Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
La Revista Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures acaba de publicar l’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018. El dossier es presenta avui dilluns, 3 de desembre, a la seu de LaFede de Barcelona amb un debat sobre la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans. Serà la primera de les presentacions del projecte que, durant el desembre, també els portarà a Lleida (dimecres 12), Girona (divendres 14) i Tarragona (dimarts 18). CRÍTIC us ofereix en exclusiva el pròleg de l’Anuari.
L’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018 pretén ser una eina per a l’anàlisi crítica, des de la perspectiva de la sobirania alimentària, de la situació de l’agricultura, l’alimentació i el món rural als Països Catalans. En essència, és un recull de referències de notícies, articles d’opinió, informes, documentals, campanyes, etc. que presentem ordenades per blocs i breument contextualitzades. La lectura —sigui en detall o en diagonal— anhela suscitar reflexions que, n’estem segures, podrem compartir i debatre al llarg dels mesos vinents.
No hem volgut desaprofitar l’oportunitat de convertir el pròleg en un primer espai on recollir algunes reflexions. Hi presentem dues converses on es barregen les veus de sis persones que, per experiència vital o dedicació professional, tenen opinions ben interessants i un compromís ferm amb la construcció de la sobirania alimentària al nostre territori.
El món rural i la sobirania alimentària als mitjans de comunicació
De les múltiples discriminacions que pateixen les persones que viuen al món rural, la comunicativa és potser la més important. Al mateix temps, és una de les menys visibles. Podem obtenir un bon retrat de què passa als territoris rurals a partir del que llegim als mitjans de comunicació? És una pregunta molt rellevant i no només per qui hi viu, sinó pel conjunt d’una societat que, ho vulgui o no, depèn del seu entorn camperol tant o més que abans, i sens dubte, en dependrà encara més en el futur.
Des de la perspectiva de la primera línia de CRÍTIC, un projecte de comunicació cooperatiu amb quatre anys d’experiència, la periodista Laia Soldevila apunta una primera tendència: “L’alimentació és un tema que s’aborda més que fa uns anys, que agafa cada vegada més pes als mitjans”. Puntualitza, però, que “encara no s’aborda prou, precisament perquè té moltes dimensions i pot tractar-se des de molts punts de vista. No ho fem tant com caldria, cal que aprenguem a treballar-lo com un tema recurrent a la premsa”. Paula Duran, col·laboradora de LA DIRECTA des del territori rural al País Valencià, aprofundeix en aquestes mancances: “Les qüestions relacionades amb el món rural es tracten sovint a partir de grans successos o d’iniciatives i propostes culturals que ajuden a fer-lo visible, però moltes vegades es troba a faltar la discussió de problemàtiques de tipus ambiental i, sobretot, les que tenen a veure amb la mateixa societat rural”. En posa com a exemple la drogoaddicció, “una pandèmia que afecta des de fa temps totes les generacions i que mai s’ha abordat en el seu context. Aquesta infrarrepresentació i la manca de normalitat generen una absència de vertebració comunicativa”, continua Duran, “que està relacionada amb el fet que encara tenim una mentalitat informativa molt urbana o capitalista que ens fa discriminar la gent dels territoris en funció del que ens poden aportar a nosaltres com a mitjans, en comptes d’entendre que devem informar tota la societat”.
Laia Soldevila: “Els mitjans alternatius tracten temes d’alimentació i de món rural amb més proximitat”
Si diferenciem entre tipus de mitjans, algunes d’aquestes tendències són encara més accentuades. Tal com insinua Soldevila, en temes d’alimentació, “els grans mitjans tendeixen a reproduir simplement les notícies de l’últim moment, els grans titulars, amb textos tan curts que no poden mostrar la complexitat de l’assumpte o el seu context i condicionants”. Duran hi afegeix: “Ha de passar un fet molt greu, com una catàstrofe ambiental, perquè arribi a la premsa convencional. Com a entorn, com a societat, com a paisatge, el món rural no interessa”. Altrament, ambdues apunten que la premsa transformadora, malgrat les mancances que també té, hi juga un rol més positiu. “Els mitjans alternatius tenen un altre model de periodisme”, explica Soldevila, “que és més lent, que es fixa en el context, que parla de coses més diverses, que dona la volta a les coses, que teixeix ponts…, i això li permet, com a mínim, tractar els temes relacionats amb l’alimentació i el món rural amb una mica més de proximitat”.
Portada de l’Anuari de la sobirania alimentària 2017-2018
Les xarxes de comunicació independents tenen, doncs, un llarg camí per recórrer per tal de representar de la forma més adequada i responsable la realitat del món rural. Amb tot, cal reconèixer la bona feina feta en aquest sentit per part de nombrosos mitjans de comunicació transformadors, com també alguns de convencionals, i que es pot comprovar en les referències que omplen aquest anuari: les nombroses notícies de caràcter ambiental i amb visió de Països Catalans de La Jornada; els reportatges en profunditat del setmanari El Temps; la revista Opcions, referent d’informació i reflexió sobre els nous models de consum cooperatiu; les visions crítiques dels blogs ‘Alterconsumismo‘ a El País i ‘Última llamada‘ a elDiario.es; els reportatges a La Directa, que fan visibles temes que no solen llegir-se en cap altre mitjà; el diari Ara, amb diverses columnes d’opinió i la cobertura en català del dia a dia balear; els nombrosos articles a El Periódico sobre preocupacions alimentàries; CRÍTIC i els seus articles d’investigació sobre alimentació i política; El Salto, amb peces que donen veu directa a protagonistes de la lluita per un món rural viu; la publicació digital Setembre i la seva cobertura exhaustiva dels conflictes laborals a la indústria càrnia; o la mateixa Revista Soberanía Alimentaria, Biodiversidad y Culturas, que té aquesta visió del periodisme com a eix central.
Paula Duran: “És necessari reivindicar el camp com a rebost de tota la bona vida i de recursos de la ciutat”
Mirant endavant, com podem consolidar aquestes bones pràctiques informatives i generar-ne més i de millors? Soldevila assenyala una primera recepta: visualitzar l’alimentació des de les seves múltiples dimensions. “Cal parlar de qui produeix els aliments que mengem, d’on venen, qui hi té interessos, qui en rep les conseqüències, quina petjada ecològica deixen, com arriben a les nostres taules, quin mercat es genera, quin tipus de productes són, què passa quan els consumim, etc”. Apunta també que aquest canvi no és responsabilitat única del periodisme, sinó que “cal que el moviment agroecològic faci entendre que no parla només d’ingerir aliments, sinó que es tracta d’abordar molts altres factors amb implicacions directes per a totes les persones consumidores; ha de fer palès, per exemple, que el fet que hi hagi menys pagesia ens repercuteix de manera directa, perquè formem part de la mateixa cadena agroalimentària i, per tant, tindrem menys fruita de temporada i de proximitat, i de menys qualitat”. Per la seva banda, Duran remarca la importància de la comunicació com a element per a la construcció de sobirania i com a eina de transformació social: “És una qüestió d’apoderament. Com a moviments agroecològics o ecologistes, el millor que podem fer perquè aquest món tinga més veu és ajudar-lo a apoderar- se”. I això, continua Duran, “implica assumir la comunicació com una eina principal per a transformar la societat rural en termes de difusió de les problemàtiques, de creació de vincles entre diferents pobles o moviments, i de la necessària reivindicació del camp en tant que rebost de tota la bona vida i recursos de la ciutat”.
Passat, present i futur de la sobirania alimentària a Catalunya
En valorar la situació actual de Catalunya amb una perspectiva de sobirania alimentària, la primera tendència a destacar —i una de les més positives— és la incorporació i consolidació d’una nova pagesia que no prové necessàriament del món rural. Tal com apunta Pep Riera, vinculat durant dècades al dia a dia de la pagesia catalana, “a les escoles d’agricultura cada vegada hi ha més alumnes de procedència urbana, amb vocació, i això cal valorar-ho molt positivament perquè tenim un dèficit de pagesos impressionant: som menys de l’1 % de la població. Em sembla perfecte que el relleu que no surt del camp vingui de la ciutat”. Vanesa Freixa, que ha seguit aquesta qüestió durant molts anys des de l’Escola de Pastors, coincideix en la valoració: “És significatiu el nombre de persones que s’incorporen a treballar al camp, tant al sector agrícola com a la ramaderia i que ja s’estan transformant en projectes estables”. Més enllà de les xifres, Freixa considera que és interessant analitzar el potencial transformador d’aquesta tendència: “Són projectes moltes vegades cooperatius, amb nous relats, orientats sobretot a produccions tradicionals actualment relegades a un segon pla. I són molt vàlids perquè treballen en tots els sentits des d’una perspectiva agroecològica; ho tenen claríssim i forma part del seu ADN, no només com una aposta política sinó també perquè és la manera com entenen que s’ha de fer aquesta feina”.
Pep Riera: “En aquest país, la terra serveix per a especular i no pas per a treballar-la”
La incorporació de nova pagesia posa clarament de manifest un dels reptes més importants en relació al món agrari: garantir l’accés a la terra a qui vulgui cultivar-la. Riera és clar al respecte: “En aquest país, la terra serveix per a especular i no pas per a treballar-la. La intervenció en el mercat de la terra és fonamental per a evitar l’especulació i perquè la terra no sigui un negoci sinó una eina de treball”. “Des de l’esclat de la bombolla immobiliària”, amplia Freixa, “moltes empreses i grans inversors compren terra com un bé refugi del seu capital o bé per a generar produccions de tipus intensiu. Això fa que es produeixi una competència molt gran en determinades zones de Catalunya, mentre que a l’altre costat dels Pirineus, per exemple, l’administració francesa assegura a través d’un banc de terres públic que la pagesia que s’incorpori o vulgui augmentar-ne la superfície, sempre disposi de terres, i blindi així aquest bé per a la producció alimentària”.
Contraportada de l’Anuari de la sobirania alimentària 2017-2018
L’accés a la terra és només un dels múltiples factors que dificulten el creixement d’experiències agroecològiques que, en definitiva, volen donar-hi la volta al sistema alimentari actual. Les subvencions al model agroindustrial, els privilegis normatius de les grans empreses agràries o la manca de compromís en la defensa de la sobirania alimentària en són altres exemples. Marta Rivera, investigadora en sistemes agroalimentaris, hi remarca: “Cal insistir que no és compatible, com creu l’administració, el suport a l’agroindústria i a la petita pagesia. Cal apostar per l’una o per l’altra”. I afegeix que, com a moviment, “és el moment de reivindicar els valors de la sobirania alimentària a totes les institucions, des de les més locals a les globals, amb la participació ciutadana com a motor de les polítiques públiques”. En la mateixa línia es manifesta Riera: “En el marc de la Política Agrària Comuna, caldria aprofitar la gran quantitat de recursos de la Unió Europea que tenim disponibles per a incentivar la proposta de la sobirania alimentària de manera prioritària. Si deixem en mans del mercat els productes de proximitat, de temporada, ecològics, biodinàmics…, no avançarem”. Aclareix que no es tracta de crear estructures noves, sinó de reorientar les que ja tenim. “I no parlem únicament d’accés als béns comuns o altres mitjans productius “, apunta Rivera, “parlem també dels recursos per a la recerca, que es poden orientar cap als transgènics o cap a l’agricultura ecològica“. Cal tenir clar, doncs, quin és el model de pagesia que volem promoure, i quin és l’assessorament tècnic que aquesta pagesia necessita. Tot va lligat, com resumeix Riera: “La formació, el suport tècnic, els incentius, la recerca, l’accés als mitjans productius… són polítiques d’estructures. Són necessàries i són factibles; el que cal és la voluntat política per aplicar-les”.
Marta Rivera: “No és compatible el suport a l’agroindústria i a la petita pagesia. Cal apostar per una”
Però qui ha d’aplicar aquestes mesures? “No oblidem”, comenta Freixa, “que en l’àmbit estatal, les competències en agricultura les tenim al Govern de la Generalitat. Cal destacar que es comença a fer bona feina des del Departament d’Agricultura, ara encapçalat per una dona que coneix molt bé el sector i amb qui, per tant, trobem que es pot treballar”. En els últims anys, també hem vist com alguns governs municipals prenien consciència del seu paper en el sistema alimentari i de les possibilitats de posicionar-se a favor de la pagesia de casa nostra. Però tant en un cas com en l’altre, “que l’acció de les institucions públiques tingui o no transcendència a favor de la sobirania alimentària depèn també de la capacitat dels moviments socials de fer pressió en aquesta direcció“. Com a responsable de la política alimentària de l’Ajuntament de Barcelona, Álvaro Porro ha tingut moltes ocasions per reflexionar sobre aquesta qüestió, entre d’altres, i considera que “el discurs de la sobirania alimentària ha tingut una influència limitada tant en l’articulació política institucional, sobretot als municipis del canvi, com sí que ho han fet la lluita per l’habitatge, les idees de participació i transparència o les propostes de l’economia social i solidària”. Per quin motiu? Porro assenyala que el moviment agroecològic podria haver aprofitat més les onades com el 15-M, el mateix municipalisme del canvi o fins i tot l’independentisme, “espais que tenien la potencialitat de donar força als valors esmentats; en definitiva, li ha faltat tenir més vocació de majories i més vocació de canvis tangibles, de victòries i objectius assumibles”.
Es tracta d’una situació paradoxal: mentre d’una banda constatem una manca d’incidència del moviment per la sobirania alimentària en els debats públics i l’acció política institucional; de l’altra, augmenta el nombre d’experiències que s’alineen amb les seves idees —com hem dit abans— i creix també la presència d’aquestes idees dins l’escala de valors de la societat. “L’assumpció dels valors de la sobirania alimentària per part de la societat és bastant potent“, afirma Porro, i afegeix: “Aquesta condició no és suficient per a incidir en tots els aspectes del model agroalimentari que volem canviar, però sí que apunta a una tendència que és positiva; és un vent favorable per tot el que té a veure amb la sobirania alimentària”. Aquesta tendència en l’àmbit discursiu es manifesta també a l’acadèmia. Rivera explica que en el camp de les ciències naturals continua havent-hi reticències pel fet que sigui una proposta política i, per tant, no abunden les cites explícites a la sobirania alimentària. Malgrat això, moltes de les idees que es desenvolupen als articles relacionats amb la sostenibilitat encaixen perfectament amb aquest paradigma. I continua: “En conjunt, les evidències que es recullen des de l’esfera científica avalen la importància de la sobirania alimentària i fan èmfasi en el fet que no es tracta d’una qüestió exclusiva de la pagesia, sinó que realment és fonamental per a la sostenibilitat i el futur del planeta”.
Vanessa Freixa: “Cal que els moviments socials facin pressió perquè les institucions públiques treballin per la sobirania alimentària”
Aquest context favorable, malgrat tot, té també una cara fosca. Una realitat cada vegada més evident és la cooptació del discurs que defensa els valors de la sobirania alimentària (pagesia, proximitat, sostenibilitat, qualitat…) per part d’actors econòmics de la distribució i el consum, com les grans superfícies, que realment treballen amb una lògica pròpia del model agroindustrial. “Hi ha una sèrie de valors que per raons històriques i de context han quallat bé, i això obliga a qualsevol que vulgui posicionar-se al mercat alimentari a intentar fer-se’ls seus”, resumeix Porro. “El que és una mostra d’una certa victòria social i cultural és a la vegada una prova de la nostra fragilitat, perquè si se’n surten, recuperaran la centralitat discursiva sense generar realment cap canvi”. Darrerament, la proposta del canvi d’escala, per a generar projectes que arribin a molta més gent, ha anat prenent força com una opció per reapropiar-se d’aquests significats. És una reflexió que remarca la necessitat de sortir de les zones de confort i dels projectes més puristes però a la vegada amb menys impacte per tal d’escalar, sobretot en el consum, i generar projectes que arribin a majories socials i que generin canvis quantitativament rellevants. Porro n’és un ferm defensor: “El consum cooperatiu inspirat en els food coops de Nova York o de París n’és un bon exemple, com ho és també la idea d’Unió de Pagesos de renovar el contracte entre el camp i la ciutat. Crec que és un discurs que hauríem d’adoptar i defensar amb força perquè forma part de les dinàmiques que poden aixecar canvis estructurals d’una certa escala”.
Un anuari per continuar pensant-hi
D’una banda, el paper dels mitjans de comunicació en la construcció de sobirania alimentària i, de l’altra, la situació d’aquest paradigma en el moment actual i el nostre context són les dues qüestions que ens han generat més debat durant la preparació d’aquesta publicació i, per tant, les dues que hem volgut explorar amb més detall a partir de sis perspectives diferents.
Però, com dèiem al principi, esperem que el pròleg sigui només la primera de les reflexions que sorgeixin de l’Anuari. Hem fet aquest esforç amb la convicció que la lluita per uns sistemes alimentaris justos i sostenibles requereix compromís i acció, però també pensament i diàleg. Amb aquest recull de fets i opinions volem ajudar a prendre el pols al passat recent i provocar reflexions de context, estratègiques, allunyades dels fets més immediats. Aquelles que acostumen a ser difícils de fer perquè no trobem quan o com fer-les. Amb tots els defectes que pugui tenir, si aquest anuari ajuda a generar-les, ens donarem plenament per satisfetes.
Al pròleg de l’Anuari de la Sobirania Alimentària 2017-2018 hi han participat les periodistes de La Directa i Crític, Paula Duran i Laia Soldevila; el pagès i activista Pep Riera; l’ex-directora de l’Escola de Pastors de Catalunya Vanesa Freixa; la investigadora Marta Rivera i el Comissionat d’Economia Social de l’Ajuntament de Barcelona Álvaro Porro.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada