Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ
dimecres 12 de febrer del 2014
Carme Godino
Els meus pares
no són de València. No he tingut una educació en valencià, em costa parlar
correctament i necessite ajuda per a escriure. Sóc allò que molta gent ha
anomenat una "xurra".
Mon pare va arribar de Jaén als 8 o 9 anys, va rebre educació en valencià
(pagada generosament per gent amiga del poble). Era un privilegiat estudiant en
un col·legi privat d'Almàssera.
Ma mare, filla d'un "gañán" de Ciudad Real, es va deixar prompte els
estudis. Als 12 o 13 anys va arribar a Foios. Ningú li va ensenyar l’idioma de
la seua nova terra.
Tots dos compten com van viure l'experiència de ser de fora:
Per mon pare, va ser més senzill: era més jove quan va arribar a Almàssera i a
més va tindre l’avantatge de l'idioma, així que va viure una bona integració.
Ma mare va trobar més obstacles: "xurra" es el que més li varen dir.
Una manera de ridiculitzar i discriminar en lloc de ser tractada com a una nou
vinguda. I així es va sentir a aquest poble, niu del blaverisme més carca (per
a ella: n’hi havia molt de fatxa... o n’hi ha molt de fatxa).
Mon pare no parlava en valencià a casa, curiosament si ho feia als seus
treballs, on era un valencià més. Ma mare sempre li deia a la gent que li
parlara en valencià: "t'entenc i m'agrada escoltar-te", solia afegir.
A nosaltres, les seues filles i el seu fill, sempre ens parlaren en castellà.
Varem créixer en la línia en castellà, tan sols escoltàvem el català a TV3 o
als programes infantils de Canal 9 (i per suposat, a l’assignatura de
Valencià). I quan res d'això ens interessava, el català va començar a ser un
idioma d'altra gent que ens resultava complicat de pronunciar.
Als 17 anys, tenia vergonya de mi mateixa per tindre molt poca idea del meu
idioma. Continuava tenint la barrera de ser una "xurra" amb alguna gent.
També, el meu propi subconscient, em feia creure que jo no era part d'ací i que
per tant, parlant malament el català faltava al respecte a la ciutadania
d'aquesta terra (sentiment que ma mare tenia molt present).
En arribar a l'universitat, vaig agafar la línia en valencià, ja n’hi havia
prou d'amagar-se! Però... SORPRESA!: totes les assignatures ens les donaven en
castellà!
La relació amb els amics de parla valenciana es resumia en “amb tu, castellà”.
La meua vergonya va anar en augment i el català era un idioma allunyat de mi.
Als 26 vaig començar a parlar alguna cosa més en valencià, amb molta, molta
vergonya i aquest sentiment de faltar al respecte, d' embrutar un idioma.
Ara , amb 28, cada vegada utilitze més el valencià però em costa. Pense que no
ho pronuncie correctament al 100% i que puc tindre errors constantment, que per
a aprendre m’he de soltar i que la gent del meu costat, donarà suport a la meua
iniciativa i em donarà temps per anar millorant.
Em pregunte quant de mal a fet aquest blaverisme al meu poble, que no deixava
que la gent cometés errors, que no donaren la benvinguda amb els braços oberts,
que feien que la gent de fora no tinguera un lloc, perquè als seus pobles eren
els de ciutat i a la ciutat eren els "xurros".
Em pregunte quant de mal ha fet l'escola, on ningú parlava valencià i era una
mera opció en algunes assignatures.
Em pregunte quant de mal s'ha fet intentat reduir al valencià com si fora un
llenguatge de segona, perquè tot el món parla dels arrels, de que els idiomes
fan créixer la gent, però quan parlem del nostre propi, ens han convençut de
que damunt d'ell està el castellà, i que el valencià “es parla amb els de casa”
i es silencia quan alguna persona pronuncia una paraula en castellà.
Em pregunte quant de mal ha fet la meua vergonya.
Em pregunte quan de mal m'ha fet no ser de fora i no ser d'ací.
No tindre identitat ni res semblant.
Ara tan sols demane temps, temps per anar trobant el meu lloc, ací, al meu
poble, a la meua terra, no per negar-li’l a la gent d'altres llocs, tan sols
per donar aquesta benvinguda que tot el món es mereix, sense furtar-li’ls la
seua cultura, sinó afegint la
de la seua nova terra, la que ens va negar l'història.
Demane temps per a entendre e interioritzar que la militància requereix
d'integrar les lluites d'esquerres, com el feminisme, la lluita de la classe
treballadora, i com no, el llenguatge, el nostre, el valencià, i el coneixement
de la nostra historia.
Perquè, si alguna cosa tinc clara, és que ens han deixat sense identitat. Som
la generació de l'abstracte i per això no tenim res per que lluitar.
No tenim terra, ni tenim bandera, ni tenim gènere, ni tenim res a dir.
Ha sigut la partida més bé jugada d'aquest sistema.
I jo ja estic farta de jugar-la.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada