Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«Són els infermers en acció. Qui pot negar-ho? Ho són. N'hi ha prou de veure el discurs de Xavier Domènech d'ahir al Parlament de Catalunya. 'Chapeau'. O el gest d'Ada Colau amb ERC al consistori barceloní. Gràcies.»
A dalt d’un avió de Finn Air deixo
Hèlsinki, on he passat tres nits intenses i tres dies viscuts. A la banda
esquerra, un finlandès aprofita els darrers segons d’internet per escoltar un
discurs en anglès de Puigdemont. A la banda dreta, una finestreta perfila un
paisatge nevat. Se m’apareix amb nitidesa. I entre tanta neu blanca, si acluco
els ulls puc discernir amb dificultats un vestit d’infermer. Blanc entre blancs.
Hi és. El noto. És un vestit perfectament recognoscible. Sí, són els vestits
dels famosos infermers de Jordi Borja, fundador dels comuns, però també crític.
Els tinc calats de lluny. Concretament, de tan lluny com el 15 de juny.
Efectivament, el 15 de juny Jordi
Borja va transmetre’m una idea que m’acompanya d’aleshores ençà i que es palesa
de manera brutal aquestes darreres hores: en aquesta guerra els dirigents dels
comuns no volen ser soldats. Volen ser infermers. I, efectivament, com ell
pronosticava, van defugir l’embat l’1 d’octubre. Res de soldats. No era la seva
guerra. Es veu que l’1-O no hi havia garanties (no com ara); es veu que l’1-O no
tenia conseqüències jurídiques (que ho expliquin als presoners!). Tal com Borja
preveia, la direcció comuna no tan sols no va pujar al carro de la independència
l’1 d’octubre, és que no van pujar al carro del referèndum! Part de la direcció
(no pas els votants) ens van abandonar a la nostra sort.
En canvi, ara és tota una altra història.
Ara sí que els tenim al nostre costat. Són els infermers en acció. Qui pot
negar-ho? Ho són. Només cal veure el discurs de Xavier Domènech d’ahir al
Parlament de Catalunya. Chapeau. O el gest d’Ada Colau amb ERC al
consistori barceloní. Gràcies. I com ells, tants referents de l’esquerra
unionista: Maruja Torres, Pablo Iglesias, Elisenda Alamany o Marta Ribas. Ara
tot són gestos. Sempre hi ha excepcions, és clar. Gent com Coscubiela o Oriol
Güell, incapaços d’empatia. Però, en general, els dirigents dels comuns, com bé
pronosticava el seu fundador, Jordi Borja, van fugir de ser soldats, però s’han
posat el vestit d’infermers. Estan disposats a ajudar. I a curar ferides. Ara és
el seu moment. Ara és la seva hora. Ara sí que pugen al carro. I, de fet, si
forço els ulls, em costa poc de perfilar-ne els vestits blancs entre la neu
nòrdica.
A mi, la direcció dels comuns (no els seus
votants) em recorda, ai ara!, Maria Teresa de Calcuta. La monja infermera que,
en lloc de ser un soldat lluitant contra la pobresa, era una infermera de la
pobresa. Com més pobres, millor. Sabeu per què? Perquè això vol dir que més
feina tindrà l’infermer.
Els líders dels comuns (no pas els
votants), en el moment de l’embat i de la lluita, pals a la roda. Tot eren
excuses. En canvi ara, quan tot són ferits, tot seran ajudes. Ara que Espanya
ens esclata a la cara i tot són plors, escriuen les seves millors pàgines. Passa
que han estat, diguem-ho, uns infermers particulars, un punt sàdics: han deixat
caure el soldat … per poder-lo curar després. Això han fet.
Felicitacions.
És per això que, alhora que agraït, els
veig com uns enormes irresponsables. Crec que la seva tàctica causa dolor. Aquí,
per evitar de fer el soldat, han enganyat amb una Espanya irreal, federal i
fraternal. Han parlat d’un somni que no existia. I tot per no anar al combat i
no fer el soldat. Han emblanquinat un orangutan. Una mentida que ara cau a
trossos. Espanya, reformable? Jutge Llanera. Madrid, la nostra capital? A
Brussel·les exiliats. Xalets a la Cerdanya? Cel·les a Estremera. Han jugat amb
els sentiments de la gent dient que, a ‘España’, hi tenim més aliats que mai. Si
es descuiden! I tot per negar que els soldats feien falta. I falta que fan…, com
Dante Fachín i més votants sí que han vist.
Tothom sap que, de la revolució dels
somriures, en tenim feta la part dels somriures i falta la part de la revolució.
Hi anem de cap? Potser sí. O potser no. Mon pare, Ramon Barnils, sempre present
en la memòria, explicava això: ‘La cosa que detesto més de la vida és la poca
valentia de la gent per a ser feliç. La gent no vol viure. Prefereix sobreviure.
I anar tirant.’ Hi penso, en mon pare, mentre per la finestreta de l’avió de
Finn Air distingeixo, entre la blanca neu, un vestit blanc d’infermer. Aquest
ensuma la sang i viurà els seus grans moments els dies vinents. L’1-O no ens va
deixar viure i, ara, en canvi ens ajuda a sobreviure. Felicitacions!
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada