Publicat en el número 85 de la revista Llengua Nacional (pàg.
8)
Jaume Corbera
1. Probablement el terme de la sociolingüística més usat, més conegut, en
català ha estat el de diglòssia, introduït a casa
nostra a finals de la dècada de 1960. En la primera formulació del concepte, el
lingüista nord-americà Charles A. Ferguson l'aplicava a situacions com les
relacions entre àrab popular i àrab literari: l'àrab popular és l'eina de
comunicació oral normal en l'àmbit col·loquial a totes les comunitats àrabs (un
àrab popular que és diferent d'un espai a un altre) i l'àrab literari és l'eina
de comunicació, oral i escrita, normal en l'àmbit de relacions formals: la
pregària, l'escola, l'ús institucional, la literatura, la ciència... (un àrab
literari molt poc diferenciat espacialment); és a dir, els parlants àrabs usen
dues modalitats lingüístiques distintes segons la situació social de
comunicació en què es troben: modalitat dita B(aixa) en situacions
d'informalitat i modalitat dita A(lta) en situacions de formalitat. Un
funcionament semblant al de, per exemple, els suïssos germànics, que tenen el
propi dialecte com a modalitat B i l'alemany estàndard com a modalitat A. El
concepte fergusonià de diglòssia
va ser posteriorment reformulat per altres (socio)lingüistes, i a casa nostra
ens arribà amb un contingut un poc diferent: per a nosaltres la modalitat B era
la llengua catalana i la modalitat A era la llengua castellana. Bé, dic que ens
arribà diferent per aquesta consideració de «llengües diferents» que tothom
accepta per al català i el castellà i que, en canvi, no sol ser acceptada per a
l'àrab literari i l'àrab popular o el suís-alemany i l'alemany estàndard; no hi
entraré, ara, en aquesta discussió, però hi podríem dedicar moltes de pàgines,
a raonar si els parlars àrabs o el suís-alemany són llengües més o menys
diferents respecte de l'àrab literari o l'alemany que el català respecte del
castellà. En qualsevol cas, l'acceptació que la nostra era una situació
sociolingüística de diglòssia va ser general en la dècada dels anys setanta del
segle passat: els catalanoparlants usàvem normalment el català en les nostres relacions
orals familiars i amicals, mentre que llegíem, escrivíem i ens relacionàvem en
castellà amb les institucions (tot això amb matisos, ara no importants); en
altres paraules, socialment el castellà era una llengua més important que el
català. Dins els anys vuitanta la diglòssia (una característica de la qual és
l'estabilitat) es va anar convertint en conflicte:
una gran part de la nostra societat no acceptava més que el català fos sempre
modalitat B i el volia convertir en modalitat A, i per a això havia d'eliminar
la modalitat A vigent... I encara hi som, en aquesta etapa: sense haver
descartat ja del tot la diglòssia respecte del castellà (en tenim exemples
contínuament, sobretot fora de Catalunya), la lluita principal ara és ocupar
del tot el seu espai i convertir la societat catalana en una societat de
funcionament intern monolingüe, com l'anglesa, la portuguesa, la danesa... Ara
bé, al mateix temps, apareix una nova diglòssia, menys marcada, si voleu, però
igualment condicionant, com si els catalans no poguéssim existir sense haver de
recórrer a una altra llengua com a globus d'aire indispensable per a la nostra
respiració: hom vol donar a l'anglès qualcuns dels papers que fins ara jugava
el castellà. Fixau-vos-hi: ens omplen el cap de prejudicis sobre la necessitat
de saber anglès (no serem res si no sabem anglès, no podrem anar enlloc si no
sabem anglès...), ens volen substituir el castellà per l'anglès a escola
(«Catalunya aplicarà la immersió “en anglès” d'aquí a 5 anys», Ara-Balears,
17 de juliol del 2013, p. 12), ens entaferren pàgines en anglès dins un diari i
revistes suposadament en català... Encara no hem aconseguit la
normalització del català i ja li oposam un nou competidor! Jo no discutiré mai
la necessitat de saber parlar diverses llengües, i com més millor, i accept que
saber anglès és útil (i necessari només en qualque àmbit), però d'aquí a
consentir que se'ns presenti l'anglès com a indispensable, menyspreant totes
les altres llengües, se li faci un lloc dins els nostres mitjans de comunicació
en
català i el vulguin imposar com a llengua
d'immersió escolar, hi ha una enormitat. Fa massa anys que lluitam per l'escola
en català per a oblidar ara la nostra meta i convertir l'escola, una altra
vegada, en bilingüe forçada! L'escola catalana ha de ser en català, i s'hi han
d'ensenyar, amb els mitjans més adequats i efectius, dues o tres llengües
forànies, a gust dels pares (castellà / anglès / francès / rus / alemany...),
però sense desfigurar-ne l'essència catalana. Imaginau que el diari Ara
o la revista Presència
decidissin incorporar aviat dues o tres pàgines en
castellà: hi hauria una reacció feroç contra aquestes publicacions! Però si les
pàgines són en anglès, ningú no diu res, tothom ho troba bé... O que els
responsables d'ensenyament haguessin anunciat que d'aquí a cinc anys es faria
immersió en castellà a les escoles de Catalunya... Un escàndol! (excepte per al
PP i C's, que ho celebrarien). Qui s'ha begut l'enteniment? ¿Com podem des de
les Balears lluitar contra el PP perquè ens vol destruir la immersió en català
a base de castellà i anglès si al mateix temps el partit governant a la
Catalunya estricta, suposadament catalanista, anuncia una mesura semblant?
¿Resultarà ara que els dolents, els retrògrads, som els qui volem l'escola íntegrament
en català? ¿Catalunya vol la independència per a tenir l'escola diglòssica (és
ben clar que l'anglès hi seria la llengua A)? ¿No n'estau farts, de bilingüisme
mal entès?
2.
Una de les característiques més evidents de les societats que tenen com a llengua
en plenitud d'usos una llengua que funciona com a llengua A a unes altres
societats (les quals, per tant, tenen una llengua B), és el seu menyspreu
majoritari no solament per aqueixes llengües B sinó també per les altres
llengües en general. L'interès que tenen els espanyols (= castellanoparlants)
per aprendre català, basc, gallec o asturià (per a ells l'aragonès ni tan sols
existeix) és comparable al dels pingüins per fer vacances al Carib[1][1], i és naturalment
semblant al que tenen els francesos (= francesos del nord) per aprendre occità,
bretó, neerlandès, català, cors o qualsevol altra parla autòctona dins la
República. És lògic: si parlant la llengua A poden anar sense problemes pertot
dins el territori que controlen, ¿per què han d'aprendre cap llengua B, que no
és necessària per a res? Aquesta actitud d'autosuficència els duu, a més a més,
a mantenir una actitud negativa respecte a qualsevol altra llengua, i per això
(amb qualque excepció) als estats on hi ha una política més despectiva respecte
a les llengües internes sotmeses hi ha també un gran percentatge de persones
adultes incapaces d'expressar-se en una altra llengua considerada estrangera:
Espanya (46,8%)[2][2], Grècia (43,4%),
França (41,2%) (Comunicat de premsa d'Eurostat 137/2009, 24 de setembre del
2009). Una dada important per a conèixer l'interès d'un estat a fer els
seus ciutadans poliglots és com plantegen l'ensenyament de llengües estrangeres
dins el sistema educatiu. Doncs bé, segons les dades del Primer Estudi
Europeu sobre les Competències Lingüístiques[3][3] i l'Estudi Europeu sobre les Competències
Lingüístiques: la capacitat lingüística a Anglaterra[4][4], a tots els estats de la Unió Europea,
excepte a Anglaterra (però la dada val per a tot el Regne Unit; vegeu-ho en
aquest escrit: Languages in UK schools:
where we are vs where we need to be[5][5]), s'ensenya almenys
una llengua estrangera des dels primers anys de l'educació primària, i es manté
aquest ensenyament fins al final de l'educació secundària (en el nostre cas, el
batxillerat). Què passa a Anglaterra, i a tot el Regne Unit? Doncs que només
s'ensenya una llengua estrangera (majoritàriament francès) els darrers tres anys
de l'ensenyança obligatòria, quan els alumnes tenen entre onze i catorze anys!
I pus! En el tercer grau d'ensenyament (14-18 anys), la llengua estrangera (1 o
2) havia estat obligatòria fins al 2004, però és voluntària en l'actualitat. La
conseqüència lògica ha estat la disminució d'alumnes que l'aprenen: dels
295.970 que, a Anglaterra, en el 2004 s'examinaren de francès per a obtenir el
Certificat General d'Educació Secundària, s'ha passat a 141.472 el 2011; dels
118.014 d'alemany s'ha passat a 58.382; i només han crescut una miqueta
insignificant els estudiants de castellà: de 59.588 a 60.773 (dades de l'Estudi
Europeu..., taula 2.3, p. 24). Vist des d'una altra perspectiva: el 51%
d'alumnes de secundària del Regne Unit no estudia cap llengua estrangera (Comunicat
de premsa d'Eurostat 137/2009...). A més a més, interrogats els alumnes[6][6] si els agrada o no
estudiar la llengua 1, el 53% responen que no (Estudi Europeu..., figura 7.6, p. 83); només són
superats, en aquest disgust, pel 59% de flamencs belgues, a qui no agrada
aprendre francès (i ja sabem la poca estimació entre la comunitat flamenca i la
valona de Bèlgica). Però encara hi ha una altra dada significativa, els pobres
resultats pràctics per als alumnes anglesos en l'aprenentatge del francès:
Pupil
proficiency in French was poor in England compared with Spain and both Belgian
communities. Across skills, England had more pupils who failed to achieve the
first basic user level (A1) and fewer who were independent users (level B1 and
B2). Pupils in England performed similarly to those in Portugal in French
reading, listening and writing (Estudi europeu..., p. 55; per a veure
els resultats portuguesos vegeu el Primer estudi europeu..., p. 44).
Què
reflecteixen totes aquestes dades? És molt clar: el Regne Unit té com a llengua
comuna la llengua A de tot Europa, la llengua que tots els altres europeus
consideren com a més important, i per això mateix el Regne Unit no té
necessitat d'aprendre cap altra llengua; els seus ciutadans actuen en bona part
(no al 100%, naturalment) com els espanyols a Espanya o els francesos a França:
¿per què han d'aprendre una llengua B si amb la llengua A, que és la seva,
poden anar pertot i la gent encara els fa reverències? Per a ells és
inimaginable plantejar-se l'ensenyament bilingüe (excepte al País de Gal·les,
on s'aprèn també gal·lès), i l'ensenyament d'una llengua estrangera és quasi
testimonial, més per a dissimular el seu menyspreu que per a dotar-se d'una
capacitat poliglota que, a nosaltres, els nostres dirigents ens volen fer
passar per imprescindible (no per raons culturals, és clar, sinó purament
materials); perquè no en necessiten cap altra, de llengua. Tenen la diglòssia a
favor seu ben assumida, i contemplen gojosos com tots els altres europeus també
la hi tenen.
3.
Mirau aquesta notícia:
Ben
Lenher (Oxford, 1978) va arribar a Barcelona fa sis anys, però no parla ni
català ni castellà. Al Centre de Regulació Genòmica, on treballa, l'idioma comú
és l'anglès, i ell s'hi passa bona part del dia intentant entendre les claus
del genoma. Demà rep el premi nacional de recerca al talent jove (Presència, núm. 2142, del 15 al 21 de
març del 2013, p. 36).
No
dubt que Mr. Lenher és un savi, n'estic ben segur, vaja! ¿I un savi que fa sis anys
que viu a Barcelona pot continuar ignorant, no ja el català, sinó fins i tot el
castellà? Si els immigrants africans i asiàtics sense estudis que hi arriben al
cap de pocs mesos de ser-hi ja hi mig parlen, en català i castellà! Entenc que
aquest senyor es passa moltes d'hores dins el Centre de Regulació Genòmica, on
només es parla anglès, però també deu tenir qualque estona de vida privada, deu
anar a comprar de tant en tant, deu anar a un cafè o un restaurant, es deu
relacionar amb els veïns de casa seva... I no ha après català ni castellà! Deu
anar pertot parlant en anglès i tothom li deu fer reverències, tothom deu
parlar-li en anglès (més o menys), i ell ben content perquè no s'ha d'esforçar
a aprendre la llengua local... És clar que segurament la gent el tracta
així perquè no té aspecte físic de paquistanès o indi, ni és negre... La seva
aparença anglosaxona hi fa molt, a ser considerat qualcú important... És
evident que si no sap cap de les dues llengües oficials a Catalunya (una molt
més oficial que l'altra, per cert) no és per manca d'aptitud intel·lectual per
a aprendre-les, és simplement perquè té ben assumit que no en té necessitat,
que així ja li va bé.
A part, però, del detall de la (presumpta)
disposició personal d'aquest investigador, hi ha en aquesta notícia un altre
fet significatiu: aquesta recerca científica a Barcelona es fa en anglès, no en
català. Em direu que això no té res d'estrany, que és així pràcticament a tot
el món i que és així per la necessitat que tenen tots els científics de
comunicar-se. Bé, doncs jo us ho replicaré: és així perquè els científics
anglòfons, que són la majoria relativa i, sobretot, d'estats molt rics i
influents (amb els Estats Units i el Regne Unit a davant de tot) ho han
imposat, i els altres s'hi han plegat. Aquests científics ignoren (menyspreen?)
deliberadament qualsevol aportació que no sigui escrita en anglès, en una
actitud que ja ve d'anys enrere: dins la dècada de 1930 científics alemanys
assenyalaren que hi havia una relació important de causalitat entre el fet de
fumar i el càncer de pulmó, però com que el seu descobriment va ser publicat en
alemany (la potència vençuda de la I Guerra Mundial), el món científic anglòfon
el va ignorar i no tengué transcendència, fins que dins la dècada de 1960 un conjunt
de científics nord-americans i britànics «redescobriren» aquesta relació, cosa
que provocà les noves polítiques de salut pública encaminades a reduir el
consum de tabac[7][7]. Al Brasil es publiquen anualment uns 50.000 articles científics, dels
quals el 60% són en portuguès, però només uns 18.000 són indexats per la Web
of Science de Thomson, una de les bases de dades més importants del món, i
d'aquests just el 2,7% són en portuguès[8][8]... La discriminació lingüística és evident, i per tal de contrarestar-la
fins on fos possible, almenys parcialment, diverses organitzacions americanes
de promoció de la salut i de la investigació científica en medicina, amb el
suport principal de l'estat brasiler de São Paulo, instituïren l’any 1997 una
base de dades llatinoamericana de publicacions científiques relacionades amb la
recerca sobre salut (SciELO[9][9]) gràcies a la qual la investigació en aquest camp feta en castellà i
portuguès (n'hi ha una part minoritària en anglès) és projectada
internacionalment. Perquè la cultura catalana sigui normal en tots els sentits
cal que hi hagi també una recerca científica en català i que sigui donada a
conèixer internacionalment; renunciar-hi, amb l'excusa que si no es fa en
anglès no és coneguda a fora, és autocondemnar-nos a ser sempre un país
subsidiari; ¿per a què volem una oficina de terminologia (el TERMCAT[10][10]) que actualitzi tota la nostra terminologia científica si després
aquesta no s'ha d'usar mai? Volem una llengua coixa en l'àmbit científic? Es
pot fer i publicar recerca en català, fer-ne resums (o versions senceres, en
qualque cas) en anglès (és cert que no es pot ignorar, el pes de l'anglès) i
donar-la a conèixer amb un recurs semblant al SciELO, que pot ser el RACÓ[11][11] que ja existeix o un de nou, si ha de ser millor. En lloc d'anar en
aquesta direcció, però, ens volen fer anar en la contrària ja des de
l'ensenyament primari: tots els qui vàrem patir l'escola franquista som
conscients que vàrem aprendre tot el vocabulari especialitzat de les diferents
disciplines (història, geografia, ciències naturals, matemàtiques, filosofia,
gramàtica...) en castellà, i que és molta encara la gent d'aquestes generacions
que en haver-se de referir a un concepte que va aprendre a escola s'hi refereix
amb el terme castellà que li ensenyaren (o que només sap la taula de
multiplicar en castellà!). Amb l'assoliment de l'escola en català havíem
aconseguit la normalitat en totes aquestes disciplines i els nostres fills han
après el vocabulari especialitzat en català, com hauríem volgut nosaltres;
doncs ara volen (PP i CiU) tornar enrere i que els estudiants aprenguin la
terminologia novament en castellà o en anglès! Com podrem mai tenir
investigació científica en català si des de ben petits els negam als nostres
fills que aprenguin el vocabulari essencial català de les disciplines que
estudien?[12][12] El TIL[13][13] a les Balears o el projecte de la Generalitat de Catalunya de fer
immersió escolar en anglès impedirà el desenvolupament futur de la ciència en
català. Que el PP tengui aquest objectiu és lògic, però que sigui també
l'objectiu de CiU em sorprèn. La nova diglòssia és l'excusa perfecta per a
contribuir a la pròpia (auto)anihilació. Ben penós, tot plegat.
[1][1]Vegeu, per exemple, aquest article: http://www.vilaweb.cat/noticia/4112511/20130506/vuit-paisos-superen-espanya-nombre-destudiants-universitaris-catala.html
(23-8-2013).
[2][2]Sé de cert que el percentatge entre els estrictes castellanoparlants és
molt més alt, perquè és en la comunitat catalanoparlant on hi ha hagut sempre
més interès per aprendre llengües estrangeres, encara que només fos pel gran
pes econòmic del turisme.
[6][6]No queda clar en l'Estudi si són només els alumnes d'11 a 14 anys, que tenen 1 llengua
obligatòria, o si hi entren també els de 14 a 18 anys, per als quals és optativa;
però tal com s'explica, i pels resultats, crec que només són els primers.
[7][7]Vegeu-ho en aquest article, p. 3: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC1796769/(23-8-2013).
[12][12]Ja comentava aquest fet, amb espant, el contertulià de Migjorn Josep
Molés, que conta haver sentit una neboda seva que fa Ciències Socials en anglès
parlar del «Castilian plateau» per a referir-se a l'altiplà ibèric (la meseta
castellana) (missatge a Migjorn de 25-7-2013).
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada