«Els qui trobeu tants entrebancs al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer»
 |
| FOTO Elisabeth Magre |
És dilluns dia 30 d’octubre de 2017. La
República Catalana ha estat proclamada. I precisament per això, perquè ha estat
proclamada, ja hi ha uns quants estats que ens han dit que no la reconeixien. I
molts més que callen, alguns dels quals són molt importants i significatius. Per
això Espanya, reconeixent que ha estat proclamada, ha explicat als seus socis
què calia dir, concretament, i com. I tanmateix, de moment ja n’hi ha un,
Bèlgica, que ha fet un gest enorme: ha avisat Espanya i Europa que acceptaria
d’acollir el president de la Generalitat com a exiliat. Aquest gest, només de
fer-se públic, ja ha estat una gran bufetada política per al govern de Madrid.
Podia no haver passat, però va passar divendres: Catalunya es va constituir
davant el món en un estat independent. Aquesta era la primera fita on era
imprescindible d’arribar, i hi vam arribar.
Aparentment, però, l’aplicació del 155 pel
govern espanyol ha estat capaç de posar al seu servei una part suficient de
l’administració autonòmica catalana. Si això acaba passant, ja veurem si dura i
es consolida. Però en qualsevol cas caldria no perdre de vista el fet essencial:
que la Generalitat de Catalunya és molt més que una simple administració. La
Generalitat no és una diputació gran, ni una administració i prou. La
Generalitat és la representació política del país i és important per això. El
president, el govern i el parlament representen la nació catalana, tant si tenen
poders sobre l’administració com si no. I d’això, en tenim una prova ben
senzilla: durant decennis, la va representar el president Tarradellas, que va
viure tot aquell temps sense secretari, ni xofer, ni escorta ni diners.
L’escenografia espanyolista intenta fer
veure que ara ells tenen el comandament. Afirmen, sobretot, que han resolt el
problema convocant unes eleccions que es faran a final de desembre. I aquesta
afirmació és ben sorprenent, perquè aquest país té unes xifres sòlides i
continuades de vot i preferència política des de fa dècades que sembla
impossible que canvien només per l’aplicació d’un article d’una constitució. Els
qui divendres tenien el 39% dels vots al Parlament de Catalunya no en tindran
avui, de sobte, el 50%, ni sembla raonable que el puguen tenir el mes de gener,
si no fan trampes. De la mateixa manera que el centenar de batlles que té el
PSC, ni tan sols juntament amb l’únic batlle del PP, no representa ni
representarà cap majoria alternativa del sobiranisme en el poder local.
L’escenografia, per a l’espanyolisme,
sempre ha estat molt important. Hi creuen molt i s’esforcen en aquest tema. Però
si grates una miqueta les coses comencen a veure’s d’una manera diferent.
Recordeu allò que Rajoy va assegurar que faria? Perquè no és ben bé el que està
fent. Rajoy va dir que governaria Catalunya durant sis mesos i que després
convocaria eleccions. I no us crida l’atenció que, de sobte, renuncie a governar
Catalunya i convoque, ni que siga de manera il·legal, unes eleccions immediates,
sense gairebé tenir temps de preparar-les?
No cal ser gaire sagaç per a entendre d’on
ve aquest canvi de rumb monumental. Europa ha fet pinya amb ell, cínicament i
malgrat el fàstic que li va produir l’agressió violenta del primer d’octubre. I
atorga ara a Espanya una pròrroga per veure si troba cap solució del problema
que ella mateixa ha creat. Però una pròrroga amb condicions: ha de ser tan curta
com siga possible i no hi pot haver violència. Els qui trobeu tants entrebancs
al fet que nosaltres no hàgem pogut fer allò que volíem fer potser hauríeu de
prendre esment en el fet que ells tampoc no ho han pogut fer. La situació que
vivim avui no és la que volien Rajoy i el PP. I la seua aparent fortitud és, de
fet, una gran debilitat: perquè, ara, per exemple, a veure com evitaran el
boicot dels funcionaris. Com posaran a treballar la màquina de la Generalitat si
aquesta de sobte s’alenteix i treballa al ritme de no voler validar les coses
sinó després de mesos i mesos de rascar. O com guanyaran aquestes eleccions que
proposen, si no es fent trampes evidents i poc acceptables internacionalment. O
O com faran obeir els ajuntaments. I a veure com podran fer tot això, a més,
sense poder fer servir la violència oficial ni, possiblement –això no ho sé però
tindria una certa lògica– sense poder il·legalitzar els partits
independentistes, que és el que volien i pretenien.
He dit com podrien guanyar unes eleccions
i no voldria que, per això, s’entengués que tinc coll avall que les eleccions es
faran. No és així- Tant és guanyar com fer. Allò que importa i compta, i que
determinarà el futur, en tot i també en les eleccions, és la decisió que prenga
el moviment independentista.
Jo no tinc cap apriorisme sobre això de
les eleccions. Si no es poden fer es demostrarà que Espanya no controla el
territori. I si es fan però les guanya l’independentisme, cosa més que factible
si no poden prohibir-l’hi la participació, aleshores demostraran a Europa que no
hi pot haver cap solució mentre no posen l’interlocutor català a l’altura de
l’espanyol. Què farà Rajoy en aquest cas? Tornar a demanar permís a Brussel·les
per tornar a tancar una altra vegada el parlament. Personalment, per tant, jo
encara no veig clar què és millor, quina opció és la més sensata per mantenir
viva la república i guanyar. Però sí que demane una cosa: que la decisió siga
compartida. Si els partits i les associacions es posen d’acord a fer una mateixa
cosa, s’acabarà fent. El somni d’Espanya, i diria que el seu pla, és que cadascú
prenga una decisió diferent per així afeblir-los a tots. Aquesta, per tant,
hauria de ser l’única línia vermella: que no es faça res sense un acord
enormement ampli i consensuat. En això i en totes les altres coses.
Res sense acord però sobretot res sense la
denúncia de la il·legalitat comesa. El 130è president de la Generalitat és
Carles Puigdemont i no hi haurà un 131è president legítim fins que ell no deixe
de ser-ho per voluntat pròpia o pel vot lliure del Parlament de Catalunya. I per
això la proposta de solució a la crisi que ha de posar sobre la taula el
moviment independentista ha d’incloure necessàriament la restauració de la
situació que tenia Catalunya divendres passat en el moment que Rajoy va trencar
la seua pròpia constitució.
I arribats a aquest punt és on vull deixar
clar que, precisament per això, perquè no hi ha solució política possible per a
Catalunya que no passe pel retorn del parlament i el govern legítims que vam
triar fa dos anys, la proclamació de la República, tant si avui té efectes
administratius visibles com si no els té, va ser el pas més decisiu de tots. Si
no l’haguérem proclamat simplement no tindrem cap lloc on tornar, excepte a
l’autonomia espanyola…
Font: L'unionisme no té un camí fàcil | VilaWeb
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada