Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
 |
| En 1919 Eduard Martínez Ferrando evolucionà cap al socialisme i publicà a La Correspondencia de Valencia (5 de novembre de 1919): «sólo aspiraciones como las que integran nacionalismo y socialismo suponen una esperanza de redención que nos permitan un mañana mejor: el primero porque representa la exaltación de todas las virtudes [...]; el segundo porque implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y justas soluciones que hasta hoy se han propuesto para resolver el problema social». És a dir, socialisme i alliberament nacional, de la nació completa, encara que aleshores encara no s'havia arribat a la reivindicació explícita de la independència. |
Què és el valencianisme? Comptat i
debatut, la forma nostrada del catalanisme. Hi ha alguna altra manera de
concebre’l? L’alternativa és, a les antípodes de la regeneració nacional, les
«nuevas glorias a España», bé a la manera pura i dura de solució final al
problema (assimilació a Espanya) o bé la més dissimulada —i cagamandúrria— d’un
«hermafrodisme espiritual —negar la catalanitat— que no pot conduir més que a
l’esterilitat». Així pensava la Joventut Valencianista, una de les forces
signatàries de la «Declaració Valencianista» de 1918, any també en què publicà
la «Síntesi del criteri valencianista» d’Eduard Martínez Ferrando, opuscle que
advocava per no perdre el temps en moniatades i anar al gra, la constitució de
la Pàtria completa.
El major dels germans Martínez Ferrando,
l'Eduard, militant de la Joventut Valencianista, té l'honor d'haver estat un
dels firmants de les Normes de Castelló de 1932.
Els germans Martínez Ferrando, Eduard
(1883-1935), Daniel (1887-1953) i Jesús-Ernest (1891-1965), mereixerien cadascú,
pel seu valencianisme i compromís patriòtic, un article d’homenatge d’aquestes
Memòries històriques setmanals. El menut, Jesús-Ernest, és el
medievalista, l’historiador fecund al qual devem la biografia d’un altre
valencià universal, el rei dels catalans Jaume II, nascut a València, al desaparegut palau reial, el 10
d’agost de 1267. Historiador valencià, en llengua catalana, i també escriptor de
narrativa de ficció, a més d’haver estat arxiver des de 1920 i director de
l’Arxiu Reial de Barcelona, el que els borbònics rebatejaren com a Arxiu de la
Corona d’Aragó, de 1940 a 1961. Per a Jesús-Ernest Martínez Ferrando el rei
Jaume II era el gran representant del «seny català», de fet el període àlgid
d’expansió i reconeixement internacional de la nació dels catalans. Ah! I d’això
ja en parlarem, el rei que foragità definitivament els castellans del sud
valencià en 1296. Bé que ens caldria un altre heroi igual en el present. Daniel
Martínez Ferrando fou un catedràtic de llengua anglesa que mai no oblidà la seua
llengua materna com a vehicle d’expressió literària. Represaliat pel franquisme
per rojo i masón, passà tres anys en presó. Eduard Martínez
Ferrando, el major, no visqué la desfeta, puix que morí en 1935. Té l’honor
d’haver estat un dels signataris de les Normes de Castelló de 1932.
Tots tres militaren en el valencianisme, que ells entenien, com no podia ser
d’una altra manera, amb el catalanisme, amb la resurrecció de la nació comuna de
valencians, illencs i «catalans estrictes». Els Martínez Ferrando fan servir
aquesta nomenclatura per a referir-se als catalans del Principat.
El valencianisme polític comença a
caminar
En un altre moment, també a les pàgines de
LA VEU ja vaig tenir ocasió de referir-me al naixement i l’articulació d’un
discurs valencianista polític, a partir del discurs pronunciat a Lo Rat Penat,
el 7 de desembre de 1902, pel metge d’Alaquàs i activista valencianista Faustí
Barberà. Significà el tret de sortida de la
reivindicació de les llibertats perdudes del poble valencià. La politització del
valencianisme li costà a Barberà l’eixida de Lo Rat Penat, entitat ja llavors
folklòrica i flolkloritzant. D’aquí el naixement de València Nova en 1904, a la
qual s’adherí Barberà en 1906, i que organitzà l’Assemblea Regionalista
Valenciana de 1907, que pretenia crear una mena de Solidaritat Catalana a la
valenciana. Solidaritat Catalana hi assistí i no debades. L’Assemblea
Regionalista Valenciana tingué lloc els dies 28, 29 i 30 de juny de 1907, en
commemoració dels dos segles del decret de Felip V que abolí els Furs
valencians. El catalanisme incipient fou combatut pel blasquisme, des de les
pàgines del diari El Pueblo i també amb escarnis de la mena dels d’ara
protagonitzats per España 2000 i altres grupuscles espanyolistes feixistes i
blaveros. Faustí Barberà i els entusiastes militants de València Nova
creien fermament que el Principat català i Mallorca són les regions que tenen
«més relasió ab nosatros». Així ho declarà Faustí Barberà a la seua conferència
de 1902, titulada De valencianisme i valentinicultura (publicada en
1910), i afegeix: «a elles [Catalunya i Mallorca] devem guardar la matjor
simpatia com relligats qu’estem ab los vincles de la llengua, de la història y
de una comunió’spiritual de llarchs sigles». Evidentment, és una realitat
històricament i lingüística irrefutable. Fins i tot esmentà la fraternitat entre
«els païssos de llengua Catalana». I és que no pretenia ser pas, el de Barberà i
la societat València Nova (reconvertida en Centre Regionalista Valencià) un
«regionalisme» a la babalà, de pa sucat amb oli per no sulfurar els amos de
Madrid. De moment, però, no fructificà. No arribà a les masses, controlades pel
populisme blasquista a la capital valencians, i no tingué capacitat per arribar
a la resta del país.
Faustí Barberà i els membres de València
Nova organitzaren l'Assemblea Regionalista Valenciana de 1907 que pretenia la
creació d'una Solidaritat Catalana a la valenciana. València Nova creia
fermament que el Principat català i les Illes Balears són les regions que tenen
"més relasió ab nosatros".
Nogensmenys, el camí s’havia iniciat. Del
Centre Regionalista Valencià sorgí la Joventut Valencianista un any després de
la celebració de l’Assemblea Regionalista Valenciana. La nova agrupació era
decididament catalanista i, tot superant el qualificatiu «regionalista», ara es
declarava obertament nacionalista. Tot seguint l’exemple de la Solidaritat
Catalana, tractà de valencianitzar els partits existents. La tasca que es
proposava superava amb escreix les capacitats de l’entitat, que es reorganitza
en 1914, ara amb un programa polític definit que demanava l’autonomia del País
Valencià (del País!), l’oficialització del català, l’ensenyament gratuït i
obligatori i el servei militar voluntari. S’inicià una campanya que tingué el
seu punt culminant a l’Acte d’Afirmació Valencianista, que fou celebrar el 26 de
juliol de 1914 al Teatre Eslava de València, on s’aplegaren entitats i
organitzacions amb l’objectiu de crear un front unitari valencianista.
De València Nova, reconvertida en Centre
Regionalista Valencià, sorgí la Joventut Valencianista, obertament catalanista.
A la imatge, els membres de la Joventut Valencianista a l'Aplec del Puig de
1915. Com veieu, senyera a l'aire sense taca blava.
Membre de la Joventut Valencianista era
Ignasi Villalonga Villalba, d’una destacada família burgesa de la capital
valenciana, propietària de la companyia de tramvies i ferrocarrils de la ciutat.
Ignasi Villalonga i altres dos membres de la Joventut Valencianista, Eduard
Martínez Ferrando i Salvador Ferrandis s’entrevistaren, en 1917, a Barcelona,
amb Francesc Cambó, el líder de la Lliga Regionalista, la catalana estricta. En
el context de la crisi governamental espanyola d’aquell any, Cambó i la Lliga
havia convocat a Barcelona una assemblea de parlamentaris per a pressionar al
govern d’Eduardo Dato. La Lliga, tot i els seus posicionaments possibilistes,
encoratjava a la formació al País Valencià d’un partit regionalista semblant.
Des del catalanisme estricte, fins i tot el moderat, mai no s’havia renunciat a
la idea de la Gran Catalunya. Una aliança entre les burgesies del Principat i
valenciana semblava possible. Cambó presentava la reclamació de l’autonomia del
Principat com a part de la visió d’una Gran Espanya basada en governs regionals
forts. El paper que havia de tenir el País Valencià, que havia de reclamar
l’autonomia, no s’havia de menystenir. D’aquí la fundació, a la tornada de
l’entrevista amb Cambó, de la Unió Valencianista Regional.
Pàtria Nova era el setmanari del
valencianisme incipient en 1915, dirigit pel militat de la Joventut
Valencianista Marià Ferrandis. Fou clausurat després dels fets protagonitzats
per la Joventut Valencianista en 1915, quan boicotejaren l'acte dels Jocs
Florals en què participà com a mantenidor el polític conservador espanyol,
desconeixedor del valencià, José Estrada.
La Unió Valencianista
Regional
No caigué de sobte d’una figuera la Unió
Valencianista Regional. El paper de Cambó i la Lliga són determinants. El partit
fou liderat per Ignasi Villalonga i encetà el seu periple polític amb un míting
al Teatre Principal en 1918, amb parlaments i discursos en la llengua del país.
Gràcies a la intervenció de Cambó, el nou partit es féu amb el control del diari
La Correspondencia de Valencia. El 14 de novembre de 1918, a les
pàgines d’aquest periòdic vespertí es publicà la Declaració
valencianista que propugnaven la Unió Valencianista Regional i la
Joventut Valencianista, el primer text d’aquesta mena que es publicava al País
Valencià. Aquests són els huit punts de la Declaració (respecte
l’ortografia original i només he intervingut accentuant a la moderna):
Membre de la Joventut Valencianista era
Ignasi Villalonga Villalba, d'una destacada família burgesa del cap i casal,
propietària de la companyia de ferrocarrils i tramvies de la ciutat del Túria.
Fou el líder de la Unió Valencianista Regional, que signà la Declaració
Valencianista de 1918.
Les bases que la “Unió” i la
“Joventut” valencianistes defensen, prescindint de les idees que’n atres órdens
pogueren professar els seus components, son estes:
1. El Poble valencià, integrat per els
habitants de les tres províncies actuals constituïx una forta
personalitat social caracteritzada per la possessió d'una llengua
pròpia, per la seua modalitat racial, per la comunitat de història i de
condicions econòmiques.
2. Esta personalitat, per el fet de la
seua existència i per la voluntat dels seus components, té dret a constituir un
Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta és
la fonamental reivindicació valencianista.
3. Reconeixem la compatibilitat del
Estat Valencià i la seua convivència amb les altres regions i nacionalitats
ibèriques dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint clarament la
distinció de atribucions del Estat Valencià i el Federal, i una consegüent
divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les funcions
pròpies del Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania, sense cap
intromissió estranya dins d’una Federació Espanyola o Ibèrica, establint
clarament la distinció d’atribucions del Estat Valencià i el Federal, i una
consegüent divisió de la Hisenda per a cobrir les respectives atencions. Les
funcions pròpies del Estat Valencià deuran ser exercides amb plena sobirania,
sense cap intromissió extranya.
4. Sense prejutjar definitivament la
divisió de estes funcions acceptem per el moment, la formulada en l’Assamblea de
Parlamentaris de Octubre de 1917.
5. Existint en València, segons els
territoris, dualitat de llengües valenciana i castellana, demanem la
cooficialitat per a els dos idiomes.
6. Conseqüents amb la idea de respecte
als organismes naturals, els municipis valencians fruiran de la seua autonomia,
tenint el poder de constituir-se dins els límits generals d’una llei municipal
que procure, per a els ajuntaments la màxima eficàcia tècnica compatible amb els
principis democràtics.
7. Reconeixent les varietats locals
dins de l’antic Regne de València i conseqüents amb el criteri
descentralitzador, el Estat Valencià respectarà les varietats provincials o
comarcals, quan els respectius municipis les consagren per Unions i
Mancomunitats entre ells.
8. El Estat valencià podrà
mancomunar-se per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si ho
estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat.
La Declaració Valencianista fou reproduïda
també pel Diario de Alicante. La mà de la Lliga s’albira en el redactat
del primer punt i l’al·lusió a la «personalitat». Precisament, en el projecte de
la Gran Espanya revitalitzada pel regionalisme de Cambó i els prohoms de la
Lliga, allò que feia aigües era la personalitat de les regions espanyoles. Ara
bé: tot i les apel·lacions a la Gran Espanya, els polítics espanyols, llevat de
poques excepcions, es miraven les pretensions de Cambó com el Tribunal
Constitucional espanyol, PePeros i resta de fauna espanyolista,
l’Estatut català de 2006 retallat el 2010, amb menyspreu i animosa
hostilitat.
Francesc Cambó, el líder de la Lliga
Regionalista catalana ajudà els valencianistes a encetar el projecte de la Unió
Valencianista Regional. Cambó també intervingué en l'adquisició del diari La
Correspondencia de Valencia, que es convertí en el portaveu del nou
partit.
La Síntesi del criteri
valencianista
Ja tenim Declaració, i què? Tot
el projecte reformista, el de Cambó, el regionalisme català i la resta de
regionalismes perifèrics es frustrà amb el colp d’estat de Miguel Primo de
Rivera, el 13 de setembre de 1923, amb el suport del Borbó Alfons XIII. Un
—diguem-ne— «a por ellos, oé» avant la lettre, però, en definitiva, el
mateix odi contra els catalans, el dels colpistes de 1923 i els dels piolins
estovant catalans l’1 d’octubre de 2017. La llengua catalana fou proscrita i
també el valencianisme incipient. S’acabaren la Unió Valencianista Regional i la
Joventut Valencianista.
El 14 de novembre de 1918, del diari
vespertí La Correspondencia de Valencia es publicà
la Declaració valencianista que propugnava la Unió
Valencianista Regional i la Joventut Valencianista, el primer text d’aquesta
mena que es publicava al País Valencià.
Però tornem a 1918. La Joventut
Valencianista decidí publicar, a Barcelona, la Síntesi del criteri
valencianista que Eduard Martínez Ferrando havia publicat successivament
per parts, des de 1917 fins a febrer de 1918, a la revista Ofrena, que
publicava la societat La Nostra Parla, amb redaccions a Barcelona, Perpinyà,
València i Ciutat de Mallorca.
El projecte reformista de Cambó i el
regionalisme català i el de la resta de regionalismes perifèrics es frustrà amb
el colp d’estat de Miguel Primo de Rivera, el 13 de setembre de 1923, amb el
suport del Borbó Alfons XIII. A la imatge, el directori militar que prengué el
poder en 1923, inici de la dictadura de Primo de Rivera.
Molt crític amb el valencianisme dels
tòpics, el folkloritzant ratpenatesc, Eduard Martínez Ferrando advoca
directament per la constitució de la Catalunya sencera: «heus ací la medul·la
del nostre pensament, sa raó d’ésser: l’assimilació de la cultura i els
procediments catalans té de produir a la curta o a la llarga un ressorgiment de
València». Més raó que un sant: València no espavila de la letargia fins que
Joan Fuster, clar i català, desvetla la identitat catalana dels valencians en
1962. Bé, sí, existia, però a partir de Nosaltres els valencians el
valencianisme, tot i els inconvenients, és ara una realitat. I Martínez Ferrando
continua:
La Joventut Valencianista decidí publicar,
a Barcelona, la Síntesi del criteri valencianista que Eduard Martínez
Ferrando, a la imatge, havia publicat successivament per parts, des de 1917 fins
a febrer de 1918, a la revista Ofrena, que publicava la societat La
Nostra Parla, amb redaccions a Barcelona, Perpinyà, València i Ciutat de
Mallorca.
«El pancatalanisme aspira a la
reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda
al món en llurs jorns groriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i
mallorquina, per la identitat de la raça i de la llengua. Unió espiritual que si
no es realitza farà que perilli l’art, el teatre, la literatura, de tots aquests
pobles per no ser suficient l’economia d’un sol d’ells per a mantenir els propis
luxes intel·lectuals. Aquella unió també implica una intel·ligència i una acció
mancomunades per a una política comercial mediterrània al futur.»
Així, doncs, cal la catalanització de
València: «La catalanització de València que suposaria el retorn al tronc comú
d’origen, l’assoliment del caire més genuí de nostra raça s’imposa, doncs, a la
nostra consciència de patriotes, la història i un dret discurs de la
intel·ligència l’abonen i a la nostra raó se’ns presenta com aqueixos empelts
que millorin les condicions dels arbres, com aqueixos creuaments de races que
les vigoritzen...»
Afirma Eduard Martínez Ferrando a
la Síntesi del criteri valencianista: «El pancatalanisme aspira a la
reconstrucció i expandiment cultural de la Nació Catalana, que així fou coneguda
al món en llurs jorns groriosos, sens afegir els qualificatius de valenciana i
mallorquina, per la identitat de la raça i de la llengua. Unió espiritual que si
no es realitza farà que perilli l’art, el teatre, la literatura, de tots aquests
pobles per no ser suficient l’economia d’un sol d’ells per a mantenir els propis
luxes intel·lectuals. Aquella unió també implica una intel·ligència i una acció
mancomunades per a una política comercial mediterrània al futur.»
La Declaració Valencianista de
1918 propugna la creació de l’Estat Valencià, però quin estat? El Reialme de
València —així expressat— és Estat de Catalunya. Barcelona és la «metròpoli de
la raça» i on lluitaren, per «sublim amor humà» els regiments valencians de la
Mare de Déu dels Desemparats i de Sant Vicent Ferrer en 1714 per les llibertats
de Catalunya.
La Síntesi consta d’una introducció i
quatre capítols: 1/ El reialme de València, Estat de Catalunya, 2/ El
decandiment valencià, 3/ Revifalla nacional. Nous horitzons, i 4/ Aplec
documental històric sobre la catalanitat inconcusa de València. Capítol
interessantíssim el darrer, que recorda l’assaig de Josep Guia València, 750
anys de nació catalana, guanyador del Premi Octubre Joan Fuster d’Assaig de
1988. La Síntesi està dedicada a Enric Prat de la Riba, de qui diu
Eduard Martínez Ferrando: «El pensador que encertà a donar a l’Ibèria un ideal
de grandesa i esplendor, amb la veneració de son més humil deixeble en aquesta
terra de València». Enric Prat de la Riba, el fundador i president de la
Mancomunitat de Catalunya (1914-1917), el creador de l’Institut d’Estudis
Catalans i qui recolzà i tirà endavant l’obra de Pompeu Fabra. El Principat de
Catalunya donà el primer pas i els valencians, doncs, l’hem de seguir, i no
pretendre que «el pensament valencià sia fecunditzat per si mateix». Tal
pretensió, continua Eduard Martínez Ferrando, «és un absurd de lesa ideologia,
l’aspiració a un hermafrodisme espiritual que no pot conduir més que a
l’esterilitat, puix essent lògics llurs defensors, cal suposar que aqueixa
muralla de la Xina que alcen per Catalunya no ha pas d’ésser capriciosa i que el
mateix s’ha d’alçar per als demés pobles de la terra.»
La Síntesi del criteri
valencianista està dedicada a Enric Prat de la Riba, líder de la Lliga
Regionalista i factòtum de la Mancomunitat de Catalunya, de qui diu Eduard
Martínez Ferrando: «El pensador que encertà a donar a l’Ibèria un ideal de
grandesa i esplendor, amb la veneració de son més humil deixeble en aquesta
terra de València».
Però, cabuts, som al 2018, dues dictadures
espanyolíssimament nefastes de patiment, quaranta de restaurada monarquia
borbònica de xaranga i pandereta, i hi ha qui encara no comprèn una obvietat tan
lògica com l’expressada per Eduard Martínez Ferrando. Ep! Que els valencians, a
dia de hui, continuem sense accedir a la TV3, i manen els que manen. Ei! Que els
valencians, a dia de hui, encara no tenim reconeguda, al nostre país, la
igualtat lingüística amb els parlants d’espanyol. On està el requisit? Punyetes,
i manen els que manen. Mireu: som hermafrodites! Però hermafrodites a
l’espanyola, com la truita. L’altre dia, divendres passat, es tragueren uns
premis a l’audiovisual, audiovisual valencià diuen, per a premiar a produccions
en espanyol. Però què s’empatollen? I així una i una altra, i una altra, i una
altra...
I, per als que van d’anticatalanistes, des
del blavero histèric al terceraviista que té ben aposentat el seu cul a
les Corts regionals, sobretot dirigit als que, des de la lògica espanyola, la
derivada de la conquesta borbònica de 1707, ens pretenen tocats i vençuts als
compatriotes d’Ausiàs March (a propòsit, també citat a la Síntesi):
«Presentant a Catalunya com a absorbent, el que és una injustícia de les més
greus, davant del testimoni de la història, se la fa antipàtica, i es retarda el
jorn del nostre despertar, evitant que els valencians es mirin en son espill i
s’orientin cap a ella, el que tanta falta els i fa, car sols establint aquest
contacte, podran sentir el redemptor estímul que els hi salvi.»
L’opuscle d’Eduard Martínez Ferrando fa un
segle que fou escrit. És, efectivament, una síntesi del «criteri» del
valencianisme, el de debò, o sia el que predica i actua com a valencianista, no
el de qui arriba a l’eretisme sentint Francisco, o del que s’obceca a «perdre un
temps preciós», car —torna a ser contundent Eduard Martínez Ferrando— el que
toca és «difondre la cultura catalana entre els valencians de bona voluntat, car
tenint aquella un camí traçat, a nosaltres ja no ens toca més que seguir per
ell, ben segurs de que [sic] al final, trobaríem reconstruïda la nostra
nacionalitat.» D’això, finalment, de voler o no «reconstruir» la nació dels
valencians es tracta, que passa per compartir l’espai cultural de la
catalanitat-valencianitat-balearitat lingüístiques i no inventar-se moniatades
com —la més recent— els Premis de l’Audiovisual Valencià a l’espanyolada
autòctona, acadèmies valencianes de la llengua prescindible i sodomitzada o
televisions amb policia lingüística, on la pel·lícula pot exhibir-se en espanyol
argentí, en perfecte lunfardo, però mai no en català oriental (Ai À Punt, si
així aneu, no anireu molt lluny!). Ben bé, com deia Joan Fuster (Destinat
(sobretot) a valencians), «les ‘polítiques’ a curt termini són decisives;
però, ben mirat, només resultaran eficaces si arriben a ser imaginades de cara a
una ‘emancipació nacional’. Si no és així, tot es diluirà en pura
descentralització».
Eduard Martínez Ferrando imaginava en clau d’emancipació
nacional, d’aquí el seu valencianisme sincer, conseqüent i patriota. La
descentralització és un mitjà que no una fi. El seu opuscle, assumit per la
Joventut Valencianista, ha complert el segle d’existència. Bé està i mereix
tenir-lo ben present, sobretot quan convivim entre tant de «botànic» oblidadís,
que no sabria dir si per burrera —la ignorància és molt agosarada— o
per mala bava. De no res serveix apel·lar al poble valencià, si aquest resta
difús i sense definició vàlida, com la té un letó, un lituà, un neerlandès o un
txec.
Eduard Martínez Ferrando i la
Declaració valencianista
Per a Adolf Pizcueta, un altre
destacat valencianista del moment, l’autor de la Síntesi del criteri
valencianista era la persona millor preparada que havia primer a València
Nova i després a la Joventut Valencianista. Estudià Dret i Filosofia a la
Universitat de València. Patia de sordesa. El seu pare, Pasqual Martínez era un
advocat de prestigi a la ciutat del Túria. Valencianista de pedra picada, des de
la revista Pàtria Nova contribuí destacadament a l’expressió política
del valencianisme. Al Jocs Florals de 1915 protestà contra la designació del
conservador espanyol —malagueny— José Estrada com a mantenidor. Vegeu!: els Jocs
Florals pervertits per la política espanyola. La protesta era contra Estrada i
també contra els moviments caciquils de l’aleshores batle de València, Francisco
Maestre, que volia pactar cromos —els seients— al Congrés a Madrid. La policia
intervingué: detingué Martínez Ferrando juntament amb altres valencianistes, com
Miquel Duran i Tortajada i Marià Ferrandis, i Pàtria Nova fou
clausurada.
L’opuscle d’Eduard Martínez Ferrando fa un
segle que fou escrit. És, efectivament, una síntesi del «criteri» del
valencianisme, el de debò, o sia el que predica i actua com a valencianista, no
el de qui arriba a l’eretisme sentint Francisco, o del que s’obceca a «perdre un
temps preciós», car —torna a ser contundent Eduard Martínez Ferrando— el que
toca és «difondre la cultura catalana entre els valencians de bona voluntat, car
tenint aquella un camí traçat, a nosaltres ja no ens toca més que seguir per
ell, ben segurs de que [sic] al final, trobaríem reconstruïda la nostra
nacionalitat.»
Era seguidor d’Enric Prat de la Riba,
d’aquí la dedicatòria a la Síntesi. En 1908 pronuncià una conferència
(Solidaridad y regionalismo) on diferenciava entre nació-estat i
nacionalitat segons el pensament del líder catalanista i president de la
Diputació de Barcelona. També, conseqüència de la influència de Prat de la Riba,
defensà la creació d’una Confederació Ibèrica, però, òbviament, amb totes les
seues parts en pla d’igualtat. Bé, era el pecat original del primer catalanisme
polític, no decidit per l’alliberament nacional perquè encara massa llastrat per
la idea que una altra Espanya era possible.
A la Declaració valencianista
defensà el punt quart: «Sense prejutjar definitivament la divisió d’estes
funcions acceptem pel moment, la formulada en l’Assemblea de Parlamentaris de
Octubre de 1917» (el moviment reformista frustrat) i era partidari d’una
federació que reunira les terres catalanes, d’aquí el punt huitè. Tanmateix, no
veia encara clar quin havia de ser el model d’estat pel que fa a les
competències que li correspondrien. En referència al moviment obrer, considerava
que havia de ser competència dels estats confederals, i defensà l’autonomia dels
estats com a model de democràcia i bona gestió.
En 1919 Eduard Martínez Ferrando
evolucionà cap al socialisme i publicà a La Correspondencia de
Valencia (5 de novembre de 1919): «sólo aspiraciones como las que integran
nacionalismo y socialismo suponen una esperanza de redención que nos permitan un
mañana mejor: el primero porque representa la exaltación de todas las virtudes
[...]; el segundo porque implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y
justas soluciones que hasta hoy se han propuesto para resolver el problema
social». És a dir, socialisme i alliberament nacional, de la nació completa,
encara que aleshores encara no s'havia arribat a la reivindicació explícita de
la independència.
Ingressà al nou partit Unió Valencianista
Regional, des d’on defensà la catalanitat de València. En 1919 evolucionà cap al
socialisme i publicà a La Correspondencia de Valencia (5 de novembre de
1919): «sólo aspiraciones como las que integran nacionalismo y socialismo
suponen una esperanza de redención que nos permitan un mañana mejor: el primero
porque representa la exaltación de todas las virtudes [...]; el segundo porque
implica en muchas de sus fórmulas las más razonables y justas soluciones que
hasta hoy se han propuesto para resolver el problema social». És autor, a més a
més, de les obres L'arxiu municipal(1919), La casa de la
Generalitat del Regne de València (1920), La indústria valenciana de la
seda (1933), el llibre de records Vida d'infant (1921) i l’estudi
Cuatro industrias de abolengo, inclòs a les memòries de la Cambra de
Comerç de València. Traspassà a València el 22 de juny de 1935.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada