Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Sí que reivindicaré que la gent que en aquest país sempre hi va, hi va i hi va i no es rendeix mai, personalment, és la més realista que he conegut»
Vicent Partal
Vivim hores tenses entorn del paper que el Tribunal de Justícia
de la Unió Europea pot tenir en el procés d’independència. És normal, I també és
normal que es visquen amb una certa angoixa i desconcert. Ahir, per exemple,
vàrem rebre tres notícies seguides diferents, totes elles importants i
contradictòries.
Primer va ser l’admissió per part del Tribunal de Justícia de
la Unió Europea del recurs que el president Puigdemont i el conseller Comín
havien presentat contra la decisió del president del Parlament Europeu, Antonio
Tajani, d’impedir-los l’acreditació com a eurodiputats. L’admissió va ser molt
ràpida, com correspon a un sistema judicial modern, només quatre hores, i
implicava que la violació dels drets polítics a Espanya arribava finalment a la
màxima instància judicial de la Unió, tal com feia mesos que s’intentava. És una
gran notícia perquè trenca una barrera enorme: és molt difícil arribar al
Tribunal de Luxemburg si no ets un estat i és vital arribar-hi per posar pressió
contra les violacions dels drets democràtics que patim.
Però més tard, al vespre, el tribunal va fer públic que no
acceptava les mesures cautelars demanades pels dos eurodiputats de Junts per
Catalunya, que els haurien permès de ser presents avui a Estrasburg. I això va
fer que l’impacte positiu del matí es tornàs negatiu al vespre, especialment
quan els mitjans espanyols ho van començar a celebrar, en vibrant contrast amb
el seu silenci del matí a la primera de les notícies.
El text publicat pel tribunal és una mala notícia, perquè fa
seu completament el discurs espanyol, més enllà del que era previsible. Però no
és significatiu respecte d’allò que puga ser el resultat final, ni encara menys
és decisiu. El document, com és habitual, deixa clar que aquesta decisió no
implica res sobre la que el tribunal prendrà quan analitze el cas. I aquesta és
la batalla prevista i decisiva, la que marcarà el futur. Cal tenir en compte que
la decisió sobre les mesures cautelars ha estat presa per un sol jutge i sense
audiència a les parts. En canvi, la decisió final i bona la prendrà una sala amb
múltiples magistrats que escoltarà tots els arguments, en un context més
favorable però molt més lent.
Ara, doncs, s’obre un període que podria durar any, en el qual
si no hi ha grans sorpreses Puigdemont i Comín no podran ocupar els seus escons
i hauran de pledejar durament a Europa. Quan Puigdemont va ser detingut a
Alemanya era el març del 2018 i el tribunal no va resoldre que no era culpable
ni de rebel·lió ni de sedició fins el juliol d’aquell any. Van ser mesos
d’espera tensa en què el president no podia abandonar Alemanya i havia d’estar
localitzable constantment per la justícia. Però l’angoixa de la detenció, del
seu pas per la presó i dels mesos d’espera sobre la decisió del tribunal
s’oblidaren completament quan se sabé el resultat transcendental de la
sentència. Ara tornem a ser en un primer estadi d’una decisió que ho pot canviar
tot i per tant haurem d’esperar, els qui ens limitem a observar, i hauran de
treballar molt els advocats, potser sense aixecar tantes expectatives com
aquesta vegada han creat en la gent potser d’una manera excesiva.
Però entremig ahir encara va passar una altra cosa, una mica
sorprenent, relacionada amb el mateix tribunal de Luxemburg. Va ser l’anunci, a
mig matí, que finalment el Suprem espanyol s’adreçava al Tribunal de Justícia de
la Unió Europea per a demanar-li si havia d’alliberar Oriol Junqueras després
d’haver estat proclamat eurodiputat i apartat arbitràriament de la llista, igual
que Puigdemont i Comín.
Cal recordar, i és important fer-ho, que ni la fiscalia ni
l’advocacia de l’estat no volien que el Suprem formulàs la pregunta, demanada
per l’advocat del vice-president Junqueras, i que també el tribunal havia
refusat intents anteriors de consultar Luxemburg, tot afirmant que l’afer és
espanyol i no n’han de fer res. Tanmateix, la pregunta és obligada, com ja
havíem dit mil-i-una vegades, i el Suprem amb el seu gest finalment acata un fet
transcendental: que la instància superior que ha de resoldre judicialment el cas
català és fora de l’estat espanyol. Com en el cas anterior, caldrà esperar la
resposta i veure quant de temps passa abans no arribe. Però la porta s’ha obert
definitivament. Després de mesos i mesos en què l’estat espanyol ha negat que
els tribunals europeus tinguen la clau de tot plegat, ara la realitat s’ha
imposat. No tan favorablement com voldríem, però de manera indiscutible. Després
de la farsa del judici, Luxemburg parlarà. Els advocats i la pressió han forçat
l’estat espanyol a resignar-se a jugar en el camp on no volia jugar. Deixem,
doncs, que la partida comence i estiguem ben atents.
I dit tot això una abraçada gran i un gràcies enorme a tots els
qui han anat fins a Estrasburg a manifestar-se avui. Ahir el director de
l’Agència Catalana de Notícies va publicar un fil a Twitter arran de la
denegació de les mesures cautelars demanades per Puigdemont i Comín, amb un
comentari especialment desafortunat, sobretot provenint del director de la que
se suposa que és l’agència pública d’informació. El seu fil semblava ignorar que
el tribunal no ha entrat en el fons de la qüestió i donava per fet,
inexplicablement, que no hi ha res a fer i afirmava que l’independentisme ha
d’admetre que ‘la jugada mestra és una via morta’ i que cal ‘realisme’.
Amb l’expressió ‘jugada mestra’, entenc que el director de
l’ACN es referia a l’estratègia de Puigdemont i supose que també de Comín, però
no ho sé. I dic que no ho sé perquè –com és notori– l’expressió és un recurs
despectiu que s’ha fet servir sovint, sobretot en els entorns d’ERC, per a
referir-se a l’estratègia de l’exili. O més aviat de l’exili, diguem-ne, belga.
Si és així i no m’equivoque, el comentari és ben sorprenent. Perquè la via de
l’exili belga, i no parle per tant de Junts per Catalunya sinó d’alguna cosa que
va més enllà, ha aconseguit una llista notable de victòries electorals i
judicials, entre les quals la sentència de Slesvig-Holstein o la recent derrota
de la Junta Electoral espanyola pel que fa les europees, victòries que de moment
són un contrast amb la humiliació que es viu a l’interior.
Quant al realisme,estic segur que ell mateix serà capaç de
reconèixer, mirant-s’ho amb calma, que el comentari és poc elegant i, si puc
dir-ho sense que s’entenga malament, prepotent. Referir-se a allò que pensen o
volen unes altres persones com a irreal no és bo, però sobretot no és prudent.
Dependrà. Dependrà de la voluntat que hi posen tots, els uns i els altres, i de
les circumstàncies en què tots plegats ens anem trobant. I dependrà evidentment
de l’esforç i de la capacitat de convenciment de cadascun dels actors que juguen
en aquesta partida. Ja veurem qui té raó, qui guanya i qui acaba trobant el
camí, però de moment avui hi ha un bon grapat de catalans que fa moltes hores
que s’han desplaçat a Estrasburg, amb cotxes, autocars, avions o trens,
sobreposant-se a la comoditat i la mandra. I que ho han fet perquè cal defensar
la democràcia sempre i en tot moment i el dret de vot i representació, que això
–i no la carrera política de ningú– és el que es troba amenaçat en aquest cas.
I a mi em sembla evident que tota aquesta gent no hi ha anat
fanatitzada per cap jugada mestra, sinó impel·lida moralment en el més profund
de la seua consciència de ciutadans responsables i compromesos. I ferma per la
voluntat d’aconseguir la independència, no de paraula com un eslogan sinó de
veritat. Evidentment, jo accepte que hi ha la possibilitat que això que faran
avui siga erroni i que jo no sàpiga analitzar bé la realitat. Però fins i tot si
fos així reivindique, i avui ho vull fer amb una contundència especial, que la
gent que en aquest país sempre hi va, hi va i hi va; lluita, lluita i lluita;
respon, respon i respon i no es rendeix mai, ni es lliura a l’adversari, ni es
planteja deixar-ho córrer, ni pensa en cap altre horitzó que la victòria,
aquesta gent, aquesta, és la més realista que he conegut mai. I només mereixen
admiració i respecte. Perquè saben a la perfecció i millor que ningú el que hi
ha en joc i el que costa tot això que des de fa ja tants anys estem fent.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/batalla-luxemburg-mes-enlla-jugada-mestra-editorial-vicent-partal/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada