Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Joan J. Queralt
Aquesta setmana, deixant de banda el testimoni de Xavier Trias, ha prosseguit el torn de la gent ordinària, de la gent del carrer, és a dir, de la gent veritablement gran.
Aquesta setmana ha declarat gent de tota edat i condició, gent que no va patir cap mena de repressió per votar, per participar festivament en un acte, com van dir molts, el més emotiu de la seva vida, per fer realitat un somni.
De tots els testimonis han quedat clares diverses coses, cadascuna tan important com les altres, ja que la seva jerarquització és difícil. La joia, el sentiment de poble, certa por en sentir el que passava a col·legis electorals veïns. De totes per mi, la més important, i aquí sí que cal jerarquitzar, és un aspecte que no sé en quina mesura serà apreciat pel tribunal i pels mèdia de l’oficialisme, especialment de l’oficialisme més obtús: que el referèndum de l'1-O va ser del poble, dels ciutadans.
No va ser de la gent en el sentit que normalment es diu de les votacions. Òbviament, les eleccions són de la gent, el resultat és de la gent, dels votants. Però el referèndum de l’1-O gaudia d’un plus únic, mai vist abans: la gent el va fer seu des del primer moment.
En efecte, al llarg dels darrers dies les acusacions, fins que ho han deixat una mica per inútil, han intentat esbrinar per què la gent va anar a passar la nit abans o hores abans als col·legis, com van arribar els ordinadors i la resta del material electoral als centres de votació, què va passar quan les coses no funcionaven o es torçaven.
La resposta va ser unànime: ho van fer ells sense instàncies oficials. Això és el que a la sala del judici no acaben de capir, però que no té altra explicació que el referèndum, si bé va ser una idea dels polítics, per dir-ho planerament, va ser una realització de la societat civil i de la ciutadania. Des de tota la gesta de logística de les urnes a l’electrònica de la computació de dades passant per la salvaguarda de la integritat dels col·legis electorals fins al recompte, els particulars, els voluntaris, en van ser els protagonistes. Des d’informàtics jubilats que ajudaven a gent que va anar a cercar entre els veïns ordinadors o cables de connexió, passant per alguna mena d’avituallament; i el que no hem vist, però sí percebut. Tot, és clar, sense llençar un paper a terra.
Des de tota la gesta de logística de les urnes a l’electrònica de la computació de dades passant per la salvaguarda de la integritat dels col·legis electorals fins al recompte, els particulars, els voluntaris, en van ser els protagonistes
Contrasta aquesta pacificitat ―si se’m permet la paraula― amb els esfereïdors i apocalíptics testimonis dels agents que van repartir de valent, però de forma exquisida i proporcionada, quan ho van fer, segons van manifestar.
Quina ocasió perduda i quina enorme lesió del dret de defensa quan els lletrats interrogaven els integrants dels operatius de les policies estatals sota jurament sobre el seu comportament i Marchena no va deixar contrastar les seves irreals versions amb la realitat. No poder collar els testimonis enfrontant-los al que en veritat van dur a terme és, reitero, una gran lesió del dret de defensa, per més que es dediquin al final de la vista, hores i hores de projecció de vídeos admesos com a prova documental.
Un aperitiu, perfectament editat, ens el serveix aquesta piulada de La Veu de Lleida, del 18 d’abril passat, al fil de l’interrogatori que feia a un membre de la Policia Nacional l’advocat Benet Salellas sobre la seva actuació a l'IES La Caparrella, de Lleida. Com parla el document per si sol, no cal dir res més. El contrast entre la realitat i el viscut és, literalment, sideral.
La pacificitat de la ciutadania també es va posar de manifest aquesta setmana. Recordeu els múltiples vídeos viralitzats a les xarxes socials de policies cantant a ple pulmó “¡a por ellos!” o “que nos dejen actuar”. No han quedat filmats els orins d’alguns policies, a Calella, sobre els pocs manifestants davant el seu hotel en els dies posteriors a l'1-O. Però sí que han quedat relatats. Com ha quedat relatat el testimoni de l'anomenat policia nacional (jubilat) independentista, qui va palesar el seu compromís cívic i la censura a l’actuació dels seus excompanys, rebolcant literalment l’interrogatori del fiscal, el que no dormia, somnolència recollida per Miquel Strubell fill.
De tota manera, tot i ser molt rellevant judicialment tot l’anterior, i no diguem políticament, el testimoni més colpidor, més rotund, més ciutadà, va ser el d’una professora jubilada de Vallbona d’Anoia: la seva preocupació era que les forces policials no els robessin les urnes (minut 4.50). Queda clar que el referèndum va ser obra d’aquesta mena de ciutadans, políticament i material. Poc més a dir.
Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/joan-queralt-judici-proces-no-ens-robin-urnes_383422_102.html
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada