEI
Es prepara un nou curs conflictiu i caòtic gràcies a l’acció del govern Bauzá del partit popular (PP). La traïció als seus, la falta de diàleg, la desconsideració cap als processos democràtics i legalment establerts, l’autoritarisme, la prepotència, l’exclusió dels discrepants i un comportament pervers i de perfil assetjador, dominen l’acció de govern del president Bauzá, la qual cosa fa que la ciutadania el percebi com un governant injust i se’l miri amb desconfiança.

L’ordre TIL serà impugnada de forma conjunta per sindicats, entitats, assemblees, plataformes i organitzacions  que formam part de la comunitat educativa. Hi veim molts d’aspectes que, des del nostre punt de vista, vulneren la legislació vigent.

Des de l’STEI pensam que s’ha de demanar la suspensió cautelar de l’Ordre TIL. La llei orgànica d’educació, vigent en el moment de la publicació del decret TIL l’abril de 2013, no donava cobertura legal al Decret. La LOMCE, aprovada el desembre de 2013, a una de les disposicions finals dóna cobertura al fet que l’Administració pugui implantar projectes per fer assignatures no lingüístiques en anglès. No diu, però, que hagin de ser obligatoris a tots els centres, ni que s’hagin d’implantar a deu cursos en dos anys. Aquesta no seria una fórmula d’implantació progressiva, sinó que seria una implantació invasiva. I a més a més el calendari d’aplicació d’aquestes noves mesures que preveu la LOMCE per al curs vinent, el 2014-2015, marca que només es poden implantar a 1r, 3r i 5è i per tant no donaria cobertura legal per fer aprenentatges d’assignatures no lingüístiques en anglès a 2n, 4t i 6è de primària, ni tampoc a 1r i 2n d’ESO.

La comunitat educativa vol promocionar el coneixement de l’anglès però el govern ens ha fet perdre ja dos anys, fent-nos fer vuit i nous i cartes que no lliguen. Perquè el TIL imposat d’aquesta manera no aconsegueix en cap moment promoure l’aprenentatge de l’anglès.

Estam cansats de veure com el govern que presideix José R. Bauzá, ens fa perdre el temps amb normatives ideològiques, imposades i no consensuades, que no tenen encaix pedagògic, que creen caos i són inaplicables als centres, que perjudiquen el sistema educatiu, l’estabilitat i l’harmonia que els centres necessiten per ajudar a créixer com a persones els infants i joves de les illes.  I no estam cansats de lluitar per aconseguir diàleg i consens per assolir un veritable ensenyament de qualitat inclusiu, sense retallades i en català. 

M. Antònia Font
Política educativa i normalització lingüística de l’STEI