Sóc de la generació que va compartir bressol amb la democràcia espanyola, la mateixa que és en boca de tots i arreu aquesta setmana. Durant més de trenta anys hem crescut amb ella, sentint-nos segurs i estrenant llibertats que donàvem per fetes. Casa nostra era un lloc de pau on viure tranquils, i amb garanties raonables per poder emprendre els nostres projectes personals i vitals.
 |
| L’escola el Ceip Verd el dia de l’aturada de país |
4.10.2017
Ens hem fet grans, hem començat a formar les nostres famílies i la nostra “germana” democràcia ens ha traït. En comptes de més lliure i més acollidora, s’ha tornat mesquina i petita. Sembla ser que ja des del principi estava malalta, els fantasmes dels seus pares l’han marcat massa. No ha servit de res fer-li aprendre idiomes ni veure món. La intolerància i l’odi sovint es transmet entre generacions. I aquest odi que l’ha posseït és el que ens mirava dissabte des d’un parell d’ulls que vaig veure i no oblidaré.
Un parell d’ulls darrera un casc, un de desenes que van rodejar els meus veïns com si fossin rates en un carrer estret del nostre barri, a tocar d’on vaig néixer i han nascut les meves filles, davant el pati d’una escola amb la façana verda que és allà des dels anys trenta.
Ara dic i sento que no ho oblidarem mai però ploro d’impotència en veure com tot un país, que diu voler-nos millor units, tanca els ulls i afegeix el menyspreu de reinventar els fets. Temo que aconsegueixin fer-nos dubtar del que vam viure. Que en unes dècades haguem de sentir que van ser quatre fets aïllats i que ho vam exagerar.
Per això ara necessito escriure tot el que vaig veure. Cada plany amb què la seva mal dita democràcia agonitzava diumenge als nostres carrers. Ho vull escriure i poder rellegir, per si mai torno a pensar que no és morta del tot.
Vaig veure un grup de gent que no es coneixia organitzar-se per a un somni comú. Vaig veure pares i mares aprenent sobre resistència pacífica, els nens adormits a la falda, els tàpers i les pizzes compartides sobre les taules d’un menjador escolar.
Vaig veure joves valentes de tots els gèneres parlant sempre en femení plural, recollir propostes a mà alçada, organitzar-se per a uns ideals comuns. Empenyent-nos a col·laborar i creure en la força que podíem tenir si ho fèiem juntes.
Vaig veure un centenar de persones passar la nit en tendes al pati d’una escola. Timbes de cartes, l’estaca i “al mar”, pilotes de bàsquet, transistors i un taulell de monopoli. Ni tot el soroll va impedir que dormíssim unes hores en sacs i màrfegues prestats.
Vaig veure un barri llevar-se a les cinc i agrupar-se a la tanca del que ja era el nostre castell, la meitat a fora i la meitat a dins. Els que arribaven portaven cafè, que s’acabava ràpid i omplia tota una taula de termos buits.
Vaig veure com en mig de l’expectativa nerviosa uns petits timbaler i saxofonista baixaven de casa per tocar-nos el nostre himne trist. Vaig sentir els aplaudiments trencar el silenci de l’alba i la sensació d’estar davant la història.
Vaig veure com els meus avis, nens de la guerra civil, baixaven nerviosos al seu portal per ser dels primers a votar al costat de casa, perquè ells sempre van d’hora.
Vaig veure la meva àvia fer xerrameca a la cua amb les veïnes de la seva Girona de tota la vida, impacients amb la papereta a la mà. Vaig calmar la seva por dient-los que allà no passaria res senyora, mentre de cua d’ull rebia imatges al mòbil esfereïdores de Sant Julià de Ramis.
Vaig veure com el pols se m’accelerava, en deixar els avis a casa apressadament i veure des del cap del carrer una desena de furgons amb llums blaves. Vaig preguntar al grup de whatsapp del nostre col·legi, mentre corria cap allà, “què passa, sentim trets?”.
Veig veure les botigueres del meu carrer, les famílies amb qui compartim la plaça on juguen els nens cada tarda i els meus veïns d’escala, rodejats per bèsties armats amb porres, armilles i cascs. Les mans enlaire, repetíem com un mantra: “no violència”.
Quan gravava vaig veure a través de la pantalla del mòbil els secretes amb la cara tapada, entrant en tromba cap a la porta. Vaig veure el cant dels segadors interromput pels seus cops de porra descontrolats, la bona gent esdevenir un mar de braços cobrint-se, de crits incrèduls de dolor.
Vaig veure una dona gran empal·lidida caure de la vorera abraçant al meu marit dient-li, “no em pensava mai que tornaria a veure-ho”, els ulls entelats de llàgrimes.
Vaig veure un matrimoni estirar el seu fill adult lluny dels monstres per protegir-lo. Vaig veure’l desafiant als pares i girar-se, la mirada incrèdula, cridant “però ho heu vist això?!”
Vaig veure una noia mirant-ho des de dalt, agenollada sobre la tanca del pati de l’escola, la cara desencaixada per la por i els plors. Vaig sentir els cops de martell intentant rebentar la porta, mentre a dins tots aguantaven l’alè, com en un setge medieval.
Vaig veure policies saltant la tanca embogits, com salten les tanques els zombis a la ficció. Sense equilibri i de cap, embogits per trobar urnes en comptes de cervells.
Vaig veure la imatge més inesborrable de nens expulsats a crits del menjador on s’amagaven per homes armats per a la guerra. Petits i grans plorant, aterrits, abraçats als seus pares, sortint entre aplaudiments fluixets dels impotents que érem a fora.
Vaig veure els saquejadors marxar amb les mans buides, a crits de “fora” i “assassins”. Vaig veure la gent unida, superant més d’un hora d’horror abraçant-nos al costat dels jocs infantils, comptant-nos els blaus i les ferides.
Vaig veure durant tot un dia, un poble alçar-se ja sense por, avis avançant lentíssims amb la papereta, entre llàgrimes i aplaudiments. La gent sortint en massa a votar a la tarda malgrat les imatges terrorífiques al televisor.
Vaig veure tota una ciutat coordinada, protegint els col·legis en solidaritat. Adolescents d’urbanització assajant tècniques de defensa, construint barricades amb contenidors com si fos Minecraft. Una xarxa de la bona gent, la gent connectada, d’amiga a amiga, amb cada company i cada nebot, units per protegir els vots de totes.
Vam votar però passen els dies, el pols encara em tremola i no em puc concentrar en res. Tot sembla tan absurd quan una cosa tan bàsica com saber-te segur al carrer ja no és garantia. Les forces violentes d’ocupació encara són aquí i la democràcia amb què vam créixer és morta. S’ha suïcidat de manera molt dramàtica en un lamentable espectacle davant les càmeres de tot el món.
Estem poc a poc superant les fases del dol, al nostre ritme. La de negació ha durat poc per què la cruesa de les imatges no ho permet. Hi ha hagut ira encapsulada en rius de 140 caràcters, desfermada en privat amb la boca cada cop menys petita i en la dignitat d’aturar tot un país i omplir de gent els carrers. No hi ha res a negociar amb qui et maltracta i aquí estem ara, deprimits. La darrera fase que ha de venir, és la d’acceptació.
Però aquesta acceptació no podrà ser mai resignació. La democràcia que coneixíem era un miratge, no la plorem més perquè no era real. No ho podem oblidar mai ni ho hem de perdonar, i des d’aquí, només podem anar endavant.
Pots seguir Boladevidre
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada