Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Des de Dinamarca
És evident que cada cas té les seves
peculiaritats i jo parlo des de l’experiència a Dinamarca, però hi ha hagut un
trist denominador comú: l’interlocutor que fins aleshores teníem a Barcelona, la
Conselleria d’Exteriors, va esdevenir, en el decurs de dos o tres dies després
de la Declaració d’Independència, la veu del Ministerio. Alguns companys
probablement ho relativitzaran (‘pobres, ells quina culpa en tenen?’ o ‘es veuen
obligats a acatar ordres’), i segurament hi ha casos de persones que han
intentat rebel·lar-se contra aquesta situació perversa en què la teva pròpia
institució s’emmotlla a l’ocupant i intenta per tots els mitjans que tu també
t’hi emmotllis. Però un cop els alts càrrecs i càrrecs intermedis han acotat el
cap (i això va passar de seguida) és molt difícil revertir-ho; caldria una
reacció molt contundent de tots els treballadors, disposats a desafiar en bloc i
sense por els seus superiors. I quan la cadena de la por ha començat a
estendre’s des de dalt cap a baix, és molt difícil aturar-la.
Perquè és així com funciona l’aplicació
del 155 a la Conselleria d’Exteriors (i sospito que, en gran manera, en molts
altres departaments de la Generalitat encara que no hagin estat físicament
ocupats). La cadena de la por del 155 comença l’endemà de la DI i de la
publicació dels decrets espanyols; o fins i tot abans, perquè el dia 27 al
vespre, mentre milers de ciutadans celebraven la independència a la plaça de
Sant Jaume, ja hi va haver alguna dimissió, i a la nostra delegació, el
comandament va començar a flaquejar. Per tant, la por comença a estendre’s a
mode preventiu, com qui es posa la bena abans de la ferida. Això ja no és cap
bon senyal, perquè vol dir que en alguns llocs de responsabilitat hi ha gent amb
un compromís tan feble o una preparació psicològica tan minsa que ràpidament
esdevenen inútils per a la gran tasca que havíem d’acomplir. El segon estadi són
les amenaces explícites del Ministerio: fan un parell de trucades als càrrecs
que han quedat a la conselleria i, aquests, víctimes d’una por irracional,
esgarrifats fins a uns extrems veritablement de lamentar, s’encarreguen ells
mateixos de traslladar l’amenaça (i si cal, de fer xantatge emocional) a tothom
qui tenen per sota. El tercer estadi de l’operació funciona ràpidament i el
Ministerio hi ha d’invertir un esforç mínim. Magnífic, devien pensar: n’espantem
uns quants i ells mateixos ja ens fan la feina bruta.
Jo he lluitat fins al darrer dia. He
lluitat contra les amenaces de la meva pròpia gent, que em trucava
escridassant-me perquè abandonés la delegació, deixés de fer piulets, aturés tot
contacte amb les nostres contraparts a Dinamarca i la resta de països nòrdics
(cosa que no vaig fer en cap moment; com podia fer-ho, si ens acabaven de tancar
mig govern a la presó i l’altra meitat era a l’exili?). ‘És per la teva
seguretat!’ Quan els deia que no es preocupessin per la meva seguretat, que ja
me’n cuidava jo, em replicaven, en un to de veu desesperat: ‘No ho entens! És
per la seguretat de tots! Ens ho han dit ben clarament: “habrá consecuencias
jurídicas muy graves”.’ El dia que van ocupar la Conselleria, em van trucar per
renyar-me de part del Ministerio: ‘Que sàpigues que estan molt enfadats amb tu,
perquè vas enviar un e-mail a la comissió d’exteriors del parlament danès quan
la delegació ja estava suprimida [segons el BOE, és clar]. Ells us volen
recol·locar en altres oficines; però t’aviso que en el teu cas serà molt difícil
perquè no colarà‘. Només els faltava afegir-hi: ‘Amb raó.’ Que magnànims,
els homes de negre. Els vaig dir que no hi patissin gens i que, sobretot,
s’abstinguessin d’incloure’m en cap llista per a demanar res a aquella
gent.
Com es pot arribar a perdre el món de
vista fins al punt d’intentar obligar la teva gent que abandoni el seu
compromís? Un compromís que tu mateix has contret formalment i al qual el teu
càrrec t’obliga? O és que el compromís només val mentre les coses van bé? Com es
pot arribar a insinuar, perquè la por t’ofusca la ment, que el que jo faci (i
dels meus actes només jo en sóc responsable) pot ser una amenaça per als meus
companys, com si fóssim en un règim estalinista? Tots som humans i la por és
legítima, però, com va dir Jordi Cuixart, qui tingui por que s’aparti i deixi
fer els qui volen seguir fidels al compromís amb el país. Un mínim de dignitat
era i és exigible; un mínim de dignitat que jo malauradament no he vist en
aquells que se suposava que eren els meus superiors.
Una autèntica llàstima, perquè si tots
aquests càrrecs s’haguessin plantat, si haguessin defensat la institució com un
sol home, si s’haguessin negat a fer de braç executor del 155, si, en
definitiva, haguessin rebutjat fer el tristíssim paper de col·laboracionistes
passius, el govern espanyol ho hauria tingut molt difícil per aplicar el 155;
simplement no haurien pogut.
Si el 21-D l’independentisme torna a
guanyar, l’única manera de sortir-nos-en és assegurar que la selecció dels
càrrecs clau, tant al govern com a l’administració, es fa pensant en l’objectiu
de tenir-hi gent veritablement preparada per implementar la República, amb un
compromís incorruptible i una capacitat de resistència psicològica de ferro.
Perquè de gent així també en tenim i ho vam demostrar l’1 d’octubre: més de dos
milions de persones desafiant la por, protegint els col·legis, anant a votar
malgrat els cops de porra, per un compromís cívic nobilíssim: defensar la
democràcia i el país. Com diu Todorov, en la defensa de les grans causes, els
‘insubmisos’ (i per fer efectiva la República ho hem de ser) accedeixen a un
estadi humà especial. Només així ens en sortirem.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada