Capítol I. En Menéndez Pidal contra un missatge catalanista al Rei.
 |
| Antoni M. Alcover |
[…]
Lo que malavetja fer ressaltar el missatge,[2] és que Catalunya té una llengua pròpia i que és aquesta que parla i no la castellana […], i que el decret sobre l’ensenyança del catecisme a les escoles és un agravi a Catalunya. Això diu el resum del missatge, i diu la pura veritat. Sí, Catalunya, València i les Balears tenen una llengua pròpia, més antiga que la castellana, tan digna, tan noble com cap de les que parlen els homes, i tenen el mateix dret a parlar-la en tots els actes i ocasions de la vida que els castellans la seva. Amb quin dret l’Estat Espanyol imposa el castellà a les regions que no el parlen? Són aquestes regions terra de conquista? Les conquistà l’Estat en guerra justa ni injusta? Quan ni com les s’ha fetes seves de manera que en puga dispondre com li don la gana contra la voluntat de sos naturals? Què és l’Estat Espanyol més que l’agregat dels antics regnes i senyorius que hi havia dins Espanya, cadascun autònom i amb vida i constitució pròpia?
[…]
Capítol II. La imposició del castellà com a llengua oficial és una injustícia, perquè el dret que tenim com els castellans a la llengua pròpia, no l’hem renunciat, ni hi ha cap bé major que ens obligui a fer-ho. El castellà no és la llengua nacional; el català és tan nacional com el castellà.
Sí, senyor: invasions, usurpacions, violacions del dret que tenien i tenen a la pròpia llengua els territoris de raça catalana, això és la imposició del castellà com a llengua oficial […]. Quins motius, quines raons podia tenir el Govern per posar a Catalunya, Balears i València el castellà com a llengua oficial? És evident que havia d’ésser per un d’aquests dos motius: o perquè aquells territoris haguessen real i espontàniament renunciat d’una manera explícita o implícita a l’ús de la pròpia llengua renegant d’ella, o perquè el bé major de la unitat i subsistència de la Pàtria comuna, això és, de l’Espanya, reclamàs necessàriament la unitat de la llengua oficial. Hi havia ni hi ha cap d’aquests motius? No i cent voltes no.
[…]
Qualificar de renúncia implícita o de consentiment en la pèrdua del dret a la llengua pròpia el silenci i passivitat amb què els pobles suportaren i sofriren la imposició progressiva del castellà com a llengua oficial en el segle XVIII i fins a l’època constitucional, és senzillament un contrasentit, una atrocitat. I què en direm, de la passivitat dels mateixos pobles davant la imposició consumada i extremada del castellà com a llengua oficial en tots els ordes i rams, que dugué a cap el sistema constitucional?
Se pot qualificar tal passivitat de renúncia del dret a la pròpia llengua? Massa clar diu la Història com se formà la majoria a les Corts de Cadis contra l’opinió vertadera dels pobles espanyols. Massa sap tothom com se formen i se són formades sempre las majories parlamentàries dins Espanya! Que els Governs i les Corts han establida i sancionada com a llengua oficial la castellana? Està clar que sí. Lo que falta provar, que, fent això, siguin estats intèrprets feels de la voluntat dels pobles que governen de llengua no castellana, que són tants i tants, i de tantíssima d’importància.
[…]
I què en direm d’allò de dir-li la lengua, el idioma nacional, com si el català i el basc i el galaic fossen estrangers? Que el castellà és la lengua nacional? Ja està clar que ho és, des de Cadis a Santander, des de Múrcia, la Mancha i Aragó fins a la frontera de Portugal i de Galícia i les muntanyes de Lleó i Astúries que parlen bable! Com el galaic és la llengua nacional de Galícia i el vasc ho és de les Vascongades! Com és el català la llengua nacional dels catalans d’Espanya i de la França, dels valencians, balears i algueresos de Sardenya! Si el castellà és la llengua nacional pels castellans, també el català ho és pels pobles de raça catalana, que compten una població d’uns quatre milions, un vint per cent de la població de tota Espanya. Que no els cau bé a certs castellans això, i volen a tota ultrança que la seua llengua siga la lengua nacional?
Doncs mentre no treguen d’Espanya Galícia, les Vascongades, Catalunya, el regne de València i les Balears, la Nació, l’Espanya, serà qualque cosa més que les Castelles, Lleó, Aragó, Extremadura i les Andalusies, a pesar de tota la infladura, toixarrudesa, prosopopeia i antonomàsia de certs castellans. Per bé que facen i desfacen i per greu que los sàpiga, i per lleis i decrets que promulguen a Madrid imposant el castellà fins i tot a les rates i gatolins, la llengua de Galícia, les Vascongades, Catalunya, regne de València i Balears no serà la castellana, serà allà enfora el galaic i el vasc i aquí el català.
Antoni M. Alcover
«Qüestions de llengua i literatura catalana», BDLC, I, pàgs. 211; 221; 223 i 228-229
[1]La sigla BDLC significa Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana.
Font: Antoni M. Alcover / Francesc de B. Moll
Doctrina sobre la llengua de les Balears i de València
Selecció comentada per Francesc de Borja Moll
Any de 1a. publicació en idioma original: 1982
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada