- Van ignorar a la ciutadania catalana i ara, després de constatar el que podien esperar de l'estat, van concloure que no hi ha lloc per a ells. No se'n van, els van fer fora
- Ningú des de l'estat és ja un interlocutor per a aquest país empoderat i valent que sí va reunir força per trencar amb el franquisme i ens deixa enrere als altres, cridaners però impotents
Em costa escriure sobre el que ha passat a Catalunya perquè ho he vist i ho he sentit, no podré passar a les idees el que vaig presenciar. La realitat és una experiència i no un llenguatge, així que ho resumiré: una població digne i lliure va vèncer a la força bruta d'un estat autoritari. I és un règim no democràtic.
Sí, no és un govern autoritari del PP, és l'estat. Rajoy va poder fer el que va fer aquests anys, mesos, setmanes i aquestes hores perquè el PSOE, el rei i les instàncies de l'estat el van acompanyar en una resposta d'estat conjunta a un problema polític. I no es tracta només de l'estat, es tracta d'una societat endarrerida cívica i políticament que viu tancada en una bombolla ideològica i mediàtica. L'estat, els partits i el dels poders financers que controlen els principals mitjans de comunicació mantenen a la població espanyola en una inòpia, en aquests mateixos moments els amaguen les imatges que retraten el que el seu estat està cometent en territori català.
I el que viu Catalunya és una veritable i simple ocupació per la força. L'estratègia de l'estat conduïda per Rajoy, després d'ocupar partidàriament institucions fonamentals de l'estat, des del Consell d'Estat al Tribunal Constitucional, i la Justícia, ha destruït completament la naturalesa i la imatge de la Policia i la Guàrdia Civil transformant-les en evidents forces de ocupació.
Així són vistes per la major part de la població catalana en aquest moment i no poden ser vistes d'una altra manera, quan per complir les ordres del fiscal de Rajoy, Maza, han agredit persones desarmades i pacífiques i als bombers que les protegien, quan s'han arribat a enfrontar i agredir la policia catalana que va pretendre impedir la seva violència. Les famílies dels guàrdies enviats a una tasca tan odiosa deuen estar desconcertades veient com als seus fills o companys se'ls encomana la tasca de reprimir l'exercici del vot. Des dels temps d'Intxaurrondo com a centre industrial de tortura i la desaparició de Laza i Zabala no havia patit tant la imatge de la Guàrdia Civil. Aquesta és una altra responsabilitat d'aquest govern.
He presenciat a persones malaltes i gent gran amb minusvalideses anant a votar. A votar a punts de votació que havien estat guardats i protegits tota la nit per famílies senceres i que van continuar tot el dia en què això escric defensant urnes i paperetes dels guàrdies que les pretenien llevar. Robar urnes i paperetes, aquest és el govern de Rajoy i el seu aliat Sánchez. He vist el que ja havia pogut veure qualsevol que es molestés a venir fins aquesta Catalunya en anys o mesos abans. He vist el que no han volgut veure els qui intencionadament no volien veure-ho, els que quan apareixia la demanda catalana saltaven immediatament amb "la burgesia catalana", "aquestes banderes", "Pujol", "el tres per cent" ... i tot perquè no s'alterés l'statu quo que ha estat vigent fins avui mateix perquè pel motiu que sigui no els interessava.
He vist el que han negat cada dia uns mitjans de comunicació espanyols canalles que van intoxicar a la població diàriament referint-se a la ciutadania catalana que reclamava democràcia com "els separatistes", "els independentistes", "el desafiament català" ... Res és casual ni innocent, respon a consignes. No eren "adduïts" ni fanàtics de cap tipus, eren persones que exigien respecte. Els van ignorar i ara sí, efectivament, després de constatar el que podien esperar de l'estat espanyol van concloure majoritàriament que no hi ha lloc per a ells. No se'n van, els fan fora.
Al final tot és simple: Catalunya, per més que s'hagin aplicat a dir que era així o aixà, sempre ha estat una societat més lliure i viva; aquest estat, o Espanya si ho prefereixen, no l'ha respectat i en els últims anys l'han humiliar. La ignorància va ser irresponsablement absoluta. M'he referit aquí diverses vegades a una imatge que ho resumeix tot: després de la sentència del Tribunal Constitucional, un milió de catalans van sortir en auto-convocatòria al carrer per protestar; el dia següent centenars de milers de veïns de Madrid van sortir als carrers a celebrar la victòria de la selecció de futbol al crit que ara ens mostra el seu sentit últim de "a por ellos, oé!" i "soy español, español!", "¡Viva España!". Aquests crits van ofegar en els mitjans de comunicació espanyols la ràbia catalana. Però tot acaba emergint, com el franquisme que encara era aquí, que estava en el nostre estat i en els nostres partits, els nostres mitjans de comunicació, la nostra població ... No, Espanya no va trencar amb el franquisme, el va reformar.
Després del presenciat avui no tinc cap dubte que Catalunya farà en hores o dies la seva proclamació d'independència. Ningú des de l'estat és ja un interlocutor per a aquest país apoderat i valent que sí que va reunir força per trencar amb el franquisme i ens deixa enrere als altres, cridaners però impotents. Veïns d'aquest estat que no és ni ens representa ni és el nostre ni el volem per a tal cosa. Que algú em doni raons perquè la unió Europea li negui l'entrada a Turquia mentre té dins a aquest estat. No serviran a més reis els catalans, no, i decidiran el seu destí. Fa quatre anys aquest digne diari digital em va publicar "Admiremos a Catalunya", avui més que mai admiro aquesta població victoriosa en la seva lluita per la llibertat. Els qui ho hem anat advertint els darrers anys fins a l'avorriment, hem rebut l'antipatia dels poders i de particulars , no importa. També hem comprovat que a l'hora de la veritat, quan cal escollir bàndol, força persones a qui havíem tingut estima s'acollien a l'estatut de l'equidistància, no importa tampoc.
Probablement ens hem equivocat en moltes coses aquests anys, una d'elles és no recordar aquell concepte de "la majoria silenciosa" que va inventar el franquisme per referir-se a una població en part espantada i ignorant i en part còmplice.
La diferència és que ara ja no hi ha por, es manté la ignorància però ha augmentat força la proporció de la complicitat amb la repressió contra els que exigeixen democràcia i respecte. Després de tot, no hem d'aspirar a resultar simpàtics a ningú, no aspirem a una carrera pública ni un pot tenir tants amics, la vida és curta i cal acompanyar els que ho són de veritat.
Pots seguir Boladevidre
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada