QUÈ PARLAM?

Llengua o dialecte? Català o mallorquí?.

Reflexions de Francesc de Borja Moll a la Lliçó inaugural dels cursos de llengua catalana 1978 - 79 organitzats per l'Obra Cultural Balear. 

Hi ha prou raonaments i fets contundents, exposats clarament per  Francesc de Borja Moll en la Lliçó inaugural dels cursos de llengua catalana 1978-79 organitzats per l'Obra Cultural Balear, per aclarir els conceptes de llengua i dialecte i per fer evident que les diverses maneres que tenim de parlar a les Illes Balears no són més que diverses formes de parlar la llengua que compartim amb valencians, catalans, andorrans i algueresos. La realitat lingüística així ho demostra: ningú no pot negar que la llengua que parlam a les Illes és la mateixa que parlen a Andorra, a Lleida, a Girona o a Alcoi; de la mateixa manera que qualsevol persona veu que la llengua que es parla a Viena és la mateixa que a Berlín o que la de Washington és la mateixa que la de Londres.

La denominació "català" és l'essència del conflicte entre una part considerable dels nostres ciutadans, que prefereix anomenar-la "mallorquí", "menorquí", "eivissenc" o "formenterer", sense que això suposi negar-ne la identitat i la unitat. O hi ha qualcú que creu que els illencs parlam tres o quatre llengües diferents? Un menorquí ve a Mallorca o va a Eivissa i s'entén perfectament amb els nadius d'aquestes illes, i això mateix succeeix a un mallorquí o un eivissenc que vagi a Menorca. Això és una prova clara de la identitat de la llengua entre les illes: a totes tres es parla el mateix idioma. I el mateix succeeix si un mallorquí va a Catalunya o un valencià ve a les Illes: també ens entendrem. És evident que hi ha un cert nombre de paraules especials de cada territori, però un parell dins un conjunt de mils no determinen una diferència d'idioma, sinó de dialecte.

Entre idioma i dialecte no hi ha diferència essencial, sinó únicament diferència de punt de comparació. Un dialecte és un sistema de signes orals que no es distingeix sinó accidentalment d'un altre, amb el qual forma, per tant, una mateixa llengua o idioma. És a dir, que el castellà de Burgos és una llengua si es compara amb el francès de Lyon, però és un dialecte si es compara amb el castellà que es parla a Santander o a Cuenca. Anàlogament, el mallorquí és una llengua si el comparam al castellà, al francès o a l'italià, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al gironí o valencià. Així queda clar que un dialecte no és una cosa inferior en dignitat a l'idioma, sinó la forma especial que l'idioma té en una àrea geogràfica determinada. I el mateix passa amb els subdialectes, que no són dialectes inferiors, sinó varietats d'un mateix dialecte (pollencí, manacorí, serverí,...). Totes són mallorquí, i pel fet de ser mallorquí, totes són català.

No ens ve de nou si deim que el toledà o l'andalús són dialectes del castellà o espanyol; així hi ha molts llibres escrits per filòlegs espanyols, com ara Dialectología española, dedicats a explicar les diferències de llenguatge que hi ha entre l'andalús i el murcià, entre el parlar de Logroño i el de Salamanca, etc. Per què, doncs, n'hi ha que s'enfaden quan feim aquestes reflexions aplicades al català? Potser confonen fets lingüístics i culturals amb fets polítics.

La gent que opina sobre llengua, sense tenir-ne gaire coneixement, es fixa únicament en el lèxic, en les paraules aïllades. Els fanàtics diuen que si usam gos i gat en lloc de ca i moix deixarem de parlar mallorquí. En primer lloc, no tenim cap necessitat ni obligació de dir gos i gat, però si aquesta és la reflexió, podríem proclamar l'existència d'una llengua diferent per a cada vila, perquè totes tenen paraules pròpies, només usades en aquella localitat. Anau a Sóller i sentireu mots combabaiana o aubaïna i altres que només sentireu entre sollerics; o anau a Manacor i sentireu paraules com nito i camiona. Implica això que solleric i manacorí són dues llengües?

D'altra banda, el mot gat és ben mallorquí, com ho demostra el fet de trobar-lo en una partida de locucions i refranys ben arrelats a Mallorca des d'antic: "El vetlava com un gat sa rata"; "De gat a gat no hi ha més que arpades"; "Qui no té més que un gat, amb aquell se combat", etc.

Per tant, no facem prejudicis per enganar o embullar més la troca.

No hi ha cap llengua químicament pura, sobretot si són llengües de països cultes i que tenguin tracte amb països veïns. El castellà s'ha apropiat centenars de paraules franceses, italianes i catalanes, i ni pels gal·licismes ni pels italianismes ni pels catalanismes ha perdut el seu caràcter idiomàtic propi; ben igual que el català no ha de perdre el seu caràcter pel fet de tenir mots del mallorquí, del valencià, de l'alguerès o del rossellonès. Això vol dir que una llengua no és una col·lecció de paraules, sinó que és un sistema, una estructura complexa.

El català, el castellà, el francès, l'italià, el portuguès, etc. són llengües romàniques, són el resultat de l'evolució o descomposició del llatí vulgar durant l'alta edat mitjana (entre els segles VI i IX). L'evolució de mots del llatí al català és la mateixa que del llatí al mallorquí, o menorquí i eivissenc: és una mostra més que parlam de la mateixa  llengua, de mil, de tres mil, de deu mil paraules que resultarien idèntiques en llenguatge de les Illes i en el de Catalunya. Aquestes paraules presenten diferències amb el castellà i una absoluta identitat entre el català i el mallorquí.

Per tot això, insistim que potser el conflicte és el nom del nostre idioma, però és superflu demanar si és justificat el nom de català aplicat a la llengua de Mallorca, Menorca i d'Eivissa. Si el mallorquí, el menorquí i l'eivissenc formen un conjunt que s'identifica amb el parlar de Catalunya i que prové del fet d'haver-nos duit aquesta llengua els repobladors catalans, el nom de l'idioma és català, tan justificat com ho és el de castellà aplicat a l'espanyol de Ciudad Real, de Granada, de l'Argentina i de Mèxic, perquè Castella la Vella va ser el nucli impulsor de la reconquesta que propagà la seva llengua a l'Espanya meridional i a l'Amèrica espanyola.

Altre aspecte és la llengua escrita. Si en escriure per al públic cadascú escrigués exactament tal com parla en el seu poble, hi hauria tantes maneres d'escriure com pobles o comarques, i un diari de Valladolid seria difícil d'entendre per a un lector de Múrcia o de Sevilla, i una revista de Sóller per a un de Son Servera. La missió d'unificar la llengua en una varietat estàndard és reduir tant com sigui possible les divergències locals o regionals, de manera que un llibre o un periòdic escrit a Salamanca pugui ésser llegit còmodament a Guadalajara o Almeria. De la mateixa manera que puguem llegir un diari català i que els catalans trobin la mateixa comoditat en llegir els escrits d'un mallorquí, d'un menorquí o d'un eivissenc.

Molts pensen que aprendre català a l'escola significa renunciar a les paraules mallorquines que no s'usen a Catalunya i substituir-les per les del Principat. Aquesta creença és falsa. No hi ha cap gramàtica que mani dir gos ni gat ni noi en lloc de ca, moix i nin. Com hi podríem renunciar en nom del català, si ca, moix i nin són paraules completament catalanes?

A Catalunya han estat parcialment substituïdes per unes altres, però continuen essent tan catalanes com abans. En el diccionari de Pompeu Fabra, que molts pensen que exclou totes les paraules mallorquines no usades a Catalunya, hi trobarem els mots ca, moix, nin, etc. Totes les paraules d'una comarca, si no són barbarismes innecessaris o deformacions incorrectes, tenen dret a ser usades en la llengua literària.
Podem usar legítimament mots com esclatasang, espira, fadrí i jugueta en lloc de rovelló, espurna,solter o joguina; i fins i tot en el mateix territori n'hi ha que poden dir pèsol, xítxero o estiragassó, etc.

En la morfologia verbal, les gramàtiques catalanes que s'usen a Mallorca ensenyen d'emprar les nostres formes cant en lloc de canto, i cantam i cantau en lloc de cantem i canteu. I els catalans no se'n queixen, perquè les formes cant, cantam, cantau són justament les catalanes clàssiques, que nosaltres conservam i ells han perdut.

Altre fet que retreuen els anticatalanistes baleàrics és que de vegades usam els articles el i la en lloc de es i sa. En podem fer aportacions, referents a aquesta qüestió. Entre mils d'aspectes que coincideixen entre català continental i mallorquí no significa res aquesta variant, i més si tenim en compte que es i sa són articles tan catalans com el i la, i que encara són emprats a la Costa Brava catalana, i que els pollencins usen eu i la des de sempre sense deixar de ser mallorquins. A més, l'article el i la és molt usat a totes les Balears en una llarga sèrie de paraules com el rei i la reina, el papa, el bisbe, el Bon Jesús, la Mare de Déu, el dimoni, la Seu, la mar, la terra, i una multitud de locucions: a la llarga, a les bones, a les males, a les fosques, a la fotrenca, etc.

D'altra banda, la substitució de es i sa per el i la en l'escriptura no és una imposició de cap gramàtic, sinó que és un ús i costum a les nostres illes des de sempre, des del segle XIII fins al XIX, en els documents oficials municipals i de tot orde, i en les obres literàries que no fossin de to vulgar. Això vol dir que existeix aquí una tradició constant, des de sempre, de posar el i la quan s'escriuen documents o obres literàries. El que diu que això són imposicions dels gramàtics moderns, demostra no haver vist mai cap document antic de les Illes Balears d'ençà que el rei En Jaume i els seus successors les van repoblar.

Molts de mallorquins presenten mossèn Alcover com a exemple a seguir en això dels articles el i la: diuen que ell sempre escrivia salat, però això també és fals. Només ho feia quan escrivia rondalles o altres coses de to dialectal o de pagesia; quan escrivia llibres de filologia, d'història o de religió, usava sempre el i la, fins i tot en les cartes particulars.

Insistim en la possible objecció. Tant al País Valencià com a les Illes Balears existeix una massa de públic que es resisteix a admetre el nom de "català" perquè creu que hi ha el perill d'imperialisme o d'un predomini de Barcelona o català central sobre el de les illes. Aquest recel existeix, i la consegüent antipatia contra els catalans, cosa injustificada. És normal que la normalització de la llengua literària s'hagi fet des de Barcelona, ja que és el català central el dialecte més estès i per ser Barcelona el centre de gravitació de la vida intel·lectual i literària del tot el país on es parla la nostra llengua: les normes surten dels lingüistes i aquesta classe sol habitar a les grans ciutats on hi ha els centres universitaris i la vida intel·lectual que permet l'organització de càtedres i acadèmies.

La normalització del castellà s'ha fet a Madrid, i la del francès a París, i això no ens ve de nou. Si es demostra que hi hagi una tendència a centralitzar la llengua estàndard adaptant-la a l'ús de Barcelona, depèn de nosaltres que aquesta tendència prosperi o no. Si tenim gent preparada i capaç de neutralitzar-la amb raons sòlides, podeu estar segurs que ens escoltaran. No es pot fer recessió per una simple aversió capritxosa i apassionada contra el nom de català.