Google+ Google+

TRADUEIX / TRANSLATE

diumenge, 18 de setembre del 2016

Els 7 plans per conèixer el patrimoni cultural i natural de les Terres de l'Ebre

Les Jornades Europees del Patrimoni se celebren a Europa entre setembre i octubre
El flixanco Jaume Masip, de l'Associació La Cana

Foto: 

ANNA ZAERA
Les Jornades Europees del Patrimoni (JEP) se celebren a Europa durant un cap de setmana entre setembre i octubre. L'edició 2016 a Catalunya se celebrarà els dies 16, 17 i 18 de setembre, tot i que algunes poblacions ho allargaran duran tot el mes de setembre i octubre. Enguany el lema suggerit és 'Patrimoni de totes' i posa en relleu la cooperació multilateral de tots els agents necessaris per a difondre i conservar el patrimoni cultural, fomentar la màxima visibilitat de la participació ciutadana, el voluntariat, els col·lectius minoritaris, etc. Hem fet una selecció de les activitats més destacades entre les que cal mencionar les organitzades pels col·lectiu La Cana de Flix i Terres de Cruïlla, associació que engloba els pobles del Sénia. Coneix la nostra història!
1. Visita el patrimoni de Flix
Flix és un dels pobles més actius pel que fa a la divulgació del seu patrimoni, per això, hi ha programades moltes activitats prèvies en diferents espais patrimonials. El cap de setmana del 16 al 18 de setembre, tindran lloc els concerts 'Música i Patrimoni', amb les actuacions dels alumnes i professors de l’Escola Municipal de Música de Flix al Refugi antiaeri (divendres), els Petits Cantaires de l’Orfeó de Flix al Castell nou (dissabte) i l'Orfeó de Flix a l'església Parroquial (diumenge). També cal destacar la inauguració oficial de les VIII Jornades de Patrimoni i IX Curs 'Coneguem la Ribera d'Ebre', amb la presentació de l'exposició 'Pedres de fe, esglèsia i ermites de Flix'. 
Més informació
 
2. Visita teatralitzada a Tortosa
Visita teatralitzada per veure l'exposició permanent del Museu de Tortosa de la mà de diferents personatges que representen tres moments de la història de Tortosa. L'exposició permanent està estructurada en sis àmbits temàtics: Orígens, Íbers, Dertosa, Turtuxa, Tortosa i Modernitat. Els períodes de Dertosa i Turtuxa protagonitzen algunes de les noves incorporacions d'objectes. En una de les vitrines trobem un fogonet portàtil de ceràmica d'època andalusina, que no havia format part mai de cap exposició. A l'àmbit de la Dertosa romana es presenten ceràmiques acompanyades d'un mapa sobre les rutes comercials durant l'Alt Imperi, elaborat a partir dels diferents tipus de ceràmica localitzats a la ciutat. Els passis gratuïts tindran lloc el 18 de setembre a les a les 11, a les 12 i a les 13 hores. 
Més informació
 
3. Visita guiada i comentada al Castell de Móra d'Ebre
En el marc de les Jornades Europees del Patrimoni, el diumenge 18 de setembre tindrà lloc una vista guiada gratuïta a aquest antic edifici militar d'origen islàmic de Móra d'Ebre, declarat Bé cultural d'interès nacional. Està situat al nord del nucli urbà de la vila, amb una gran vista sobre el riu, i està documentat des del 1060. Va formar part de la baronia d'Entença, formada pels Castellvell, els Subirats-Sant Martí, els Entença, els Prades, els Cardona i els Medinaceli, i és al segle XIX quan el castell es veu destruït a poc a poc com a resultat del seu ús durant les guerres carlines. Actualment es conserven uns 350 m de muralla en bon estat, una torre, una gran terrassa, l'entrada i algunes dependències.
Més informació
 
4. Visita guiada a Vinebre
El dia 25 de setembre a les 10h tindrà lloc una visita guiada a Vinebre a càrrec de Josep Maria Pros Tarragó, estudiós de la història de Vinebre. El punt de trobada serà Ca Don Joan i es recorreran els carrers del nucli antic seguint el rastre de les tres cultures (jueva, cristiana i àrab) que hi van conviure fins a les expulsions. També hi trobarem diferents marques de riuades i es recordarà la nefasta figura del Barbut de Vinebre a la Plaça del Rei, on va acabar la seva vida de malifetes, mort pels Mossos d’Esquadra i lligat en una creu aspada recolzada a la façana de l’església. També hi haurà la visita a ca Don Joan i la casa natal de Sant Enric d’Ossó i Cervelló, que es conserva exactament igual com era al segle XIX. Finalment visitarem el col·legi de les teresianes, que Gaudí va encomanar de dur a terme al seu deixeble Bernardí Martorell i, per acabar, hi haurà un tast de vins de Vinebre!
Més informació 
 
5. Recorregut històric per Riba-roja d'Ebre
El proper 15 d'octubre s'ha programat un recorregut pels llocs més emblemàtics del poble. La sortida es fa des de davant de la Casa de la Vila des d'on es parla dels temps prehistòrics i els romans; es continua cap a la zona del Calvari per explicar la població morisca; el casc antic amb el Castell i la roca de la Pena per explicar els templers, hospitalers i Edat Mitjana; a l'església es farà una explicació del seu interior i de la façana s'explica l'època moderna; i acabem una altra vegada davant de la Casa de la Vila per parlar de l'època actual. 
Més informació
 
6. Construccions de pedra seca i oliveres a Freginals
La Mancomunitat Taula del Sénia, juntament amb ajuntaments, associacions i entitats diverses, participa per tercer any a les Jornades Europees de Patrimoni. Les activitats de ‘Terres de Cruïlla’ se centren en els arbres amb història com a part del nostre patrimoni. Partint dels arbres en el seu més ampli sentit, les activitats són molt variades, destacant la importància dels arbres com a valor patrimonial lligat a la història d'una comunitat. Aquesta sortida per Freginals, que tindrà lloc el 9 d’octubre, ens permetrà observar construccions de pedra seca, precioses vistes del Delta, així com barraques, corrals, oliveres centenàries i mil·lenàries i les casetes típiques de camp.
Més informació
 
7. Ruta del cítric a Alcanar
Aquesta és una de les activitats destacades també pel que fa al programa de rutes de Terra de Cruïlla. Partint dels arbres en el seu més ampli sentit, l’objectiu de l’activitat és donar a conèixer el procés de producció dels cítrics i la seua importància en l’economia d’Alcanar. La cita és el 15 d'octubre i ens trobarem a la seu de Vivers Alcanar per a visitar-la i veure un vídeo sobre l’empresa. Ens desplaçarem al Mas del Pi, que és un magatzem de preparació i expedició, on es farà una demostració d’empeltar, i anirem a la finca de Martí, centre de producció amb dues grans basses de reg informatitzat. També coneixerem la Cooperativa Exportadora d’Agris ‘Montsià’ d’Alcanar. El dinar és opcional a un restaurant. 
Més informació

Més informació: 

Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya
Dies 16, 17 i 18 de setembre - Terres de l'Ebre
Fitxa d'agenda Surtdecasa
Font: Els 7 plans per conèixer el patrimoni cultural i natural de les Terres de l'Ebre | Surtdecasa.cat

dissabte, 17 de setembre del 2016

L'arribada dels Borbons a Mallorca significà violacions, humiliacions i espoli econòmic

Cristòfol Soler és jurista i economista. Ha estat president del Govern i del Parlament i actualment és el president de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca.

Teniu un paper destacat dins la Comissió Cívica del Tricentenari...
Dins el que és la Comissió Cívica del Tricentenari tots els que hem intervingut, o tots els ponents des d'en Bartomeu Mestre fins en Guillem Morro, etc., cadascú s'ha especialitzat en alguna qüestió. Jo no som historiador, som jurista i economista, i a partir d'aquí vaig voler fer una aportació, des del meu punt de vista, pedagògica perquè la gent pogués entendre o pogués veure bé, exactament quin tipus d'institucions teníem abans dels Borbons, i quines institucions ens deixaren aquests.
I quin tipus d'institucions teníem abans dels Borbons, i quines institucions ens deixaren?
Abans dels Borbons, teníem un sistema, que en certa manera ja havia començat amb la carta de Franquesa de Jaume I, de l'any 1230, gairebé predemocràtic, on hi havia una societat estamental on tots els estaments participaven de les decisions, és a dir, no només eren els aristòcrates, sinó que també participaven en les decisions els mercaders, els menestrals, els pagesos de la part forana. I davant això, hi havia la certesa de què una cosa era el rei i l'altre el regne. Hi havia aquest sentiment de que la sobirania era compartida. Que una persona pel fet de ser propietària d'una terra, també era propietària del conjunt de totes aquestes terres, amb la concepció del regne. Això era una espècie de sobirania compartida, i les decisions es prenien per majoria (en el Gran i General Consell). Els jurats, que eren sis, n'hi havia un que era cavaller. Els cavallers eren els nobles que varen quedar, perquè el darrer noble, amb terres aquí a Mallorca, fou el comte d'Empúries, que el rei li va comprar el seu feu l'any 1359, és a dir, que a partir d'aquest any no hi ha noblesa de primer ordre, com per exemple hi havia al Principat o als territoris de la Corona d'Aragó. Això feia que dins Gran i General Consell, excepte els eclesiàstics, hi havia tots els estaments. De nobles, hi tenim un jurat. Després hi havia dos jurats mercaders, dos jurats ciutadans i un menestral. Hi havia una participació del poble normal i el que era la petita noblesa que no tenia punt de comparació amb el que vendrà després.
El Gran i General Consell feia les funcions d'assemblea representativa?
Sí, el Gran i General Consell feia les funcions d'assemblea representativa del Regne de Mallorca. Nosaltres no teníem Corts, per tant, el Gran i General Consell feia les funcions d'aquestes Corts, i les decisions que prenia el virrei o el Lloctinent reial els podia aturar si no estaven d'acord amb la Carta de Franquesa i amb les Constitucions del Regne de Mallorca. Els podien vetar. Hi havia un cert vet. Una altra qüestió molt important, tota la recaptació dels impostos era competència del Gran i General Consell.
També dirigia les milícies. Aquí no teníem exèrcit com avui en dia. Hi havia milícies ciutadanes i pageses. Però les milícies, qui les mantenia, qui els preparava, qui els formava, qui posava la pólvora, qui posava els fusells... era el Gran i General Consell. Per tant, el poder del virrei era demanar tropes a aquesta institució. Teníem unes condicions molt diferents de les que tendrem després.
El rei sempre necessitava doblers i el Gran i General Consell havia de negociar amb ell, i tenien fama de mercadejar molt.
Com així no teníem unes Corts?
Jo pens que no ens va convenir perquè si anàvem a Corts sabíem que hi perdríem. Econòmicament ens permetia negociar millor la nostra aportació al rei.
En el cas d'altres institucions, com la Real Audiència, era més complexe. No vàrem poder tenir una Real Audiència com la del Regne de València, com la del Principat o com la d'Aragó, sinó que la nostra només fou d'una sala. Això feia que si aquesta sala et dictava a favor o en contra, sempre hi podia haver una apel·lació al Consell de la Corona d'Aragó. Però així i tot, vàrem arribar a tenir una Reial Audiència. Vàrem tenir un conjunt d'institucions. També hem d'anar alerta en determinades qüestions alhora de comparar, de fer certs paral·lelismes. Era una predemocràcia, sí. En la qual hi havia confusió del poder legislatiu, executiu i judicial, efectivament. És a dir, el virrei, a vegades, es ficava en qüestions judicials, el batle de Mallorca també s'hi ficava...
El procurador reial que era el qui administrava el patrimoni del rei dins el regne, també es ficava en altres qüestions pel poder mateix que tenia. Això, indubtablement, eren factors que influïen. Però, així i tot, estava molt controlat, i el Gran i General Consell ja se'n cuidaven bé en votacions igualitàries, de posar les seves coses en el seu lloc.
Podem parlar de sobirania fiscal?
Sí, hi havia sobirania fiscal, i el que es recaptava aquí, quedava aquí i anava pels interessos del regne de Mallorca. Indubtablement, tot quedava aquí. El rei, de tant en tant, feia qualque talla, per qualque necessitat concreta i el Gran i General Consell li aprovava.
Què passa després quan entren els Borbons?
Canvia totalment el sistema. Passam de contribucions a impostos. La paraula castellana impost ja denota quina és la idea.
Ens enfrontam a una cultura política molt distinta, en el sentit de què aquí hi havia un sistema de pacte amb el rei i passam a un sistema on el rei imposa. La figura del Lloctinent reial és canviada pel capità general.
Sí, i ara també els militars espanyols en celebren el tricentenari...
De la seva conquesta. El capità general que es podia presentar a l'Audiència i participar tant en un plet com en un altre debat, podia ser present i, fins i tot, presidir en certs moments. A part de l'Audiència, es crea la figura de l'intendent reial. L'intendent reial era el qui se'n cuidava de recaptar, però no perquè quedàs aquí, sinó perquè els doblers se n'anassin, perquè la gran majoria dels imposts, que suposaven el 70 per cent de la recaptació del regne, passen ja directament a Madrid per no tornar. Passen a ser impostos directament del rei i s'ho queda tot ell. I comença aquí l'espoli fiscal. Es calcula que en una trentena d'anys se'n van aproximadament 300.000 lliures, que exactament no sabria dir què representarien avui, però és una quantitat importantíssima. És aberrant. I, sobretot, també hi ha una altra qüestió molt important, i és que s'elimina el Gran i General Consell, i aquesta institució que depenia del Regne de Mallorca desapareix d'una manera total i absoluta, i queden simplement aquests càrrecs reials. I les dues ciutats, Alcúdia i Palma (passa a dir-se Palma quan abans era Ciutat), canvien totalment. En comptes d'aquells jurats i consellers, passa a haver-hi regidors. I dels 20 que n'hi havia, 16 són de l'aristocràcia i 4 ciutadans.
I per damunt d'aquests hi ha un enviat del rei...
Com he dit, a Palma passa a haver-hi regidors, a Alcúdia també, però per damunt els regidors hi havia el corregidor. El corregidor l'anomenava directament el rei, i era una persona de fora, perquè els regidors havien de ser d'aquí, però el corregidor no. Generalment era castellà. Com a l'Audiència que també eren castellans i els capitans generals també eren castellans, per descomptat. I el corregidor presidia les sessions de l'ajuntament i vetlava pels interessos del rei. Això tant a Alcúdia com a Palma. De fet, era el mateix, perquè cada zona de la monarquia hispànica tenia el seu corregiment; Així doncs, Mallorca era un únic corregiment. I el mateix corregidor anava a Alcúdia i també anava a Palma. A les viles, s'elimina el sistema de jurats, i també passa a a haver-hi un nomenament de regidors fet en aquest cas pel capità general. Desapareixen la mà major i la menor que també estaven representades en les viles, que era un sistema molt semblant al del Regne de Mallorca, també amb el sac i sort... Tot el que era aquest sistema electiu desapareix. I tot això, amb unes condicions molt específiques, perquè el que es fa amb el Decret de Nova Planta és imposar el sistema castellà. El que a Castella eren funcionaris civils, generalment juristes, en aquest cas, aquí, no. Aquí passen a ser militars. És a dir, el corregidor de Toledo, per posar un exemple, era un jurista, un funcionari de la casa reial. En canvi, aquí, eren militars. A la Corona d'Aragó tots eren militars. Els intendents, que eren generalment civils perquè tenien coneixements econòmics, jurídics, eren gent preparada en aquests camps, doncs aquí no, aquí eren militars. És a dir, tota l'administració és militar. Tota l'administració és militaritzada. Això, clar, suposa un trasbals. Jo crec que dins els períodes de la nostra història hi va haver moments de trasbals, com les Germanies, com les Revoltes Foranes, però aquest, va ser el més gros que hem patit.
Trasbals i humiliació...
El fet de no tenir un exèrcit i tenir una milícia, feia que no hi hagués casernes. A Mallorca queden com a guarnició entre dos mil i tres mil soldats. On els fiquen? A cases particulars, hi ha documents de desastres que es feien: violacions, els militars oficials jugaven a cartes a quina casa els tocava anar, en funció de qui es trobarien (ja podeu imaginar amb quin sentit), llavors la humiliació de totes les cases, de tenir el ganivet -el trinxet-, fermat amb una cadena a la taula, que això encara parles amb gent, que han estat a possessions a Mallorca, que et diuen que les possessions encara continuava aquest costum. I pobre de tu si venia un «agutzil reial» i et trobava que no tenguessis el ganivet fermat amb la cadena. Jo pens a Catalunya, a Barcelona, va ser molt dur. Varen tenir molt de patiment, però jo crec que aquí vàrem tenir, a més del patiment, una tal humiliació, que va fer que volguéssem oblidar el fet. Oblidar aquest patiment que vàrem tenir, perquè imagina't aquell pare de família que veu com violen la seva dona, la seva filla, totes aquestes qüestions. Passar llavors a aquesta espoliació econòmica que et deixa dins la misèria. Els ajuntaments han de cercar altres fonts per tenir recursos. I el nou tribut que posen i que tot d'una s'enduen i en posen de nous, com el del segell, com el del vi. El del vi es carrega tota l'exportació de vi que feia Mallorca a França, bàsicament. Perquè suposava més el valor de l'impost que el guany del vi. A partir d'aquí, el mal que ens va fer això va ser impressionant.
Som terra conquerida...
En Felip V encunya aquelles paraules «mis dos amadas Castillas», i quan parla dels territoris de la Corona d'Aragó diu «las províncias rebeldes». Ara, jo el que sí que puc dir, és que no hem tengut aquest sentiment tant a flor de pell. Nosaltres ens hem oblidat, hem tengut altres curolles, però els castellans, no. Els castellans saben que nosaltres som terra conquerida per ells, i un botí amb totes les condicions. Ho tenen claríssim. I això influeix a la política. Jo em vaig entretenir en comptar tots els ministres que hi ha hagut des de la democràcia. Comptant l'actual govern, a Espanya hi ha hagut 167 ministres. D'aquests 167 ministres, només n'hi ha hagut 37 que siguin originaris de l'antiga Corona d'Aragó. Això ja ens denota una mica com és la repartició del poder a aquesta Espanya democràtica, que deim.
La nostra incorporació no es fa a Espanya, és a dir, nosaltres amb el Decret de Nova Planta, no ens incorporen a Espanya, ens incorporen a la corona de Castella amb totes les conseqüències. La ciutat de Palma li donen un escó a les Corts de Castella, que tenien una funció importantíssima: una i única, que era quan pertocava jurar fidelitat al nou príncep d'Astúries perquè fos l'hereu del rei. Ho vàrem perdre tot. Vàrem perdre tots els drets, i varen passar a ser una colònia amb totes les conseqüències. I ara, en aquests moments, amb un dèficit de balança fiscal del 15%, que n'hi ha que apunten que podem anar pel 16,5%, fa que estiguem amb una situació colonial, i que la situació colonial comença, indubtablement, a aquest període. A partir de l'any 1715.

I a partir d'aquí?
A partir d'aquí, hem de ser conscients que tenim una sobirania que la vàrem perdre per dret de conquesta, i ens hem de plantejar si volem ser ciutadans d'un estat per dret de conquesta. Jo particularment no ho vull ser. Vull tenir la responsabilitat de tenir la sobirania damunt la taula, i, a partir d'aquí, prendre la decisió que es determini entre tota la població. Ara, qui vulgui ser ciutadà d'un estat per dret de conquesta, que facin el camí que trobin.

Publicat el 21 agost 2015 a dBalears
Font: «L'arribada del Borbons a Mallorca significa violacions, humiliacions i espoli econòmic» » Especials » Balears » dBalears.cat

divendres, 16 de setembre del 2016

A Catalunya, País Valencià i Balears hi ha el 82% de barracons escolars de tot l'Estat



A.G. | 13 setembre 2016

Aquest curs als centres d'ensenyament de les Illes Balears hi haurà 107 barracons, 14 més que l'any passat.
Al País Valencià hi ha 1.700 barracons i a Catalunya, 996. Són les dues comunitats de l'Estat espanyol on n'hi ha més i totes dues abasten el 79% del total de l'Estat. Si hi afegim els 107 barracons de les Balears, podem veure que el conjunt dels territoris de parla catalana suporten el 82% dels barracons de tot l'Estat.
Segons un estudi elaborat per la revista La Marea, hi ha 19.028 centres educatius públics a l'Estat espanyol, però no tots gaudeixen de la mateixa salut ni s'imparteixen les classes sota el mateix tipus de sostre, sòl o parets. Segons les dades recaptades per La Marea, en tot l'Estat hi ha instal·lats 3.398 mòduls prefabricats que substitueixen aules d'obra. Però la distribució d'aquestes instal·lacions no ha estat homogènia a les diferents comunitats. El País Valencià té instal·lats 1.700 mòduls, repartits en 163 centres, la qual cosa significa just la meitat del total de barracons a tot l'Estat. En segon lloc s'hi situa Catalunya amb 996 mòduls que al costat del País Valencià alberguen el 79% del total. Ja, a molta distància, hi ha Andalusia (317 mòduls), Castella-la Manxa (161), Illes Balears (107), Aragó (39), Murcia (35), Astúries (30), Galícia (12), Castella i Lleó (11), La Rioja (4) i Cantàbria, Extremadura, Navarra i Melilla, que no en tenen cap.
Font: A Catalunya, País Valencià i Balears hi ha el 82% de barracons escolars de tot l'Estat » Estat » Ara » dBalears.cat

dijous, 15 de setembre del 2016

RÀDIO TERRA: CURS 2016-2017


El passat diumenge Diada de l'11 de Setembre, vam iniciar el curs 2016-2017 amb un programa especial, i des d'ahir hem estrenat una nova graella de programes, gràcies a un nou equip conformat per una desena de persones, més programes d'altres emissores que ens ajuden a teixir una xarxa de mitjans de comunicació a nivell nacional.

Per aquest motiu, us convidem a visitar al nostre nou web (laradio.cat o radioterra.cat) on trobareu la graella amb tots els programes nous, així com una nova secció de podcasts. Actualment, encara estem treballant per dotar de major funcionalitat el web (opció de descarregar podcasts, millorar l'accessibilitat, potenciar les xarxes socials) i també a nivell de tota la nova imatge corporativa i de disseny. Per això volem aprofitar l'ocasió per agrair la tasca ingent de l'Arnau i l'Enric de Riudoms, així com de l'Albert d'Esparreguera i el Toni d'Alfàs del Pi, que n'estan al capdavant.

El treball iniciat al mes de maig ha cristal·litzat aquesta setmana amb l'estrena de fins a vuit programes propis (http://laradio.cat/programes/?es_propi=1) i també la renovació de les llistes musicals. Si l'any passat us vau aprendre de memòria totes les cançons que sonaven durant tot el dia, no us preocupeu! Aquest curs, cada mes actualitzarem completament les llistes musicals amb els "hits" de sempre, però també amb les novetats discogràfiques del panorama musical català (gràcies Isma de Cerdanyola del Vallès, Adrià de Barcelona i Marta i Pol de Reus!).

També estem treballant en tasques comercials i en tasques de promoció per tal d'oferir-vos als socis i sòcies de Ràdio Terra entrades a concerts, sopars i d'altres promocions. Recordeu! Sense socis i sòcies Ràdio Terra no podria existir! Gràcies a tots i totes!

Esperem que gaudiu del nou web i la nova programació d'aquest curs. Com sempre, totes les crítiques i propostes seran ben rebudes en aquesta adreça de correu electrònic.

Salut i ràdio!

dimecres, 14 de setembre del 2016

99 paraules: La paranoia del gonella


Hi ha certa tendència a simplificar allò que hom odia. Efectivament, la catalanofòbia simplifica tot el relacionat amb el català.

Un exemple el trobem en el gonellisme, segons el qual “els catalans” volen imposar “el català” de “Catalunya” a “Mallorca”, com si tots els catalans compartissin interessos, com si a Catalunya només hi hagués una modalitat lingüística catalana, com si aquesta no necessités gramàtica. 

El gonella pensa que la llengua catalana està encarnada en gent perversa que vol interferir contra s'autenticidat de sa llengo. Amb tot, aquest exemple mostra que de vegades costa diferenciar les fòbies i la paranoia. 

Publicat per J. Morro a diumenge, de març 01, 2015


Font: 99 paraules: La paranoia del gonella

dimarts, 13 de setembre del 2016

Un 11 de Setembre en clau de Països Catalans | Antoni Infante




Antoni Infante @InfanteAntoni Coordinador de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, PDaD

Fa molts anys que participe en la diada de l’11 de Setembre. Ho he fet quan aquesta commemoració tenia sobretot un component de resistència, quan eren minoria la gent que ens manifestàvem, mentre que la gran majoria aprofitava la Diada com un dia més d’esbarjo, i també hi he participat els darrers anys, quan centenars i centenars de milers de persones han agafat el relleu de les persones i entitats resistents. De totes, en destacaré només una. Va ser la gran cadena humana del 2013. L’esforç gegantí que va requerir aquesta cadena va suposar un abans i un després en la concepció de moltes persones: el poble català estava i està en condicions tècniques, organitzatives i polítiques per a fer tot allò que es propose, també d’assolir la independència i dotar-se d’un Estat al servei de les persones.
Hi va haver, però, un fet, tal vegada un detall, que la va convertir en la meva predilecta. La cadena humana va traspassar les fronteres i els límits territorials imposats pels Estats dominants i va arribar des del Pertús, al Vallespir (Catalunya Nord) fins al terme de Vinaròs, capital del Baix Maestrat (País Valencià). Sí, ni que fos simbòlicament, perquè, en comparació amb els 400km de cadena, el fet no deixava de ser simbòlic, però els Països Catalans deixaven de ser una quimera retòrica per a esdevenir una realitat física, una materialitat que va possibilitar que molta gent començara a pensar com passar de la consigna idealitzada dels PPCC a la política necessària per a fer-los possibles. Passar de la idea a la factibilitat, com diria Enrique Dussel.
Aquell dia 11 de setembre del 2013, sobre el pont del riu de la Sénia, Lluís Llach i Carles Santos van ser les persones encarregades de “fusionar” la cadena humana entre Alcanar i Vinaròs, reafirmant que els Països Catalans som un sol poble i ens motiven els mateixos objectius. Els acompanyaven Pere Portabella i Guillem Agulló i Carme Salvador, i vam exercir de “padrins” el regidor de Vinaròs Lluís Batalla i jo mateix.
La joia que vam sentir milers de persones en aquell moment va ser indescriptible. Un fet, però, ens va ajudar a comprendre tot d’una que si bé l’alegria i la il·lusió són contagioses, les realitats no podem defugir-les, i allà mateix, mentre que al nord de la Sénia els Mossos d’Esquadra col·laboraven en el desenvolupament festiu de la cadena humana més multitudinària feta mai, al sud, un quilòmetre més enllà ens esperaven dues companyies de guàrdies civils armats fins a dalt de tot per a recordar-nos als milers de valencians i valencianes que ens estàvem a territori conquerit. Diuen que una imatge val més que mil paraules i allà en teníem dues i de ben diferents.
Des de aleshores ençà, un doble procés s’ha accelerat i ha anat madurant a gran velocitat. Per una banda, l’evidència que els Països Catalans estan formats per un sol poble. Per l’altra, que aquest fet no elimina unes realitats diferents no només a nivell de conjuntura, sinó que són hereves de processos històrics complexos, en què la diversitat ha segut una companya de viatge permanent de la unicitat. La constatació d’aquestes dues realitats complementàries –un sol poble amb realitats i ritmes polítics diferents–, ens obliga a afinar en les propostes polítiques si volem que aquestes siguen útils. És així com va apareixent amb més i més força el concepte de República Confederal dels Països Catalans. Una República que segurament no farem de colp, sinó que primer es constituirà la República catalana i després aniran constituint-se la resta, la República valenciana al País Valencià, la República mallorquina, menorquina, etc., etc. I sí el nostre poble en cada país així ho determina, conjuntament farem entre tots i totes la Confederació. Un procés que tot i la seva complexitat, ha de ser el procés per a la llibertat.
Enguany serem molta més gent dels Països Catalans a la diada de l’11. I ho serem no només com a mostra de solidaritat amb Catalunya en els moments decisius del seu viatge cap a la independència, sinó que també estarem participant del nostre propi camí d’alliberament i ajudant –i també exigint– que no es done cap pas sense tenir ben present el conjunt de la Nació.

dilluns, 12 de setembre del 2016

Valencians a Barcelona, 1707-1714

ADRIÀ CASES

Durant el setge de 1713 i 1714, segons el cronista Francesc Castellví, hi havia a Barcelona uns 8.000 valencians, nombre que suposaria un 20 per cent de la població. A partir dels arxius de lhospital de la Santa Creu, lhistoriador Adrià Cases ha posat nom i cognom a 1.859 daquells valencians que ja coneixien la repressió borbònica i arribaven disposats a defensar Barcelona

Si contemplem tota la guerra de Successió, la batalla d'Almansa del 25 d'abril de 1707 va ser un dels enfrontaments més durs d'Europa, i només fou superat per quatre grans batalles continentals (Blenheim, Ramillies, Oudenaarde i Malplaquet). 


Les conseqüències del xoc, però, no van ser només militars. Amb l'aclaparadora victòria del bàndol de Felip V, les portes del regne de València van quedar obertes de bat a bat. El regne, indefens perquè els efectius de Carles III es retiraven precipitadament cap a Catalunya, va quedar gairebé ocupat en poques setmanes. La capital, València, jurava lleialtat al rei borbònic el 8 de maig de 1707. Iniciava així la implementació d'un nou ordre polític, marcat per un fort tarannà militar. A la vegada, es posava en pràctica una acurada operació per situar al capdavant de les estructures de poder prohoms de fidelitat inqüestionable al rei Borbó. La plasmació jurídica del nou ordenament va aparèixer en forma de decret, promulgat el 29 de juny de 1707. Amb la nova reglamentació derivada dels Decrets de Nova Planta, el regne de València -i també el d'Aragó- va ser amputat en tots els sentits, atès que s'anul·là el corpus jurídic que havia fonamentat el sistema pactista de la corona catalanoaragonesa. 

La pràctica política va anar acompanyada de la repressió envers els austriacistes valencians que s'havien significat amb Carles III. Si bé és cert que ambdós bàndols van emprar mesures punitives de caràcter econòmic (les conegudes confiscacions de béns), el bàndol de Felip V va emprendre accions de caràcter violent. Només cal fer un cop d'ull als fets de Xàtiva de juliol de 1707. Quan la ciutat va negar-se a obrir les portes al bàndol victoriós d'Almansa, després de patir un setge, l'exèrcit borbònic hi entrà a mata-degolla, i es produïren execucions de civils i s'incendià el nucli urbà. Fins i tot el nom de la localitat va ser substituït pel de Nueva Colonia de San Felipe, que perdurà fins al 1812.  

Estudis sobre el caràcter repressiu de l'ocupació de Felip V ens mostren que va ser més transversal del que a priori podríem considerar. En un context hispànic polaritzat com el de la guerra de Successió, en part, és lògic entreveure que membres de la noblesa valenciana partidaris de l'Àustria abandonessin el regne. Per a aquest segment de la societat, demostrar la fidelitat cap al rei era un fet transcendental per al seu futur. Així mateix, membres que formaven part de les estructures de poder, fos a través de l'Audiència o de les batllies del regne, també es convertien en un col·lectiu susceptible de seguir Carles III en la seva fugida a Barcelona.      

Com s'explica, per tant, una dada facilitada per Francesc de Castellví -el millor cronista de la guerra de Successió-, quan especifica que uns 8.000 individus originaris del regne valencià van fugir de casa seva?

A hores d'ara estem lluny de saber amb detall si el cronista Castellví va facilitar una dada imprecisa. El nombre de refugiats potser va ser més reduït, però no descartem que també hagués pogut ser superior, com defensa l'historiador José Luis Cervera. Treballs recents constaten la presència valenciana a la documentació de la Barcelona de primeries del Set-cents; a tall indicatiu, només cal fer una ullada al llibre publicat per Albert Garcia Espuche, que no dubta a identificar una autèntica colònia valenciana establerta a la capital catalana (Una societat assetjada: Barcelona 1713-1714, Empúries: 2014).

A través d'un estudi sobre l'hospital de la Santa Creu també vam poder constatar la presència de població valenciana a Barcelona. Tan sols un mes després de la batalla d'Almansa, els ingressos dels nadius del regne de València van augmentar notablement. Entre 1706 i 1714, la Santa Creu va atendre 851 persones originàries del regne, alguns dels quals van ingressar-hi en diverses ocasions. Si donem repassem les dades que fan referència al perfil sociològic dels convalescents, es percep el desplaçament de famílies senceres. Les franges d'edat són molt diverses, i tant trobem homes i dones casats com fadrins/es, solters/es, minyons/es i persones vídues. En aquest mateix període, l'hospital també va atendre 592 militars austriacistes d'origen valencià, molts dels quals van entrar-hi diverses vegades.

La repressió borbònica. Abandonem Barcelona momentàniament per retornar al regne de València. Com hem referit, l'exèrcit de Felip V va entrar-hi en tromba mentre inicià la persecució dels "desafectos" (com apareix a les fonts). En línies generals, podem considerar que l'exili valencià va ser fruit de les confiscacions de béns realitzades pel bàndol borbònic; per la persecució violenta que van patir els partidaris de l'Àustria; i per les represàlies contra els seus familiars, que habitualment eren desterrats dels seus habitatges. Un cas il·lustratiu és el de Josep Sanon, veí de Bunyol. Quan encara no havia esclatat el conflicte a la Península, al voltant de 1703, va esdevenir capità de fusellers. Les autoritats borbòniques el van atrapar i van deportar-lo a Sicília, on estigué retingut durant tres anys. Després d'escapar-se, va combatre sota les ordres del comte de Peterborough per situar el regne de València sota control aliat. Ara bé, amb l'ocupació filipista posterior a Almansa, la repressió va abraonar-se sobre d'ell: "quemaron su casa, árboles, viñas, y cuanto tenía en Buñol [?] y últimamente le han desterrado su mujer y dos hijos". Per a qualsevol capità de l'exèrcit que hagués estat presoner, un tractament d'aquestes característiques hauria estat inimaginable.

Anna Maria Vallès, vídua, també va viure un episodi colpidor. El memorial que va escriure destaca com hagué de fugir de la ciutat de València perquè el bàndol borbònic va creure oportú que el seu domicili fos un espai d'aquarterament de tropes. Segons el seu relat, els "maltractaments" que va estar patint per part de la soldadesca van forçar-la a fugir per mar amb les seves quatre filles.

Dionís Albert, de Borbotó, va acudir a Huete durant la campanya de 1706 per exercir com a bagatge amb les seves pertinences (dos carruatges i 12 mules) al servei de l'exèrcit aliat. Dos germans seus el van acompanyar. Com que el final d'aquesta campanya va ser un desastre en termes logístics, el bàndol carolí va perdre part dels seus pertrets. En aquest context, Dionís Albert va ser capturat pels borbònics, que van confiscar-li els carruatge i les mules, van executar un dels seus germans i, a l'altre, li amputaren les mans.

Felicià Remhui, que no va patir un càstig tan sever, va acabar refugiat a Barcelona per uns fets semblants, ja que amb la seva companyia de galeres va col·laborar amb l'exèrcit de Carles III. Durant diversos moviments de tropes va emprar els seus carros per traginar pertrets en accions a Alzira i des del Grau a València. Amb l'entrada borbònica al maig de 1707, Felicià Remhui va fugir cap a Catalunya i va deixar la seva muller, dues germanes i set fills a l'habitatge del Grau. Un dels seus germans va ser desterrat a Castella, des d'on després també va refugiar-se a Barcelona. A banda, és clar, els béns de Remhui foren confiscats (no ens allargarem amb més exemples, tot i que encara són abundants).

 En paral·lel al desplaçament cap al Principat, hi hagué un moviment intern al regne valencià mateix que podem situar entre 1707-1709 i que anava en consonància amb l'evolució del front bèl·lic. Així, molts refugiats van establir-se en tres enclavaments estratègics sota control austriacista, com eren Morella, Dénia i Alacant. Amb la caiguda de les tres places, però, els refugiats també van acabar dirigint-se cap a terres catalanes, tal com ja havien fet molts compatriotes. Val a dir que el Principat no va ser l'únic indret que va arrecerar els desplaçats. També a les illes Balears, especialment Mallorca, s'hi documenta aquest flux migratori. Els llibres d'òbits parroquials demostren una presència poblacional que comença a documentar-se a partir de l'estiu de 1707 i fins al final del conflicte, el 1715. Un cop van caure els nuclis resistents d'Alacant i Dénia, un gruix important de civils va dirigir-se a Eivissa, fet que va comportar que el 1710 es prohibís l'entrada a l'illa de més persones foranes. 

1.859 noms. A partir de diverses fonts barcelonines hem pogut trobar 416 persones més d'origen valencià. El destí d'aquesta gent va ser la capital catalana i, en general, s'hi van establir entre 1707 i 1714. Si hom creua aquestes informacions amb els registres de l'hospital de la Santa Creu, podem afirmar que actualment tenim coneixement, amb nom i cognom, de 1.859 valencians desplaçats a Barcelona.

La majoria dels refugiats formaven part de la menestralia i els estrats més populars, és a dir, sectors que vivien del seu treball. En aquest col·lectiu la variabilitat és amplia, i tant trobem persones amb formació i ben situades socialment (metges, mercaders, notaris, mestres d'arts, etc.), com teixidors, traginers, pagesos, o mariners, entre d'altres. Un altre grup d'exiliats valencians molt present a Barcelona fou el dels religiosos. No debades, el món eclesiàstic va jugar un paper fonamental a l'hora de propagar l'austriacisme als territoris de la corona catalanoaragonesa, sobretot els ordes menors. L'aristocràcia austriacista també va fugir a Barcelona, i fruit de la seva identificació inequívoca amb Carles III, va seguir el rei amb l'anhel que algun dia retornaria a les seves propietats i recuperaria la dignitat perduda.

València ciutat era la localitat d'on provenien la major part dels refugiats. A molta distància la seguien altres poblacions importants com Alacant, Xàtiva, el Grau, Castelló de la Plana i Alzira. A banda, és clar, molts exiliats eren d'altres indrets del Regne. Així, el titular que definiria millor la fotografia que intentem reconstruir seria el següent: els refugiats valencians que van dirigir-se a Barcelona durant la guerra de Successió formaven part de totes les esferes de la societat, de totes les edats i de tots els racons del territori. 

Malgrat la diversitat en termes socials, la fugida cap a terres catalanes va tenir un denominador comú que fins i tot els segments privilegiats van haver de suportar. Ens referim a la pobresa soferta durant l'estada a Barcelona, on les dades de què disposem traspuen un context molt precari. Una reflexió dels jurats austriacistes de Xàtiva de 1711 no deixa lloc a dubte: "viéndose necesitados a refugiarse en los dominios de S.M. [Carles III], en donde han perecido muchos, y otros se mantienen estrechamente lamentando sus miserias".

La fam. La situació viscuda era la conseqüència d'una fugida precipitada i sense massa planificació. Hem de tenir present que la sortida cap a Catalunya es realitzà de manera ràpida per evitar la repressió, per tant, els desplaçats no podien endur-se massa pertinences. A banda, la confiscació dels seus béns en el lloc d'origen (cases i rendes) impossibilitava l'extracció d'alguna quantitat econòmica que els permetés sobreviure. Altre cop els exemples serien nombrosos, però segurament el cas de Felip Arbona, de Carcaixent, és prou significatiu. Una vegada els borbònics van assaltar la seva llar (que fou saquejada), va abandonar els seus pares i germans per fugir precipitadament cap a Morella. A continuació, des dels Ports va encaminar-se a Barcelona, on vivia amb moltes mancances per tal com no disposava de mitjans. La seva situació no presentava gaires expectatives de millora, atès que la seva família patia la confiscació de la collita de grans i seda, fet que li impedia disposar d'alguna ajuda.

Encara pitjor devia ser la situació d'Antoni Gil, de Canals. Aquest valencià va morir a l'hospital de la Santa Creu de Barcelona (el que era l'hospital de pobres de la ciutat). Mentre estava convalescent a la cambra de Sant Pere va dictar el seu darrer testament, el qual va llegar 20 lliures per al mateix hospital i 24 rals de plata per a la barcelonina Maria Celdoni, que va auxiliar-lo mentre era a la ciutat. Antoni Gil es trobava en una situació tan difícil que no va poder costejar l'enterrament, raó per la qual va dictaminar que el seu marmessor gastés la quantitat que pogués aconseguir. Nogensmenys, el cronista català Francesc de Castellví va escriure que, per iniciativa del senyor de la Donzell, entre d'altres persones, s'organitzà un hospici públic per donar menjar al gruix de refugiats. L'espai era el col·legi de Sant Sever de Barcelona i el migdia obria les portes. L'ajuda es va mantenir fins al maig de 1713.

Alguns notaris valencians que van desplaçar-se a la Ciutat Comtal van continuar treballant, i gràcies a les seves actes coneixem millor el tipus de vicissituds sofertes. Diverses persones, a títol individual, van auxiliar els refugiats que patien més misèria. Sovint, els barcelonins col·laboraren en la manutenció, o els mateixos membres de la colònia valenciana, sobretot aquells de més rang social i capacitat econòmica. L'estudiant de Russafa Josep Vivó, que va abandonar la seva família per fugir de València, manifestava que després de catorze mesos d'estada a la ciutat sobrevivia gràcies a l'almoina. Unes altres persones, abans de morir, deixaven diners a aquells que els havien ajudat, bàsicament per pagar-los la roba i els aliments prestats durant l'estada a Barcelona. 

Un dels membres que va destacar més en la protecció i resguard dels refugiats va ser el secretari del Consell d'Aragó de Carles III, Josep Vicent Torres i Eiximeno, que va erigir-se en cap visible de la colònia valenciana. Albert Garcia Espuche ha posat al descobert que el nucli de Torres i Eiximeno vivia al carrer de la Mercè. La casa que va ocupar fou la del mercader Joan Comellas. En aquest espai, els valencians hi trobaven un primer auxili i, alguns d'ells, fins i tot l'habitatge. El 1708 hi residien 48 persones, i quatre anys després, 66. A banda de la seva família, a la llar també vivia el servei i alguns refugiats que formaven part del seu cercle més íntim. Al carrer de la Mercè, on hi havia alguns dels habitatges més distingits de la ciutat, també s'hi assentaren el comte de Cardona i el seu germanastre, el comte d'Erill. El comte de Cardona va ocupar la casa del filipista català comte de Peralada, així com el comte d'Erill, que s'establí en una propietat adjacent del mateix noble borbònic.

El desplaçament valencià cap a la Ciutat Comtal es pot computar en alguns milers de persones. Per tant, és lògic entreveure que aquestes acabessin allotjant-se en altres barris. Tot i que el nucli de la Mercè fos el principal, també hi hagué refugiats que van establir-se als carrers de Tallers, Canuda, Sant Pere Més Baix, Plateria, Santa Anna, Comtal, Abaixadors, Hospital, Portaferrissa, Montcada, Ample i Pedró. La variabilitat urbana és molt amplia, per tal com diversos zones van convertir-se en espais d'acollida. De ben segur, hom albira que els exiliats van establir-se en qualsevol indret de Barcelona on poguessin aconseguir alguna habitació de lloguer.

La noblesa austriacista refugiada també va viure les conseqüències d'estar allunyada de casa seva i de les rendes que posseïa (ara confiscades); tot i que no podem considerar que van patir la pobresa -en alguns casos misèria- soferta per la menestralia i els estrats més populars. De fet, Antoni Tomàs Fenollet Cavanilles i Juan, comte de Casal, va destinar mil lliures moneda valenciana per al seu enterrament, una xifra desorbitada per a la majoria dels refugiats. Seria més precís considerar que la situació viscuda per l'aristocràcia valenciana els impedia mantenir el seu nivell de vida.

No tots els nobles tenien l'ascendència i la capacitat econòmica del comte de Casal, que fou nomenat governador de Calàbria per Carles III. Lluís Bellvís, de Xàtiva, era fill del senyor de Benissuera i en el seu testament va llegar una quantitat econòmica important per a una persona que li havia prestat aliments, cosa que demostra les mancances sofertes. Fins i tot un noble austriacista de renom com Josep Boïl d'Arenós, marquès de Boïl, va passar per un mal tràngol. Amb l'objectiu d'aconseguir diners per afrontar l'exili, el marquès de Boïl va intentar vendre propietats familiars del regne de València. Des del seu punt de vista, aquella era l'única solució per sobreviure a Barcelona, sobretot per als seus fills. 

La situació que ocasionava la guerra, però, provocava que les transaccions de compravenda fossin massa complicades (o gairebé impossibles). Els béns dels refugiats estaven confiscats pel bàndol borbònic, que n'era el propietari manu militari i era qui n'extreia un rendiment econòmic. Alguns testimonis van assegurar que molts valencians intentaren vendre patrimoni mentre eren a Catalunya. Ara bé, la incertesa en termes politicomilitars era massa perjudicial, una inseguretat que es veia agreujada pel fet de no trobar compradors. 

El setge. En aquest context, podríem dir fins i tot depriment, va arribar l'estiu de 1713 i la consegüent resolució de la Junta General de Braços del Principat. Davant la situació internacional derivada de la pau d'Utrecht, Carles III (ara Carles VI de l'Imperi Romano-germànic) va signar un armistici, alhora que els exèrcits aliats van abandonar el front. Catalunya quedava isolada. Davant la nova situació, els estaments catalans van reunir-se per deliberar com s'havia de prosseguir. En joc hi havia la preservació de les pròpies Constitucions, i per extensió, del sistema pactista característic de la Corona d'Aragó. La rendició suposava que Felip V imposés la seva autoritat, que implicava l'abolició dels drets i privilegis, tal com havia succeït als regnes de València i d'Aragó.

Així, el 9 de juliol de 1713, els estaments catalans van publicar la resolució de lluitar fins a les darreres conseqüències contra el Borbó. Poques jornades després, el duc de Pòpuli, comandant de l'exèrcit filipista, inicià el bloqueig terrestre i marítim de Barcelona, i el consegüent setge que s'allargà més de tretze mesos, fins a l'11 de setembre de 1714. Les institucions catalanes van organitzar l'esforç de guerra que havia de perllongar la disputa. Al costat de les autoritats barcelonines, molts refugiats austriacistes del conjunt dels regnes hispànics van donar suport a la resistència; de manera especial, els refugiats valencians que encapçalava Josep Vicent Torres i Eiximeno. En vigílies de la Junta General de Braços, és cèlebre la representació que el mateix Torres i Eiximeno i Gaspar de Calatayud, comte de Cirat, van entregar als Comuns catalans (Braç Militar, Generalitat i Consell de Cent). Els dos prohoms, amb l'objectiu de preservar els privilegis del Regne, van posar "la nació valenciana" al servei de la resistència barcelonina.

La situació d'emergència va provocar la creació d'un nou exèrcit. Els refugiats valencians van enrolar-se en diverses formacions, però el regiment més representatiu fou l'alçat pel mateix Josep Vicent Torres i Eiximeno, que s'anomenà Verge dels Desemparats. La plana major també estigué formada per valencians. El tinent coronel era Tomàs d'Anglesola, exiliat a Barcelona, com a mínim des de 1708, i mort en els combats d'agost de 1714. El sergent major era Vicent Esteban del Lago.

Una de les accions més dures en què participà el regiment de Torres i Eiximeno fou la cruent lluita del baluard de Santa Clara (12-14 d'agost de 1714). Junt amb la Coronela de Barcelona, el regiment "dels valencians" va envestir els efectius borbònics, que controlaven part del bastió. La lluita va ser molt intensa, a punta de baioneta, i fins el coronel Torres i Eiximeno va quedar greument ferit. En l'atac final de l'11 de setembre sembla que la resta del cos va combatre al centre de la defensa barcelonina, en les càrregues que va liderar Antoni de Villarroel al pla d'en Llull. Altres oficials van combatre a les barricades construïdes al pla de Palau.

Al costat del liderat polític d'homes com Torres i Eiximeno, el militar valencià més preparat i que va adquirir màxima rellevància en la defensa de Barcelona va ser Joan Baptista Basset i Ramos. De fet, com a comandant en cap de l'artilleria va ser la mà dreta d'Antoni de Villarroel, i al llarg del setge de 1713-1714 va participar en els diversos consells de guerra. En termes bèl·lics, Basset i Ramos va dirigir els bombardejos per impedir l'acostament del cordó de setge filipista. Aquesta tasca fou prou reeixida si observem que l'exèrcit borbònic no va apoderar-se del convent dels Caputxins (proper a les muralles) fins el maig de 1714. De la mateixa manera, Basset i Ramos també va entorpir l'excavació de les trinxeres que els francoespanyols començaren a obrir a l'estiu de 1714. Les bombes llançades des de la capital catalana van causar moltes baixes. En la jornada final de l'11 de setembre, Basset i Ramos va comandar la defensa del pla de Palau, on caigué ferit.

La darrera acció protagonitzada pel militar austriacista valencià, poc coneguda, fou la d'acudir al castell de Cardona el 18 de setembre de 1714. Amb la capitulació de Barcelona, el duc de Berwick va creure oportú que, per evitar el saqueig de la ciutat i preservar la vida dels barcelonins, es lliurés la fortalesa cardonina. Com a garantia de l'acord entre les autoritats catalanes i el duc de Berwick, el general Basset i Ramos acompanyà l'expedició borbònica que es dirigí al castell. Així, el governador de Cardona, Manuel Desvalls, podia certificar la caiguda de Barcelona i el lliurament de la plaça.

La lluita dels valencians, com la de la resta de resistents, encara va allargar-se agònicament fins a l'estiu de 1715, quan van caure definitivament els dos únics territoris sota control austriacista: Mallorca i Eivissa. Des del moment en què s'optà per combatre a ultrança, molts barcelonins -i entre ells molts exiliats- van acudir a les Balears. En aquest context, part dels refugiats, derrotats, van retornar al regne de València. Altres optaren per continuar a l'exili. Fins i tot després de la caiguda de Mallorca i Eivissa, la fugida es va prolongar en terres de l'Imperi germànic. Així, molts dels valencians que havien escapat de l'envestida d'Almansa el 1707 mai més no tornarien a casa seva. 


Font: Valencians a Barcelona, 1707-1714 | El Temps

diumenge, 11 de setembre del 2016

Castelló i Lleida segellen l’agermanament en el marc de la celebració del 765 aniversari de la ciutat

Amparo Marco i Montserrat Parra signen un acord per a reforçar les relacions culturals, esportives, socials, turístiques i econòmiques entre ambdues ciutats


El Saló de Plens de l’Ajuntament de Castelló ha acollit l’acte d’agermanament de la capital de la Plana amb la ciutat de Lleida, un acte que s’ha emmarcat en la celebració del 765 aniversari de la fundació de Castelló i que ha estat presidit per l’alcaldessa, Amparo Marco; l’encara vicealcalde i responsable d’Agermanaments, Enric Nomdedéu; i la tinent d’alcalde i responsable de Cultura de la Paeria de Lleida, Montserrat Parra. A la signatura d’aquest acord també ha assistit gran part de la corporació municipal, autoritats i representants de la societat civil.

Enric Nomdedéu ha estat l’encarregat de realitzar un repàs als vincles històrics que uneixen aquestes dues ciutats i que es remunten al 8 de de setembre de 1251, quan el Rei en Jaume I va atorgar a Ximen Pérez d’Arenós, a través del document anomenat privilegi de trasllat, l’autorització per a desplaçar la vila de Castelló de la muntanya a la plana. El vicealcalde ha explicat que les relacions de col·laboració entre municipis constitueixen un element fonamental per a reforçar, afavorir i promoure el progrés, ja que són un estímul per a tots els sectors que formen el teixit civil, social i econòmic i s’han de traduir en un benefici per a tots els ciutadans. Per açò, en aquest acte, Castelló i Lleida s’han compromès a reforçar les relacions culturals, esportives, socials, turístiques i econòmiques, a través de l’organització de trobades socials, el foment de l’intercanvi d’experiències,i l’estudi de fórmules participatives que permeten executar projectes comuns.

Per la seua banda, la regidora de Lleida, Montserrat Parra, ha mostrat la seua satisfacció i agraïment per poder compartir un acte tan significatiu per a ambdues ciutats i ha afirmat que “és la nostra obligació recordar el nostre passat i cuidar el nostre patrimoni material i immaterial, perquè saber d’on venim i a on anem ens dóna seguretat i confiança per a construir el nostre futur”. Parra ha destacat que Castelló i Lleida són dues capitals amb molts elements en comú: “compartim un rei, una llengua, una cultura i unes tradicions, però també compartim el fet de ser ciutats modernes i vitals, ciutats universitàries, que aposten pel progrés, que es preocupen pels seus ciutadans i que creuen en un futur ple d’il·lusió i projectes”. Per a finalitzar, l’edil ha mostrat el desig de l’Ajuntament de Lleida de repetir, de forma simbòlica, aquest acte d’agermanament en el Castell del Rei, el mateix lloc on Jaume I va signar l’ordre de trasllat de Castelló.

L’alcaldessa, Amparo Marco, ha iniciat la seua intervenció explicant que “avui és 8 de setembre, un cita escrita amb lletres solemnes en el nostre passat més gran. Avui es compleixen 765 anys del privilegi de trasllat atorgat per Jaume I al seu lloctinent Ximen Pérez d’Arenós per a traslladar la vila des del castell a la plana, i per a commemorar aquesta efemèride, gens millor que segellar la nostra amistat amb Lleida, tancant el cercle de la història. Castelló mira avui cap al passat amb la vista posada en el futur”.

“765 anys després, Castelló i Lleida tornen a trobar-se en el camí. Tendim la mà a una ciutat amb la qual ens uneix la mateixa ànsia de futur. Som pobles amb identitats comunes, amb coincidències, amb una estructura social similar, amb un rang de capitalitat que ens fa ser nucli administratiu i de serveis per a les poblacions de l’àrea metropolitana” ha indicat la primera edil, qui ha afegit que “la germanor que avui consolidem en aquest acte pot i deu enfortir-se en el futur. Tenim l’oportunitat d’establir llaços de cooperació i col·laborar en projectes conjunts en matèria social, econòmica i cultural”.

Finalment, Marco ha explicat que “Castelló està orgullós de commemorar els seus orígens. Fa 765 anys aquells primers castellonencs van ser protagonistes de la fundació de la ciutat. Van baixar fins a la Plana i van començar a construir una ciutat que amb el temps creixeria i es convertiria en una terra d’acolliment per a les gents que habitaven aquest entorn magnífic de mar i tarongers. Han passat els segles, però Castelló segueix tenint aqueix afany de futur que tenia fa vuit segles. Els castellonencs i les castellonenques tenim el mateix orgull de pertinença a aquesta terra que van tenir els nostres avantpassats i, per açò, 765 anys després, seguim sent futur”.

Val a dir que aquesta proposta d’agermanament entre les dues ciutats ja ve de lluny: va ser formulada per primera vegada pel llavors únic regidor de la Unitat del Poble Valencià, Antoni Porcar, durant el mandat de l’alcalde Daniel Gozalbo; però aquest no va considerar convenient la seua tramitació. Des d’aleshores, els representants de les formacions nacionalistes, Bloc i Compromís, l’han defensada en repetides ocasions, però només ha estat ara, durant el govern bipartit, quan han assolit la seua aprovació.

Font: Castelló i Lleida segellen l’agermanament en el marc de la celebració del 765 aniversari de la ciutat | VilaWeb

dissabte, 10 de setembre del 2016

PRENGUEM LA INICIATIVA


Amb Na Carme Forcadell-Presidenta del Parlament i Raül Romeva-Conseller d'Afers exteriors del Govern de la Generalitat. Amb aquesta foto els representats de la FOLC volen expressar la seva solidaritat amb els representants del govern català davant l'assetjament del govern espanyol.
L'Assemblea de la FOLC (Federació d'organitzacions de la llengua catalana), reunida a Barcelona amb la participació de representats de les Illes Balears (STEI-Intersindical, Assemblea de Mestres i Professors en català), País Valencià (Escola Valenciana, Intersindical Valenciana, El Tempir), Catalunya del Nord (Federació per la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalanes) i Principat de Catalunya (Associació Llengua Nacional, Plataforma per la Llengua, Amics de la Bressola, USTEC-STEs), ha acordat fer públic el següent Comunicat:


PRENGUEM LA INICIATIVA, EXIGIM ELS NOSTRES DRETS LINGÜÍSTICS

Aquests darrers anys la llengua catalana ha continuat discriminada, en més o menys grau en tots els territoris on es parla, segons la diferent situació política de cada  territori, i en tots els casos hem hagut d'actuar amb fermesa davant de cada atac rebut. 

Els atacs tenien la intenció de reduir els espais de llibertat que s'havien anat guanyant per a l'ús del català: contra el català com a llengua vehicular de l'ensenyament al Principat de Catalunya, imposant un decret de trilingüisme a les Illes Balears (decret TIL) i al Pís Valencià reduint les línies de programes d'ensenyament en valencià. Al País Valencià ha estat un atac continu a la nostra llengua, fins i tot tancant RTVV i tallant les emissions de TV3. A la Catalunya del Nord, a la Franja de Ponent (Aragó), a l'Alguer (Sardenya) i al Carxe (Múrcia) el reconeixement oficial hi és encara molt precari i en aquest context la llengua té greus dificultats per a créixer o simplement mantenir-se. El Principat d'Andorra és una excepció pel que fa al reconeixement del català, perquè n'és llengua nacional i oficial.

Ara la situació ha canviat en els territoris més poblats: al País Valencià i a les Illes pels resultats de les darreres eleccions autonòmiques i al Principat de Catalunya pot canviar encara més perquè està en un procés d'independència que comportarà canvis importants. 

Reivindiquem l'aplicació dels següents objectius bàsics en tots els territoris, amb el ritme que es consideri adequat en cada cas:

1.- Exigir a les Administracions que l'acreditació de la competència lingüística sigui un requisit per a les empleades i empleats públics, de manera que tots puguin atendre en català tota la ciutadania.

2.- Exigir a les Administracions que difonguin  entre la població que encara no la coneix, que conviu en el mateix territori.

3.- Exigir a les Administracions que el català sigui la , de manera que pugui fer la funció pedagògica i de cohesió social que li correspon.

4.-  Exigir a les Administracions que creïn les condicions i emprenguin les accions adequades perquè les zones on es parla català disposin de  o puguin rebre les emissions dels mitjans de comunicació  que emeten en català des d'unes altres zones.

Qualsevol territori on hi ha una comunitat catalanoparlant té dret a rebre de les Administracions el reconeixement mínim que defineixen aquests objectius, .

Totes aquestes exigències es faran realitat amb el treball d'un ampli moviment popular, que aplegui cada vegada més voluntats compromeses en la restitució del català com a llengua de cohesió social.

Assemblea de la FOLC, 10.09.2016

A més a més l'Assemblea de la FOLC reunida avui a Barcelona dóna suport a la manifestació d'aquesta tarda a Perpinyà en defensa de la catalanitat i del nom de la regió OCCITÀNIA-PAÍS CATALÀ. Mes informacio: M. Antonia Font, presidenta de la FOLC

El cas dels “catalans francesos” arriba a 'The New York Times'

Castellet de Perpinyà
La revolta nord-catalana per la nova denominació de la macroregió francesa que subsumeix la identitat catalana sota el nom d’Occitània ha arribat a The New York Times, que es fa ressò del cas en l’article “No ens esborreu: Els catalans francesos tenen por de perdre alguna cosa més que el nom d'una regió”.
El text recorda que dins del pla d’eliminació de regions de la República francesa s’ha reduït el nombre de 22 a 13, un canvi que ha fet perdre la denominació de Llenguadoc-Rosselló, que era una referència a l’especificitat del territori.
Ara, la pèrdua de tota referència a la catalanitat del territori ha “inflamat una crisi de la identitat catalana que s’ha estès com la pólvora”, i afegeix que a l’altre costat de la frontera amb Espanya, la qüestió de la identitat catalana “ja està prou calenta”. En aquest sentit, NYT recorda que “els 450.000 catalans francesos o nord-catalans com la majoria de la gent s’autoanomena, consideren que el nou nom és com esborrar la seva presència al mapa”

Manifestació a Perpinyà

El mitjà nord-americà es fa així mateix ressò de la manifestació convocada per aquest dissabte, 10 de setembre, per reivindicar una menció a la catalanitat del territori sota la menció ‘País català’, amb la intenció de forçar un canvi de la nomenclatura abans de l’1 d’octubre, data en què el Consell d’Estat prendrà una decisió definitiva.
El mitjà també fa referència a fet que Occitània és “un terme més cultural que polític que es remunta a l'Edat Mitjana i es refereix a una àmplia zona del sud d'Europa on es parla occità, una llengua romanç derivada del llatí”, però que “no vol dir res per a nosaltres”, segons declaracions del president d’Unitat Catalana, Brice Lafontaine, que afirma: "Som els catalans del nord i volem seguir existint com a tals".
Font: El cas dels “catalans francesos” arriba a 'The New York Times'