Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Per sortir de l'atzucac, Catalunya hauria d'esdevenir un maldecap per a Europa, forçant-la a una decisió existencial»
Joan Ramon Resina
El resultat de les eleccions de diumenge
passat té moltes lectures i els gurus ja s’encarreguen de llegir les fulles de
te. En un panorama de temps variable com ho és ara mateix el català, és molt
atrevit d’aventurar prediccions. Qui sap realment què passarà d’aquí a un mes?
Em limito, doncs, a constatar la volatilitat del vot. El dia 28 hi hagué un cop
de volant, tant a l’estat com a Catalunya. Si volgués fer un joc de paraules,
diria que s’ha imposat el bloc del 155. El format pels de les 155 monedes de
plata i els del ‘jo també vaig aplicar el 155’. D’antuvi poden semblar
antagònics, però algunes afinitats poden acostar-los a mesura que avanci la
legislatura. Els tripartits existiren. D’acord, hi ha algunes altres lectures
més com cal. Una, la que veu en els resultats un avenç de l’independentisme pel
fet simbòlicament important i empíricament negligible d’enviar més diputats que
mai a Madrid. O la que hi veu una aclaparadora victòria de les esquerres, a
condició de fer un esforç d’imaginació i valorar el PSC com a partit
d’esquerres. O, des d’un altre angle, una majoria republicana que exclou els
socialistes, inguariblement monàrquics per aquests rodals. D’enquadraments i
fotografies, n’hi ha per a triar i remenar. Però el fet no interpretable és que
les darreres eleccions, sense ser autonòmiques, han abolit el 21-D.
Què ha canviat, doncs, en poc més d’un
any? A la política espanyola i en sentit pràctic, molt poc. La maquinària
repressiva grinyola una mica, però avança com un tanc. Borrell desapareix, però
al seu lloc hi puja Irene Lozano i un exèrcit de cosmètics per a fer un lífting
a la imatge d’Espanya. A Catalunya, l’independentisme aguanta bé la intimidació
capil·lar i l’escarni del judici. Hi ha hagut transvasament de vots, però no el
decantament que permetria de visualitzar la majoria en pugna. Qualitativament,
es pot dir que la vida resisteix la teoria. Amb el judici al Tribunal Suprem en
fase creixent d’escàndol, gairebé la meitat dels electors ha tornat a votar per
la dignitat, atorgant actes a tots els presos que anaven en alguna llista. Però
en les propostes dels partits i en la distribució del sufragi, hi ha una
diferència significativa respecte del 21-D. Les mateixes consignes dels líders
traspuaven els efectes del 155 i amb els resultats a la mà sembla clar que s’ha
girat full i s’ha renunciat a la legitimitat que fou clau en aquells altres
comicis. Aquesta vegada la notícia és l’aclariment de la força respectiva entre
els socis de la proclamació de la república, esdevinguts rivals.
Van quedant enrere les fites del primer i
del 27 d’octubre de 2017, i del 21 de desembre. Aquelles jornades, que de tan
intenses semblaven hiperreals, comencen a esvair-se. Aviat dubtarem si vàrem
somniar-les i alguns no trigaran a titllar-les de romàntiques. Massa sovint
perdem de vista que la memòria és allò que aporta alguna consistència a això que
anomenem Catalunya, nom de significació molt diferent segons qui el
pronuncia.
Arran de l’absència d’una alternativa
programàtica clara entre les principals formacions independentistes, és natural
que la majoria s’inclinés per la més robusta, la que té més penetració
territorial i més història institucional. En definitiva, la que sembla més
estable en època de desconcert. Si no és que als catalans realment ens perd
l’estètica i hem votat el logotip d’esquerres per quedar bé o com un talismà per
a espantar la dreta, que condensa un núvol tòxic damunt l’estat. Per una
d’aquestes raons o altra, o per totes dues alhora, el cas és que el capgirament
dels resultats en un temps tan breu apunta a una nova centralitat. Des de la
riuada independentista del 2012 que ERC maldava pel centre i l’ha acabat
trobant. Ben mirat, l’operació no era pas difícil, car el centre es desplaçava
en el seu sentit. Els republicans n’han tingut prou moderant el to, sacrificant
algunes coses abans consubstancials al seu programa, rebaixant expectatives,
eliminant la paraula ‘innegociable’ del seu vocabulari, bescanviant els
principis nacionals pels de la correcció política i reduint el ritme de l’acció.
Aprenent doncs a passar el film a càmera lenta i llimant les arestes del marc
ideològic per eixamplar-ne el perímetre.
Ara, tot desplaçament d’un element del
sistema té conseqüències en el conjunt. Al cap i a la fi, l’electorat és un
sistema de vasos comunicants, i l’ampliació dels marges ideològics d’ERC fins a
convertir-se en la versió actualitzada del catch-all party que fou el
pujolisme desmenteix el recoble que JxCat és un cau de convergents. Més exacte
seria dir que hi ha hagut un intercanvi de papers. CiU rebentà per la pressió de
l’independentisme que li pujava de les bases i es disgregà en un grapat
d’asteroides. De primer, el procés trencà la coalició, polvoritzant el fòssil
que ja era Unió. Tot seguit enfrontà els convergents entre ells i finalment
desballestà el PDECat, que aspirava a ser una taula de salvació i acabà essent
una planxa per a caminar-hi damunt. I encara que JxCat aixoplugui desferres de
l’antic partit de centre-dreta, és sofístic voler fer passar aquesta formació
per la tercera o quarta mampara dels convergents.
Si el president Puigdemont i el president
Torra ara porten la llufa d’arrauxats que durant anys penjava d’ERC, algun mèrit
deuen haver fet per rebre aquest honor tan galdós. Sigui com sigui, seria una
dreta molt paradoxal si servís d’ase dels cops als mitjans de dominació
ideològica. I no sols als espanyols, on cada dia hi fan un Coripe, sinó també a
alguns de catalans i no precisament els més independents. Per a aquests mateixos
mitjans i amb fortuna variable, ERC ha esdevingut el partit del seny. Amb un
emfàtic ‘ara encara no toca’, ha estat capaç d’articular un discurs prudencial
compatible amb un radicalisme mil·limetrat. I en aquesta capacitat de despertar
confiança a públics molt diversos, l’electorat hi ha vist justificadament una
capacitat estratègica superior.
Una estratègia que no renuncia a res i que
exposa l’independentisme a morir d’inanició mentre dubta, com l’ase de Buridan,
entre entendre’s amb Madrid i decidir-se a decidir. L’anunci de Junqueras que el
seu partit no descarta la unilateralitat puntual resulta, a falta d’aclariments,
tan impropi d’un llarg viatge com conduir arrancant i aturant-se, amb risc de
calar el motor. Quan no hi ha cap més horitzó que el pragmatisme és fàcil
d’extraviar-se en la provisionalitat i embarrancar en la contingència. Fou el
mal de què morí CiU. Seria un error que ERC interpretés la victòria del 28-A com
un aval al pactisme. Cal no confondre amb un mandat allò que no és sinó voluntat
de sobreviure d’una república avortada. Especialment en vista de
l’estrategització del vot, tenint en compte que fins a la jornada de reflexió es
discutia si votar una llista única sumava o restava, si calia dividir el vot
entre tres partits o enviar-ne un a Madrid, un altre a Barcelona, i un tercer a
Brussel·les, en un frenètic debat de nul convenciment i previsible distorsió de
les voluntats en joc.
Format a contrapeu del 155, el govern
català viu en carn pròpia el dilema d’un electorat que reclama unitat i imposa
esquizofrènia. Al president Torra, d’una banda li demanen de materialitzar la
república, i d’una altra li retreuen la radicalitat verbal. Ell hi posa més
voluntat que no els seus crítics, però així i tot la seva indigència política fa
impressió. Governar sense poder té això. Però en política toquen els quarts que
dicta l’esfera, i si les busques no avancen no és que el rellotge s’hagi aturat
sinó que van cap enrere. En les condicions actuals, l’anunci d’una ‘proposta
democràtica basada en el dret irrenunciable a l’autodeterminació’ per quan
condemnin els presos té tot l’aspecte d’un brindis al sol. La independència no
és cap entelèquia. O és un objectiu amb tots els ets i uts o no és res. I no pot
dependre mai d’una decisió de l’estat. L’independentisme fou imparable mentre
era inventiu i portava la iniciativa. D’ençà que és reactiu perd
pistonada.
Quina credibilitat mereixeria ara repetir
una proclamació que ja caigué sota la primera envestida de l’estat? De què
serviria tornar a recórrer el camí fressat? Especialment ara que molts dels
actors han fet gestos que equivalen a una retractació. Espanya pagarà el preu
que calgui per subjectar Catalunya i l’esquer del referèndum pactat sols enganya
els lluços. Presentat en aquests termes, el conflicte és un forat negre que
xucla fins i tot la llum. Per veure-hi, és urgent de sortir-ne. La solució
requereix la multilateralitat i això fa imprescindible d’involucrar-hi més
actors. Catalunya és una molèstia per a Europa i a una molèstia es reacciona
d’antuvi menystenint-la, confiant que passi. Però amb el pacte de
no-intervenció, la Unió Europea sols ha aconseguit d’encoratjar l’estat en
l’arbitrarietat repressiva, amb risc que la Unió mateixa acabi devorada per
l’autoritarisme.
Per sortir de l’atzucac, Catalunya hauria
d’esdevenir un maldecap per a Europa, forçant-la a una decisió existencial. I
això, més que una política de distensió, aconsella aprofundir la contradicció
entre legalitat i legitimitat democràtica. Sobretot, demana de tenir mans
lliures a Europa, instal·lant-hi el motor de la ruptura amb Espanya. Fer-ho
efectiu exigiria que els partits independentistes sense excepció traslladessin
l’estratègia nacional al Consell de la República, desvinculant-la del combat de
proximitat entre ells i alliberant-la de l’encalç de la judicatura espanyola.
Seria ingenu d’esperar que els partits ho fessin de grat, abocats com estan a la
lluita pel repartiment de cadires i enfrontats en un rancuniós ‘nosaltres i
ells’. Però els electors saben la manera de reconduir-ho. Només cal que també
sàpiguen cap a on volen anar.
Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/eleccions-28-a-opinio-joan-ramon-resina/
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada