La revolució catalana ha entrat en zona de ràpids. Els divuit mesos de l'anunciat full de ruta van transcórrer més o menys segons el previst enmig de la indiferència, la incomprensió i el menyspreu de les autoritats centrals i les seves oposicions. La promesa transició de l'autonomia a la pre-independència va culminar quan el passat 27 d'octubre, quan el Parlament va votar la independència de Catalunya en compliment del mandat rebut en el referèndum de l'1.O. Èxit rotund.
Precisament aquest èxit va provocar l'abrupta resposta del govern d'activar el 155 i entrar a sang i foc en l'autogovern de Catalunya, convocant al mateix temps eleccions autonòmiques per al 21 de desembre. El 155 és, en realitat, una llei de plens poders ja que l'únic límit és el control del Senat, on el partit de la Gürtel té majoria absoluta. És una dictadura sense més, emparada en un article de la Constitució per carregar-se la Constitució, per suspendre-la sense dir-ho i per fer normal l'estat d'excepció. L'ús de la coerció és màxim, tenint en compte que el bloc independentista manté la seva actitud radicalment pacífica.
Fa molta ràbia però cal recordar que, en tots aquests anys, la violència a Catalunya només ha vingut de fora, amb les forces de seguretat i militars de la Guàrdia Civil i les bandes de nazis, sembrant el terror per on passen.
Aquest esperit de resistència pacífica és el que es trobarà l'administració colonial que pretén governar Catalunya com governa el conjunt d'Espanya. Escapçat el moviment, amb uns dirigents a la presó i altres que s'han salvat pels pèls però estan a l'exili, el càlcul de l'autoritat ocupant és que aquesta resistència es mostrarà els primers dies i, després, anirà amainant fins apagar-se del tot.
Efectivament, és una possibilitat. Però una que xoca amb dos fets: un passat i un altre present. El passat és el referèndum del 1.O, els tres milions de votants, els dos milions dos-cents mil vots amb un 90% de sí, els més de mil ferits. És un fet que suposa un llegat i un compromís ara. Perquè l'independentisme és un procés viu, no un pla de laboratori i se sent moralment obligat a continuar una tasca que ve d'enrere. El present és la realitat d'una societat molt mobilitzada i organitzada en xarxes amb un gran domini de l'univers internet. Una estructura, una organització distribuïda, no necessitada de grans jerarquies, capaç d'actuar amb rapidesa i que només necessita comunicació amb els seus líders, cosa impossible d'impedir en la nostra era.
I aquesta és la qüestió. On han d'estar els líders? Sens dubte fins quan estan a la presó, com els dos Jordis, mantenen un grau alt (encara que minvat) de visibilitat i capacitat d'orientació com a símbols. Però seran més útils als objectius col·lectius mantenint plena capacitat operativa, esquivant la presó i constituint-se a l'exili. Aquí intervé l'habitual mala fe del debat polític, quan molts crítics entenen el pas de Puigdemont a Brussel·les, com una fugida, una covardia, una manera de deixar a l'estacada als seus seguidors. La política és així: si, a més de criticar l'enemic es pot desmoralitzar, segur que s'intenta.
No obstant això, la marxa a l'exili de Puigdemont té més interpretacions. En primer lloc, major internacionalització del conflicte, més debat, més escàndol, més atenció internacional sobre la situació a Catalunya, cosa que odien el govern i el seu auxiliar, el PSOE. Amb això, a més, mantén la legitimitat de la República Catalana a l'exterior amb l'expectativa que hi hagi reconeixements. En segon lloc, conserva el lideratge de l'independentisme. El cap és a l'exili; però hi és en comunicació amb les xarxes del moviment. Els dubtes induïts sobre si Puigdemont fuig o es manté en el seu lloc xoquen amb una experiència: des del començament del full de ruta no ha fallat mai. L'exili i el regne. La República enfront de la Monarquia.
L'assumpte entrarà en els entrellats judicials, unes curses que no seran tan prolongades com la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'avortament però tampoc tan ràpides com les prohibicions amb què aquest mateix tribunal rega Catalunya pràcticament cada dia. Tant que hi ha qui l'anomena TCpC, Tribunal Constitucional per a Catalunya.
L'ocupació del Principat té com a objecte organitzar les eleccions del 21D. L'independentisme s'inclina per participar-hi. L'ANC ja ho demana clarament. Aquesta previsió d'eleccions ipso facto té pinta de ser una exigència exterior. La vicepresidenta calculava un termini de sis mesos 155 a la mà i potser més. En dos mesos hi ha una alta probabilitat que el resultat sigui una majoria independentista. En tot cas, doncs Europa està atenta, el partit de la Gürtel no podrà fer les habituals trampes o, almenys, no tan descarades. I, per la seva formidable intel·ligència es troba que, en organitzar aquestes eleccions, en realitat, està organitzant el referèndum que volia evitar a qualsevol preu.
Perquè, és obvi, no poden fer-se trampes. No es pot il·legalitzar les opcions independentistes, ni excloure de les candidatures als represaliats. Pot ser un vot massiu independentista per treure els Jordis de la presó i per tornar el seu càrrec als membres del Govern. "Ah!" - afirma el vicepresident del Senat, - "si vuelven a ganar los indepes, volvemos a aplicar el 155 ". Benaurats els pobres d'Esperit perquè d'ells serà el Senat. Això ja seria la revàlida de la dictadura.
Font: Palinuro: Aguas bravas
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada