Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Tendiria a apostar que el futur de Catalunya passarà en bona part per la CUP, o no passarà per enlloc»
Primer de tot, dues evidències: ho ignoro
tot del que es cou a Brussel·les i del marge de maniobra real del president
Puigdemont. Ho ignoro tot de l’estratègia del republicanisme català per a
avançar cap a la independència real de Catalunya. Dit això, doncs, només vull
remarcar que l’enorme mèrit d’haver guanyat les eleccions servirà de poca cosa
si no s’elabora, des de les institucions restablertes i des de la base de la
societat, un pla de batalla coherent i compartit. I si no s’accepta, en el marc
de la defensa de les institucions legítimes, la possibilitat de tornar a assumir
un risc físic. Crec que és prou evident que mai Catalunya no havia estat tan a
prop de la independència com l’1 d’octubre. Pel resultat del referèndum, és
clar, però sobretot per la violència d’estat retransmesa en directe a tot el
món. Aquell dia es va veure quina era la potència de la no-violència activa, la
que demana un alt sentit de sacrifici personal, i es va veure com emprar la
violència contra electors pot ser contraproduent i abocar a la derrota. La
situació va ser diferent en les hores i els dies posteriors al 27 d’octubre. En
aquell moment el govern català va triar d’actuar seguint un criteri pacifista,
és a dir, defugint la batalla física i deixant el camp lliure a l’enemic. En la
comparació entre aquestes dues actituds es pot veure prou clarament que
no-violència i pacifisme poden ser dues coses tan honorables l’una com l’altra,
però d’una natura bastant diferent. La primera implica acceptar rebre cops, la
segona consisteix a fer un pas al costat per evitar-los.
Entenc perfectament que davant les
amenaces de violència total el govern català optés per apartar-se, i apartar la
població, del risc físic. Però també s’entenen les crítiques d’aquells, com ara
Germà Bel, que van insinuar que en aquella ocasió el govern català havia actuat
amb un cert ‘paternalisme’. Hauria calgut, potser, que el president informés en
directe l’opinió pública catalana i mundial de les amenaces rebudes de manera
que, així, tothom sabés què havia d’esperar. I no seré jo qui aconsellaria a
ningú de posar-se a davant de policies o de militars amb ganes de sang. Però cal
acceptar una evidència: si el govern espanyol, amb amenaces de violència
sistemàtica, aconsegueix que ja ningú a Catalunya no surti de la legalitat
espanyola, haurà guanyat per sempre. Tot el que haurà de fer és reiterar les
amenaces, públicament o amb discreció. L’únic àrbitre possible, la Unió Europea,
posarà tota la seva energia a no veure ni sentir cap d’aquestes amenaces. I com
que és d’una enorme improbabilitat que el govern espanyol acabi acceptant, per
exemple, un referèndum vinculant, Catalunya pot trobar-se tancada en un atzucac.
L’única manera de sortir-ne seria acceptar la via de la no-violència, que no és
en cap cas una via passiva. La no-violència implica no obeir les lleis vigents i
a acceptar-ne les conseqüències, en termes d’empresonament i de violència
policíaca. Sabent que la violència acaba vencent aquell qui la practica, per la
vergonya i la indignació que provoca en l’opinió pública. És prou sabut que és
així com Gandhi va vèncer l’imperi britànic, posant-lo de cara a la
contradicció, en una societat democràtica, d’haver d’emprar la violència contra
persones pacífiques per mantenir el control d’un territori.
Ara mateix, em sembla que a part algunes
personalitats aïllades, com ara Àngel Colom, només la CUP sembla voler assumir
la solució de la no-violència com a arma col·lectiva en defensa de les
institucions, obligant una altra vegada l’estat espanyol a mostrar al món el que
és: una democràcia mal nascuda i mal crescuda, supremacista i violenta. És clar,
podria semblar que la força de la CUP ha minvat molt, amb la pèrdua de sis
diputats. Diria que no és veritat. I diria que amb independència de si l’opinió
pública republicana està disposada a córrer un risc físic personal –cosa que no
es pot exigir de ningú– és bastant evident que la influència de la CUP, avui,
desborda el seu camp ideològic ordinari. Sobretot per l’exemple concret que han
representat al llarg dels darrers mesos en termes d’obstinació, coherència,
eficàcia organitzativa, solidaritat i humilitat. Després de l’1 d’octubre les
xarxes socials van testimoniar la importància que van tenir militants i
simpatitzants de la CUP a l’hora de defensar les urnes. No vull dir que ho
fessin amb més coratge, abnegació o generositat que altres, vull dir que ho van
fer amb una mena de premeditació de la seva responsabilitat, com si haguessin
anticipat més que altres com s’havia d’actuar davant la violència d’estat. Tot
això ha fet, i fa, que la influència real de la CUP vagi bastant més enllà dels
seus resultats electorals. De fet, crec que aquesta influència s’estén per una
part notable del republicanisme català, almenys fins al centre-dreta. I de
passada em pregunto si existeix a Europa cap altre país en què l’extrema
esquerra hagi sabut guanyar tant respecte i consideració en una part tan
important de la població. Ho dic, molt tranquil·lament, pel fet mateix d’haver
estat a vegades molt crític amb la CUP.
Així, tendiria a apostar que el futur de
Catalunya passarà en bona part per la CUP, o no passarà per enlloc. I no vull
dir per la CUP com a partit polític associat al govern de Catalunya sinó per
l’assumpció que la CUP s’ha avançat a tothom en termes de teoria de la
desobediència civil i de l’ús estratègic de la no-violència col·lectiva. L’estat
espanyol veu cada acatament de la legalitat espanyola com una mostra de feblesa
que li dóna el dret de ser encara més despietat, arrogant i violent.
L’obediència, per tant, portarà a més repressió, fins a la rendició, o la
residualització. Contra aquesta residualització calia guanyar les eleccions del
21 de desembre i contra els nombrosos actes despietats que vindran, cal acceptar
que caldrà, de nou, organitzar-se i posar-se en risc. Hi haurà més detencions
arbitràries, hi haurà més prohibicions sense fonament democràtic, hi haurà més
violència d’estat. Per encarar-nos-hi i que guanyi la República Catalana,
necessitem, sense cap mena de dubte, un Gandhi nostrat. O, molt millor, uns
quants gandhis nostrats.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada