L’oportunitat de València – Josep A. Mas

Font:

http://blocs.gencat.cat/blocs/AppPHP/eapc-rld/2014/02/20/l%E2%80%99oportunitat-de-valencia-josep-a-mas/

Durant les darreres setmanes s’ha parlat i s’ha escrit molt sobre l’ofensiva contra el català que estan duent a terme els governs central, balear i valencià, tots del Partit Popular. A més d’aquesta resposta mediàtica, també la major part d’institucions no governamentals i molts sectors de l’anomenada societat civil l’han contestada amb força. En el cas valencià, fins i tot hem pogut sentir veus fins ara aliades sense matisos del nacionalisme espanyol conservador. Qui signa aquestes línies voldria que serviren de modest homenatge a la resistència lingüística valenciana d’ara i, sobretot, de sempre. En el terreny més pragmàtic, cal confiar que alguna de les interpretacions i sobretot de les propostes d’articulació discursiva del present apunt els/ens puguen ser d’alguna utilitat.

És fàcilment constatable que el País Valencià ha estat històricament el territori on més esforços ha pogut dedicar l’espanyolisme a anul·lar les senyes d’identitat pròpies, com també ho és que ara mateix els valencians que volem fer valdre el dret de viure en la llengua pròpia estem patint una allau inaudita d’agressions en un estat que s’autoanomena democràtic. Aquest grau de fustigament es pot atribuir a la confluència de tres línies de força: a) els primers resultats d’una política lingüística de llarg abast, la política lingüística del PP per a Espanya; b) la intensificació d’altres actuacions més locals i un tant erràtiques, més dependents de les circumstàncies, tot i que sempre coherents amb aquella política lingüística general, i c) els danys col·laterals en la llengua de mesures amb altres objectius.

L’exemple més palmari del primer cas és l’atac als programes d’ensenyament bilingüe que tenen el català com a llengua base de l’aprenentatge. El fet que estiga donant-se d’una manera tan sincronitzada a tots els territoris del domini lingüístic, subratlla que aquesta és una part essencial de la política d’estat del PP en matèria lingüística. Balears és l’autonomia on sembla que es vol implantar amb més força l’alternativa espanyola a la immersió, el trilingüisme, mentre que a Catalunya el PP només pot intentar guanyar als jutjats el que no pot guanyar a les urnes, parafrasejant una dita que els dirigents d’aquest partit solen usar en altres circumstàncies. Quant al País Valencià, és cert que el plurilingüisme s’està aplicant sense substituir els models anteriors, si més no de moment, però, a l’hora de valorar l’impacte i la intencionalitat de la mesura, cal tindre en compte que l’escola és l’únic àmbit on la llengua ha aconseguit avanços significatius.

La segona línia d’actuació es refereix al foment de l’aïllacionisme simbòlic entre els diversos territoris on es parlen varietats de la nostra llengua. Ha estat sempre la “qüestió valenciana” per excel·lència, tot i que estem assistint, d’un temps ençà, a una activació generalitzada d’aquesta (la desaparició del terme catalàdels textos institucionals autonòmics a Balears, com denuncia Antoni Nadal en un apunt d’aquest mateix blog o l’esperpent del LAPAO a Aragó) que fa pensar que l’estratègia s’ha incorporat al manual del PP a nivell estatal com una de les respostes al procés d’autodeterminació català. Potser no tant per por al contagi del separatisme com simplement per càstig. Siga com siga, al País Valencià s’ha arribat a límits que sobrepassen el ridícul, com la declaració en seu parlamentària de l’origen ibèric del valencià o les recents manifestacions en contra de l’AVL per la definició de valencià del seu diccionari. Cal incloure ací la desconnexió dels senyals de TV3 i Catalunya Ràdio sota amenaça de sancions duríssimes, mentre dotzenes d’emissores il·legals emeten a plaer.

En canvi, el tall abrupte de les emissions d’RTVV no s’ha d’interpretar com un atac directe a la llengua. El tancament va tindre l’origen en un ERO tan mal fet que va ser declarat nul –sense que ningú haja dimitit per haver fet un nyap així– en un moment en què la nova direcció –que no va assumir l’ERO– semblava decidida a abandonar la senda del sectarisme, en adonar-se que era l’única via de remuntar unes dades d’audiència en mínims històrics. El panorama de la retransmissió televisiva de la desfilada de polítics del PP visitant els jutjats, no era gens afalagador. L’única manera de continuar evitant imatges i notícies negatives per al partit, que haurien d’haver estat per força més nombroses que en altres mitjans d’abast més ample que el valencià, era tancar RTVV. En definitiva, el fet que els valencians perderen el que havia sigut i podria tornar a ser el principal mitjà de comunicació en llengua pròpia va ser calibrat pel Consell com un dany col·lateral perfectament assumible.

Però les conseqüències d’aquesta política, lingüística i no, sobre la llengua dels valencians poden ser dramàtiques. No es tracta ara d’agitar el fantasma de la desaparició de l’idioma, sinó de tindre en compte la realitat que dibuixen les dades (SIES, AVL): el retrocés de l’ús oral de la llengua és significatiu i només hi ha algun avanç en les habilitats escrites –gràcies al model escolar que ara el PP vol dinamitar. I encara que no fóra així, la resposta hauria de ser igualment contundent: si els valencianoparlants assumeixen plenament que tenen el dret de viure en la seua llengua a la seua terra, no poden consentir que se’ls aplique una política lingüística supremacista que pretén blindar la posició de privilegi del castellà posant traves al més mínim avanç de la llengua pròpia i històrica.

D’altra banda, també hi ha circumstàncies favorables en aquests moments. Són, ras i curt, les desfavorables al PP, l’enemic més perillós del valencià. Aquesta és una dada objectiva si atenem tant a les actuacions de política lingüística que estem comentant com al discurs que les sustenta. Un discurs manipulador que descansa en l’igualitarisme de drets com a tapadora de la situació de desigualtat entre la llengua dominant i la minoritzada i en el populisme del sentiment enfront de la raó intel·lectual. Si aquest discurs ha aconseguit ser hegemònic és principalment pel control dels grans mitjans de comunicació, una de les bases dels governs del PP. Però això ara es clevilla, gràcies a les seues errades de càlcul i a les possibilitats que ofereix Internet.En un moment, cal afegir, que la manera de fer dels polítics professionals és observada críticament, en una societat més sensible que en altres moments a les denúncies d’estratègies de perpetuació en el poder i d’ingerència en assumptes de fora del seu àmbit.

Però la més important de les circumstàncies propícies al valencià és que tots els sondejos d’opinió assenyalen que el PP, ofegat per la corrupció i el descrèdit de la política, està perdent la seua hegemonia social i a punt de perdre la política. Així, és més que probable que el pròxim canvi de govern siga més favorable al valencià, per tal com els previsibles nous governants valencians tenen un discurs molt més compromés amb la normalització lingüística, incloent-hi un consens en la darrera campanya electoral que confiem que es repetirà en la nova comesa. Ara bé, limitar-nos a fregar-nos les mans davant aquest probable canvi de tendència seria mostrar una ambició de molt curta volada.

Sóc de l’opinió que ens trobem en una oportunitat històrica per al valencià. Més enllà d’uns canvis circumstancials i epidèrmics per a la pròxima legislatura, hauríem de treballar ja per a aconseguir uns veritables canvis de rumb permanents en determinats aspectes de la política lingüística que fins i tot minen sovint la convivència social. És a dir: cal començar a divulgar massivament, amb les correccions necessàries, el relat del conflicte lingüístic que es basa en estudis, en dades objectives, en el comparatisme amb altres situacions semblants a escala internacional. A construir-lo, si es vol, escoltant tota la pluralitat de veus de tots els realment compromesos amb els drets lingüístics dels valencianoparlants.

Això implica necessàriament no fer el de sempre, si no volem quedar-nos on sempre, i superar fins i tot rancúnies personals per qüestions de matís. L’oportunitat implica un repte molt considerable, per al qual cal amplitud de mires i visió de futur a llarg termini. Es tracta, ni més ni menys, que de transcendir el cercle dels convençuts, d’aconseguir que una majoria social considerable acabe assumint la normalització lingüística com un objectiu col·lectiu just i profitós per als valencians; que la majoria social diga no per sempre més a la cortina de fum de la valenciania buida de contingut i veja amb més simpatia el valencianisme del progrés social, econòmic i, per què no dir-ho, moral. Es tracta, al capdavall, d’incloure la política lingüística en l’agenda de la regeneració política necessària al País Valencià.

Josep A. Mas Castells

Professor del Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat Politècnica de València.

Per a ampliar la informació, vegeu també l’article La política lingüística en les eleccions valencianes de 2011 d’aquest autor, publicat al núm. 60 de la Revista de Llengua i Dret.