Aquesta setmana s'ha revelat una de les incògnites que restava per resoldre en el departament que gestiona Vicent Marzà: el model lingüístic per al sistema educatiu. Tot i l'expectació que aquesta qüestió despertava, han hagut de passar quinze mesos perquè Conselleria faça públiques les línies mestres de la seua política lingüística a les aules. Al contrari del que ha passat en la posada en marxa -prematura- del programa Xarxa Llibres o en la implantació -també a espentes i redolons- de l'ensenyament públic per als xiquets de 2 anys, Educació ha optat per deixar madurar la qüestió, a desgrat dels més impacients, que consideraven aquesta una peça essencial de l'arquitectura educativa. Segurament una qüestió d'una envergadura tal justificava l'espera. Al capdavall es tractava de la primera volta que un gestor de filiació estrictament nacionalista podia decidir sobre una matèria tan sensible. Després de tants anys de consolidació del doble sistema de línies i d'un avanç testimonial del valencià, l'expectativa era gran entre determinats sectors de població. L'oportunitat era històrica. I, tanmateix, l'esborrany del Programa Plurilingüe Dinàmic fet públic aquesta setmana resulta poc ambiciós, poruc, i profundament decebedor.
En primer lloc és poc ambiciós perquè tot i la faramalla lingüística (res millor que adornar tot plegat amb l'epítet de "dinàmic") renuncia a aplicar la immersió lingüística que, segons pregonaven els experts en la matèria (quantes voltes ho vam escoltar això, durant la negra etapa del PP?) és l'únic sistema capaç de garantir la competència lingüística en ambdues llengües en un context de minorització com el que pateix el valencià. En comptes d'això, s'ha optat per un trencaclosques de tres nivells de complicada operativitat basats en la voluntarietat dels consells escolars que, en els casos dels centres on en l'actualitat existeix la doble línia, fins i tot podria comportar la reducció d'hores lectives en valencià pels qui ara cursen en l'anomeada línia, tal i com ha advertit el sindicat STEPV.
El decret és poruc perquè, sota el sacrosant argument de la llibertat d'elecció dels pares ("no imposa a ningú fer una cosa que no feia", ha dit Marzà) es deixa en mans dels consells escolars la decisió de a quin model volen acollir-se, tot renunciant d'aquesta manera a la legitima potestat de l'administració de fixar les normes del joc. Quina és la diferència, en l'essència última, respecte del model que ja està vigent ara? Confiar l'avanç social del valencià a la capacitat de seducció que pot exercir l'obtenció d'uns títols és molt aventurat, més encara si tenim en compte el valor social que l'idioma propi té al País Valencià. I és poruc també perquè evita tacar-se les mans amb la controvertida exempció lingüística.
L'actual decret, com ho va ser en el seu moment la Llei d'Ús i Ensenyament en València (LUEV), és tímid per bé que els seus impulsors s'escuden en que la seua redacció s'ha basat en els informes de les Unitats d'Ensenyament Multilingüe de les universitats. No es diu, però, que alguns dels experts que participen en aquestes unitats abominen de l'esborrany fet públic per Conselleria. Exemples com els de Catalunya o el País Basc (on l'escolarització en euskera ha passat del 38,4% al 63,3% en quinze anys) posen en evidència que només una política decidida i enèrgica pot revertir el procés de minorització. Tot indica que els valencians, una volta més, ens hem pegat un tir al peu.
I, sobretot, l'esborrany és decebedor per les expectatives generades, pel que podria haver sigut i no és. Aquesta era la primera volta en la història dels valencians que un gestor públic de tarannà valencianista escometia una tasca d'aquestes característiques. Era, doncs, el moment de fer passos endavant. La sensació, però, és que aquest text encara té l'empremta ciscariana. Apel·len, els escuders de Vicent Marzà, al sentit de la realitat que ha de tenir un responsable públic quan governa per a les diverses sensibilitats socials. Argumenten que una societat com la valenciana no està preparada per a un model com la immersió lingüística i que això, en última instància, hauria rearmat la dreta jacobina de PP i Ciutadans de cara a les pròximes eleccions autonòmiques. Resulta, però, que tot i tractar-se d'un decret descafeïnat, els conservadors i neo-espanyolistes han eixit en tromba contra el conseller. Perquè a ells els té igual el detall del text, només resten a l'espera d'acarnissar-se amb la víctima fins esbudellar-la cada volta que apel·la a la qüestió idiomàtica. Les crides del conseller al consens i la concòrdia no són un balsam pels qui aspiraven a un model d'ensenyament en llengua pròpia, plurilingüe, sí, però que tinguera com a eix vertebrador el valencià.
En última instància, el cas del decret de plurilingüisme visibilitza la limitada capacitat del nacionalisme valencià per dur endavant el seu programa polític en aquells aspectes que, històricament, havien resultat cardinals. El colp és molt dur, i encara resulta més dolorós a la vista de l'aclaparador silenci que molts valencianistes s'han autoimposat a pesar del desficaci. Les renúncies programàtiques, sembla, són més fàcils de digerir quan es suca pa de l'oli públic. Aquesta és una ocasió perduda, la confirmació que, malauradament, els valencians perdem un llençol a cada bugada i que la valentia aquella que es brandava en campanya electoral s'esmuny pels embornals de la realpolitik.
Font: Un decret sense valentia | El Temps
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada