Entrevista amb el monjo de Montserrat i historiador Hilari Raguer, que va fer 90 anys l’agost passat. Prepara nous llibres, rep força visites, escriu cartes als presos polítics i surt de Montserrat acompanyat. La pròxima sortida serà a Lledoners per veure Oriol Junqueras, amb qui projecta una història de l’Església catalana contemporània.
TEXT: IGNASI ARAGAY / FOTOS: XAVIER BERTRAL
Sou nascut a
Madrid.
Sí. La meva família era catalana i
cristiana. Jo soc nascut a Madrid, però no hi vaig arribar ni a complir l’any.
El meu pare de jove hi havia anat a treballar, es va casar allà, hi va néixer el
meu germà gran i poc després de néixer jo els meus pares van tornar. Tota la
família venia del Ripollès.
¿Hi havia algun vincle especial
amb Montserrat?
Jo de jove pertanyia al grup Torres i
Bages, el conciliari del qual era doctor Carreras, montserratí. Ens rebia l’abat
Escarré, que aleshores encara es mostrava franquista, defensor de l’Alzamiento.
Ens escoltava i s’enreia una mica de les nostres exaltacions. Al grup hi havia
nois com Josep Maria Ainaud, Joan Raventós, Jordi Pujol, Francesc Casares i
d’altres.
Porteu gairebé 75 anys a
Montserrat. ¿Com vau decidir ingressar-hi amb 25 anys?
De petit havia tingut una formació
religiosa. Però em feia por d’equivocar-me, sobretot de perdre la llibertat
personal, tant si adoptava un compromís religiós com de parella. I demanava a
Déu que jo faria la seva voluntat però que m’ho digués una mica més clar.
Aleshores em vaig trobar que el 1951 em van detenir per un manifest
independentista, i vaig anar a parar pres a Montjuïc amb un sumaríssim. I jo em
preguntava: “¿M’està passant a mi, això?”
Com va anar la
detenció?
Jo estava fent milícies universitàries a
Sant Joan de les Abadesses, m’havia trencat el braç i havia vingut a Barcelona
de permís. I va coincidir que era el dia de la vaga de tramvies, amb la qual no
tenia res a veure, però sí que estava relacionat amb uns companys amb els quals
fèiem activitats nacionalistes. D’acord amb ells, jo havia redactat un esborrany
de manifest en nom de la FNEC, el sindicat d’estudiants nacionalistes, del qual
en realitat jo no sabia ni que funcionés, aleshores. La policia em va detenir i
la matinada del 2 de març em van portar a Montjuïc. Ja ho havia passat molt
malament els dies que vaig passar a la comissaria, tant físicament (vaig rebre
uns quants cops de puny) com moralment. A Montjuïc vaig pensar que seria pitjor.
Però, com que aleshores formalment jo era militar -feia la mili-, i també per
influència d’un oncle meu ben situat en el franquisme, d’alguna manera em van
rebre com un “ compañero ”. Al comandant del castell -molt bèstia,
pobre home- li estic agraït per com ens va tractar a mi i als meus pares.
L’havien avisat perquè tingués preparada una cel·la incomunicada per a un pres
perillosíssim... I quan em va veure, l’home em va dir: “ Ánimo muchacho,
aquí lo peor són los primeros 30 años, luego el cuerpo ya se acostumbra ”.
No saps com li vaig agrair aquella irònica cordialitat. Després mai ningú no em
va fer un retret de tipus polític, tot i que sabien que era antifranquista i
independentista. Fins i tot hi vaig fer bones amistats.
Quant temps s’hi va estar, pres al
castell de Montjuïc?
Set mesos i dinou dies. Després, gràcies a
influències, entre elles la del bisbe Modrego, vaig obtenir presó atenuada, que
era presó a domicili. Podia sortir per a obligacions professionals i religioses.
Sortia tant com volia. I comptava com a presó efectiva, de manera que quan, amb
influència, vam arribar a aconseguir que el fiscal demanés només dos anys de
presó, jo ja els tenia complerts. En un consell de guerra, en aquells temps,
podia passar qualsevol cosa. Era terrible. Vaig tenir sort. I durant aquell
temps d’impàs, acabada la carrera de dret, vaig treballar de passant amb un
advocat laboralista.
Tot aquest període va desencadenar
la decisió d’entrar a Montserrat.
Què hi havia més clar que això, per a mi,
com a missatge? A Montjuïc, a més, em vaig sentir més lliure que els altres
presos i que els que em vigilaven. No em penedia de res. Amb aquesta vocació de
llibertat vaig assumir el meu compromís de fer vida al monestir, que vaig pensar
que no podia ser pas pitjor que la presó [riu].
Aquesta reflexió que feu pot
apel·lar als presos polítics d’avui.
Sí. Els escric a tots. Els dono coratge i
ells també ens en donen a nosaltres. Saben que no són delinqüents i no estan
penedits del que han fet per Catalunya.
Fa anys, en la primera visita que
l’historiador Paul Preston feia a Montserrat per coneixe’l a vostè i al pare
Massot, va venir acompanyat d’Albert Manent, que naturalment portava la veu
cantant, per mi mateix i també per Joaquim Forn. No sé si ho
recordeu.
Sí. En aquella visita vam anar al jardí. I
en Preston estava una mica molest amb el fotògraf. No com jo, que he estat
dòcil.
El monjo de Montserrat, Hilari Raguer /
Xavier Bertral
Exacte. I recordo que a en Forn,
durant el dinar al refectori, se li va tacar l’americana. Va venir un monjo, tot
en silenci, es va quedar l’americana i al cap d’uns minuts l’hi va tornar
neta.
Miracle de la mare de Déu! [Riu.] Jo
escric a tots els presos. Com que van fer un manifest conjunt, també els vaig
fer una carta conjunta, enviada a cadascun amb algun comentari afegit personal
en una postal de Montserrat. En Jordi Sànchez em va dir que la carta l’havia
emocionat. Ara estic tramitant una visita a l’Oriol Junqueras, perquè abans de
començar el Procés havíem parlat de fer una història de l’Església catalana
contemporània. A ell el conec com a historiador, dels programes En
guàrdia de Catalunya Ràdio. Ell n’era assessor. Sap de tot! Aquest projecte
en comú havia quedat com penjat, i ara el voldríem reprendre. També és una
manera de solidaritzar-me amb ell.
Seguiu sortint,
viatjant.
M’han d’acompanyar i tornar-me. No em puc
cansar massa. L’última sortida és una visita mèdica. [Riu.]
Porteu tota una vida vivint al
monestir. ¿Com ha canviat, Montserrat?
Hi soc des del 1954. Hi ha coses que no
canvien. La Mare de Déu és la mateixa. Malgrat la secularització creixent de la
nostra societat, Montserrat continua sent un puntal i té una missió dins el
nostre poble. Els santuaris són llocs de devoció, sovint personal: demanar,
donar gràcies. Aquí també hi és, això. Però hi ha un altre aspecte que és
col·lectiu, de grups: i no estrictament religiosos, també d’entitats civils,
culturals, esportives. Creients i no creients. Això dona una força simbòlica a
Montserrat. Durant el franquisme, sobretot el tardofranquisme, va ser un dels
llocs on l’Església feia funcions de suplència. Les parròquies acollien trobades
il·legals. Hi ha una tesi doctoral sobre personal polític del temps de la
Transició format en organitzacions al voltant de l’Església, sobretot dels
escoltes, on van adquirir uns valors, un esperit democràtic, un sentiment de
llibertat.
D’una banda, en la vostra obra,
fent recerca sobre l’Església i sobre Montserrat mateix, heu desmitificat certs
aspectes, per exemple el mateix cas de l’abat Escarré; i de l’altra, la vostra
figura dona sentit a aquesta catalanitat del monestir.
La meva figura? El dia de l’homenatge pels
meus 90 anys, quan es va presentar el llibre que m’han dedicat, Escrits
dispersos d’història, vaig dir: “No tinc estudis, llicenciatura ni doctorat
d’història, ni tan sols tinc un màster, ara que van tan barats. M’he posat a fer
d’historiador. Fa 60 anys que circulo per l’autopista de la història sense
carnet de conduir i en direcció contrària. I estic convençut que porto la bona
direcció. I que són els altres que estan equivocats. I per això he tingut unes
quantes topades frontals. Però continuo endavant amb el cotxe abonyegat”.
Per què us vau posar a fer
història?
Hi ha un antecedent remot. Als primers
anys 40, a tercer de batxillerat, per a l’assignatura d’història d’Espanya
teníem un llibre realment tronat. A casa, en canvi, n’hi havia un de Ferran
Soldevila per a nens més petits que jo. En tinc un exemplar a la cel·la. A mi em
va anar molt bé. M’extasiava amb el gravat final de l’Onze de Setembre. Em feia
posar la pell de gallina. Soldevila parlava de la Renaixença, després de Prat de
la Riba, i acabava dient: “Qui sap qui sap si entre els que llegiu això algun
també té ganes de fer coses per Catalunya”. Van passar els anys i llavors van
venir els estudis a París, on a través del contacte amb exiliats, alguns d’UDC,
i sobretot amb Manuel de Irujo, vaig veure que el que es deia de l’Església
sobre la Guerra Civil era equivocat, tant per part dels historiadors franquistes
com dels republicans. I que era important i urgent investigar-ho. Des de l’any
60 no he parat d’investigar-ho. El més important crec que ja ho he dit. Però no
paren de sortir documents i sempre miro de treballar a partir de documents, cosa
que li dec molt a un altre historiador que no tenia títols universitaris, Josep
Benet. La idea central d’aquestes recerques meves és que la revolta del 36 no es
va fer per raons religioses: Benet me’n va donar la gran prova documental.
S’havia llegit tots els comunicats de declaració d’estat de guerra a les
localitats on hi va haver pronunciamiento i no n’hi ha cap on
s’esmentés la religió. Clarament és una cosa afegida posteriorment. Benet deia
que els de la FAI i altres assassins van servir amb safata a Franco el títol de
cruzada, que li va ser molt útil.
Seguiu fent
recerca?
Sí, sempre hi ha coses per veure.
Últimament he pogut estar a l’Arxiu Secret Vaticà, que es posa a disposició dels
historiadors per pontificats. Pius XI agafa els anys de la República i la Guerra
Civil. No he hagut de canviar cap de les meves tesis, però hi he afegit molta
més argumentació i testimonis. Només un cas concret sensacional: he trobat una
carta del cardenal Pacelli escrita de part del Papa, adreçada al cardenal Gomà,
dient-li que no publiqui la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol. Això és
molt gros. És de finals de juny o primers de juliol del 37. Aquesta carta no va
ser enviada, però està arxivada. A mà, en un cercle, diu “ sospeso ”.
Tot i no haver estat enviada, té una gran importància històrica, perquè demostra
que al Vaticà no li agradava la Carta Col·lectiva.
Per què no es va
enviar?
Mirant les dates veig que la Carta
Col·lectiva dels bisbes espanyols porta la data de primer de juliol, però no es
va fer pública fins ben entrat l’agost. Al Vaticà s’assabenten que als bisbes ja
els l’han enviada (teòricament era per als bisbes, però en realitat era
propaganda internacional). No la donen a la premsa, tot i que ja estaven
treballant frenèticament en les traduccions a les principals llengües, perquè
havien de donar temps que els bisbes l’haguessin rebuda i no se n’assabentessin
pels mitjans de comunicació. El Vaticà, per tant, quan veu que ja ha estat
enviada, s’adona que ja no té marge per aturar-la. Però entre els dos cardenals
catalans antagònics, Gomà i Vidal i Barraquer, el Vaticà feia molt més cas a
Vidal i Barraquer, en un context en què els de Gomà són els que estan guanyant
la guerra. I el mateix Gomà a finals de la guerra fa una sèrie de manifestacions
en què veu que allò, el nou règim franquista, no va bé per a l’Església, i
persones de la seva intimitat es mostren descontentes. Gomà, que era
tradicionalista, coincidia amb el Vaticà en l’horror i fòbia a la penetració
nazi. I el falangisme, encara que es presentés com a catòlic, imitava molt el
feixisme.
El vostre dia a dia a Montserrat,
com és?
Sempre m’he llevat molt d’hora, a dos
quarts de sis, i vaig a matines. Després tinc un temps per a la pregària
personal. A dos quarts de vuit tenim la pregària de laudes. En acabar d’esmorzar
queda un temps de treball. A les onze hi ha la missa conventual. Per al treball
ens aniria millor que aquesta missa anés a primera hora, però estem pendents
dels peregrins, que venen sobretot de Barcelona i no arriben fins les onze. La
comunitat dina a dos quarts de dues. A la infermeria, on soc ara, i que és la
República Independent de la Infermeria, amb un règim autònom i molt ben atesos,
tant del punt de vista mèdic com humà, dinem a la una. Després faig una migdiada
honesta i tot seguit una llarga tarda de treball o lectura. L’ofici de vespres
és a tres quarts de set i dura 30 o 40 minuts. A la infermeria sopem
immediatament després (la comunitat sopa a un quart de nou). Després de sopar
estic una estona veient notícies a la tele i vaig a dormir cap a quarts de nou,
però acostumo a estar una bona estona llegint al llit. Al llarg del dia em
presto sempre, per poc que pugui, a rebre visites, sobretot de persones que
volen formació històrica, ni que siguin alumnes de secundària que estan fent un
treball. Ho faig amb molt de gust. Fins i tot una vegada em va cridar l’Ernest
Maragall, quan era conseller d’Educació, perquè havia llegit la meva biografia
del general Batet: deia que s’havia de fer conèixer a les escoles; de fet, se’n
va fer una edició amb il·lustracions de Pilarín Bayés.
Ara que parleu de Batet, dels
personatges que heu biografiat, quin és el que més us ha marcat?
Manuel Carrasco i Formiguera. Ara tinc a
punt un llibre titulat Tres catalans de la tercera Espanya. De la
tercera Espanya ja n’havia parlat amb la gent d’Unió Democràtica, els comitès de
París. I Preston té el llibre Las tres Españas del 36. Per això l’obra
que ara trec la dedico a Preston. Hi resumeixo els meus escrits sobre tres
catalans catòlics: un polític, Carrasco; un militar, Batet, i un eclesiàstic,
Vidal i Barraquer. Tenen en comú que no cabien en cap de les dues Espanyes i els
perseguien a mort a totes dues. A Catalunya és on hi havia més persones de la
tercera Espanya. No era una guerra nostra. Era més aviat una guerra contra
Catalunya.
Quim Torra també té en Carrasco un
referent.
Ell ha fet unes semblances breus, però
molt ben fetes, d’una sèrie de personatges, entre els quals Carrasco. Va venir a
visitar-nos ara, com a president. Va dinar amb nosaltres. I després va fer el
cafè amb la comunitat. Em va agafar de la mà i em va saludar molt efusivament.
Tant, que a la foto les mans han quedat mogudes. És un president molt
intel·lectual. M’agrada molt la seva orientació. Una cosa que va dir que m’ha
quedat és que ens queixem que no hi ha unitat entre els independentistes (jo
diria que, segons com, també és important, això, perquè vol dir que hi ha una
gran transversalitat: en totes les tendències polítiques hi ha
independentisme).
Hilari Raguer: “Algun dia els historiadors
parlaran de la revolució dels llaços grocs” / Xavier
Bertral
I amb Preston manteniu la
relació?
Sí. Ell sovint em demana documentació,
bibliografia. Ja fa temps que em repeteix que jo tinc la culpa que ell parli
català: li vaig regalar el Digui, digui. I durant un temps, quan
m’enviava missatges, em demanava que li corregís els textos. Fins que va arribar
un moment que em va dir: “Ja no cal, les faltes que em corregeixes són del
corrector anglès del meu ordinador”. No m’atreviria a dir que sigui
independentista, però té molta comprensió del problema català, cosa que té un
mèrit especial perquè sap que els lectors i compradors dels seus llibres són més
de llengua castellana que catalana. Sap que es perjudica econòmicament.
El paper de l’Església catalana i
espanyola en el Procés, com el veieu?
L’Església catalana té una tradició de
fidelitat amb el país malgrat els esforços de l’Església espanyola, dels governs
espanyols, i amb una certa complicitat del Vaticà, per descatalanitzar-nos.
Tornem a aquella imatge del llibre de Ferran Soldevila de l’Onze de Setembre:
Rafael de Casanova està abraçat al penó de santa Eulàlia. Els eclesiàstics
catalans d’aleshores van lluitar fins i tot amb les armes, per això després hi
va haver una repressió fortíssima contra els religiosos, desterrant-los i
substituint-los per castellans. Al cap dels anys, quan la gent culta abandona el
català, la llengua només es manté a les notaries (als testaments) i a
l’Església, que la segueix usant en la predicació i la catequesi, oral i
escrita, malgrat les prohibicions. L’Església catalana no ha propugnat
l’independentisme, però ha defensat les seves bases, que són la
identitat.
Què s’hauria de fer amb el Valle
de los Caídos?
Els benedictins que hi ha són completament
autònoms. No hi ha cap vincle jurídic ni canònic amb Montserrat. Som de
congregacions distintes. Jo vaig estar a la comissió del Valle de los Caídos...
Hi ha aspectes que encara cal estudiar molt més. Per exemple, els dits
treballadors forçats, presentats com una obra de misericòrdia, perquè se
suposava que era “ redención de penas por el trabajo ”, quan en
realitat era una explotació: eren voluntaris com aquell que l’han condemnat a
ser penjat i li deixen triar l’arbre. Esclar, podien sortir de les presons
superpoblades i lúgubres, i cobraven un mínim que podien enviar a la família,
però... El creador d’aquesta idea de “redención de penas por el trabajo
” era Pérez del Pulgar. Vallejo Nájera, psiquiatre del règim, deia que els
comunistes eren malalts mentals. Pérez del Pulgar creia que els republicans no
només eren delinqüents sinó també pecadors, i per això havien de “redimir” la
seva culpa amb el treball, com Adam després del pecat original. Les instruccions
escrites que donava als capellans de presó era que no discutissin mai ni
critiquessin la justícia de les sentències i que no oferissin cap ajuda als
presos per millorar la seva situació. Amb algunes honroses excepcions, molts
capellans de presó actuaven amb una gran perversitat contra els presos, sense
cap comprensió. N’hi ha molts testimonis. Algú haurà d’acabar fent-ne un llibre.
S’insultava els presos, se’ls deia que no eren dignes de la misericòrdia que
Franco oferia...
En tot cas, avui què faríeu amb el
Valle?
Cal conservar-lo com un centre
d’interpretació, i per a això és absolutament necessari treure’n les restes de
Franco, perquè no és un mort de la guerra sinó el principal culpable dels morts
de la guerra. No es pot permetre que aquell gran conjunt sigui per a la seva
glorificació, ni ell ho volia. Se l’hauria d’enterrar al panteó familiar del
Pardo, on reposa Doña Carmen. L’última paraula no la té la família sinó el
govern, perquè qui va entregar les restes de Franco als benedictins del Valle no
va ser la família sinó el rei Joan Carles, i ara un reial decret del govern
signat pel rei té plena autoritat. Millor si es pot arribar un acord amb la
família, però de cap manera se l’ha d’enterrar a l’Almudena, que és la catedral
de Madrid i seria una glorificació per l’Església, quasi una canonització. José
Antonio sí que és un mort de la guerra, i ha de mantenir-se al Valle, però com
els altres difunts, sense el lloc privilegiat que ara ocupa.
Com a principal coneixedor de la
seva història, què en penseu de la desaparició d’UDC?
Tinc una simpatia històrica per aquest
partit. N’admiro els fundadors. Però acabo el 1939. Admiro aquella gent que no
tenien antecedents polítics i que van afrontar amb gran lucidesa la situació
durant la República i la guerra. Està a punt de sortir el cinquè i últim volum
de l’arxiu de l’Església catalana durant la Guerra Civil, on hi ha l’arxiu Vidal
i Barraquer i altra documentació diversa, també del Vaticà i d’arxius del
ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Tota aquesta documentació m’ha acabat de
fer veure més la importància política d’aquells quatre gats d’UDC: salven vides,
són intermediaris entre la República i el Vaticà. Admiro històricament UDC. Però
fins al 39. Després no he volgut escriure’n res, i menys després de 1975, tot i
que m’ho han demanat.
Per tant la figura de Duran i
Lleida no us interessa gaire.
Van declarar l’Any Carrasco i Formiguera.
Jo havia de fer la conferència inaugural i vaig tenir un infart. Llavors em van
demanar la conferència conclusiva, que es va fer al Col·legi d’Advocats.
Aleshores Duran i Lleida em va dir: “Espero que no diràs que era
independentista”. I tant que ho era! Però no vaig voler renyir amb ell i a la
conferència em vaig preguntar si era o no era independentista. Ell va morir
cridant “Visca Catalunya lliure”. Què volia dir? Vaig voler que fos ell mateix
qui respongués. A partir d’aquí vaig anar llegint documents seus, des de quan
era regidor de l’Ajuntament de Barcelona i va posar el nom de Terence McSueney,
aquell batlle de Cork que va morir en vaga de fam, fins al consell de guerra.
Com deia una gitana: “ Que no digo quien es pero que lo estoy mirando
”.
El 2016 vau dir que la
independència era a prop. Com ho veieu ara?
No hi posaria una data. Però, malgrat la
meva edat i les meves xacres, espero veure una Catalunya independent, confiant,
primer, en l’independentisme, i segon [somriu] en els progressos de la medicina.
Espero que la medicina hi col·labori! Però sincerament, ara sense broma, crec
que el món independentista està demostrant una gran transversalitat i una
continuïtat: no ens cansem d’aguantar garrotades, de fer manifestacions, de
llaços grocs... Algun dia els historiadors parlaran de la revolució dels llaços
grocs. Això continua, la gent no se’n cansa. Està fent forat, aquí i a nivell
internacional. Borrell ha de dir que la seva activitat més important és
contrarestar la campanya dels independentistes.
I la fractura. ¿Hi ha un perill de
trencament de la societat catalana?
Ens acusen de dividir la societat quan són
ells que la divideixen. Pius XII, en ser elegit quan va esclatar la Segona
Guerra Mundial, va adoptar com a lema una frase d’Isaïes: “Obra de la justícia
serà la pau”. És a dir, la justícia és la que fa la pau autèntica. I aleshores
feia aquells missatges radiodifosos de Nadal insistint en les condicions de la
futura pau, que fos justa i així podria durar, que no passés com la pau de
Versalles, que va ser injusta i humiliant i va acabar sembrant una guerra molt
més terrible. Aquest esperit va passar al Concili Vaticà II: la pau no és només
la dissuasió de qui té millors bombes atòmiques, no s’hi val la pau del terror.
Pau VI va crear la Comissió Pontifícia Justícia i Pau, que tenia per missió
denunciar i mirar de corregir les injustícies com a garantia de la pau
autèntica. I aleshores van fer comissions nacionals o estatals, i després
diocesanes. Aquí, a les darreries del franquisme, van tenir una reunió de totes
els comissions diocesanes d’Espanya: el règim les acusava de violentes i de
trencar l’ordre públic. Això és el que passa ara. Aquí estem vivint una situació
injusta. I la pau no pot ser simplement suprimir la protesta. Encara que sembli
que la protesta trenqui la pau, és l’únic camí d’una pau autèntica. Això és molt
important.
